La vida no tan de color de rosa de Ruth Handler, la mare de Barbie

«Havia estat llegint sobre Ruth Handler, la temerària dona de negocis jueva que va donar a llum aquesta joguina amb els seus pits infames, la figura que es va convertir en un avatar perdurable de perfecció plàstica, mentre estava atrapada, com tots nosaltres, en un cos humà fràgil i defectuós», explica en una entrevista amb ‘The New York Times’ la cineasta que aquells mesos de tancament va arribar a pensar que la gent mai més tornaria al cine, i que «potser ningú veuria mai allò en què estava treballant».

Picada d’ullet a Kubrick

Per això, «¿per què no fer-ho en gran?», va pensar. ¿Per què no començar la pel·lícula amb una picada d’ullet a l’obra mestra de Kubrick, ‘2001: una odissea de l’espai’, però en lloc de simis que deliren quan veuen el monòlit, fer aquí que nenes que juguen amb nines amb forma de nadons entrin en èxtasi al veure la figura gegant i adulta de Barbie i que acabin després destrossant els seus vells Pepons?

La genial seqüència escenifica a la perfecció la revolució que va suposar el 1959 l’arribada de Barbie, que no només va posar damunt davall la indústria joguinaire, sinó que va forçar un canvi de paradigma en la mentalitat de la societat de mitjans del segle passat.

«La dona en la qual totes les nenes voldrien convertir-se al créixer», així va batejar a Barbie la sseva creadora, Ruth Moskowicz.

Nascuda a Denver, el 1916, de pares polonesos i amb 10 germans, aviat va pensar a prosperar fora del niu familiar. Amb 19 anys (just l’edat de la qual no passa la seva icònica nina) es va casar amb Elliot Handler, amb el qual es va mudar a Los Angeles. Van posar un taller al garatge, on fabricaven marcs de fotos, i amb la fusta que els sobrava feien cases de nines. Es van buscar un soci, Harold Mattson, i van crear Mattel (la unió dels dos cognoms).

Van triomfar amb un ukulele i unes pistoles de joguina. Però a la senyora Handler la perseguia una idea: «Les nenes ja no volen ser mares –va explicar anys després en un programa de la tele–. Era entre homes que no entenien que les dones podíem tenir altres aspiracions a part de quedar-nos embarassades i ocupar-nos dels fills».

‘Cameo’ de la Barbie real

Ella mateixa en tenia dos, que no veia gaire perquè estava sempre fora de casa per feina. Era una dona de negocis quan no hi havia dones de negocis. El 1941 va néixer la primogènita, Barbara Handler (que té un petit ‘cameo’ a la pel·lícula de Gerwig), i després va venir Kennet (els diminutius dels seus fills van donar nom als protagonistes del món de plàstic i fantasia rosa).

A Ruth li causava tristesa veure la seva filla jugar amb nadons de plàstic i nines de paper retallables, i va trobar una solució durant unes vacances a Suïssa el 1956. En un aparador d’una botiga per a adults va descobrir una nina estranya, de cintura petita i grans pits. Es basava en el còmic picant del ‘Bild Zeitung’, sobre una meuca sempre disponible per als homes que va triomfar després de la Segona Guerra Mundial.

Primers models

Arreglant-la una mica i donant-li diferents vestits perquè sempre anés elegant, Handler va convèncer els seus socis a Mattel, que al principi no van veure amb bons ulls la seva idea. La primera ‘doll’ nord-americana, amb el seu vestit de bany de ratlles en negre i blanc, talons d’agulla, cua de cavall i serrell arrissat, va ser un èxit a la Fira de Joguines de Nova York del 1959, i el seu primer any va superar les 350.000 unitats venudes. Aviat les nenes escriurien a Mattel per demanar-los un nòvio per a Barbie.

Dos anys després va arribar Ken, més accessoris i noves amigues tallades pel mateix patró (unes mesures, 91 cm de pit, 46 cm de cintura i 84 cm de malucs, més propis d’una d’alienígena que d’una noia). «No volia canviar el món, només mostrar-lo tal com era –es va arribar a defensar Handler a finals dels 70 a les pàgines de ‘The New York Times’–. Si anava a fer un joc de rols de com seria quan tingués 16 o 17 anys, era una mica estúpid jugar amb una nina que tingués el pit pla. Així que li vaig donar uns pits bonics».

«Anorèctica» i «tonta»

En aquella dècada a Barbie se la va batejar com la nina «anorèctica», «tonta» i «superficial». Davant les crítiques de les feministes, les seves opcions de carrera (gairebé 200 avui dia, des de metge fins a astronauta, xef, atleta olímpica, candidata a les eleccions dels EUA, treballadora de McDonald’s...) i els seus ‘outlooks’ es van diversificar.

El rentat d’imatge de la nina va arribar tard per a l’empresària, a qui li havien detectat càncer de mama el 1970. A més, el 1975 va ser obligada a dimitir de Mattel després que un jutge la considerés culpable de frau (les vendes havien caigut dràsticament i ella va voler arreglar-lo falsejant els comptes).

«De pit a pit»

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

Als 60 anys, Ruth Handler, la mare de Barbie, va decidir reinventar-se i va abocar tots els seus esforços en la fabricació de pròtesis mamàries més còmodes i realistes, perquè totes les afectades –inclosa ella mateixa– poguessin sentir-se millor després del trauma que implica l’extirpació d’un pit.

Va morir el 2002, a causa de les complicacions d’una cirurgia del seu tractament de càncer de còlon. Tenia 85 anys i, quan recordava les dues carreres que havia tingut, solia dir: «He viscut la meva vida de pit a pit».