Confessions d’una cirurgiana plàstica: «Gairebé ningú s’opera per caprici, per a la majoria és una decisió difícil»

«Hi ha dos aspectes que em preocupen bastant: tant la pressió social que s’exerceix sobre les dones per tenir un fantàstic aspecte femení al llarg de la nostra vida com que l’activitat de la cirurgia plàstica pugui col·laborar a perpetuar aquests clixés i obligacions. Llavors, ¿com podem fer-ho de manera ètica per ajudar de veritat i no endinsar-se en aquesta suposada necessitat d’adaptar-se a una imatge concreta com a pilar clau per elaborar o mantenir una adequada autoestima?».

Amb més de 20 anys dedicant-se a la cirurgia plàstica, reparadora i estètica, la doctora Maritina Martínez Lara, al capdavant del seu propi equip a la seva clínica de Granada, mira de donar resposta a aquestes qüestions i moltes més al seu llibre ‘Confesiones de una cirujana plástica’ (Cúpula). Ple de testimonis i dades –¿sabien que a Espanya es realitzen més de 200.000 intervencions estètiques a l’any, i va pujant, i que els espanyols es van gastar més de 2.600 milions d’euros el 2020 en tractaments estètics en plena crisi sanitària i econòmica?, per exemple–, l’autora opta per «una relació més saludable amb el nostre cos, acceptant la seva diversitat i les seves individualitats», i també demana «respecte» pels que trien passar pel bisturí.

¿Per què ens operem, doctora?

Per millorar o ajudar-nos amb les nostres inseguretats, en primer lloc, buscant una satisfacció més gran amb el nostre aspecte i fins i tot, per què no, per ser més atractius.

¿Quanta bellesa es necessita per tenir l’autoestima tranquil·la?

Depèn. No fa falta gaire bellesa o fins i tot gens si t’aprecies i et valores, ja que l’autoestima no només es cimenta en l’aspecte físic. Per a aquelles persones que valoren el seu aspecte per sobre de totes les altres coses, jo diria que pot ser un objectiu impossible, al qual mai s’arriba.

«No hauríem d’encoratjar els canvis radicals», diu al llibre sobre les ‘línies vermelles’ de la seva professió.

Hi ha moltes línies vermelles. No operar qui no compleix condicions de salut. No operar qui té unes expectatives irreals. No operar qui té el problema en un altre lloc i pretén resoldre’l amb canvis físics. No operar persones molt joves si encara no tenen l’adequada maduresa per entendre la cirurgia...

¿On és el límit?

 La cirurgia plàstica no és un ofici de comerciants, no és un producte de consum. És un acte mèdic, és més, quirúrgic. I irreversible. I pot tenir les seves complicacions. Ni es pot encoratjar la població a sotmetre-s’hi sense indicació ni objectius clars, ni perpetuar clixés sobretot per a les dones, ni dirigir-se a persones vulnerables encoratjant i mostrant com a imprescindibles imatges o patrons de primesa o d’aspectes normatius artificiosos com a claus per a l’èxit. S’ha de tractar amb serietat i responsabilitat com a metges que som.

¿Fins a quin punt és un caprici o una necessitat?

Gairebé mai és un caprici, això és una cosa excepcional. La immensa majoria dels pacients fa molt temps que s’ho pensen, i per a molts ha sigut una decisió difícil. La tasca del cirurgià és avaluar si està o no indicat, si es pot aconseguir el resultat buscat o almenys un bon resultat, si hi ha unes bones condicions de salut...

¿Instagram i TikTok l’ha portat molts joves a la consulta?

No és la franja que més s’opera. Ells solen començar més per tractaments de medicina estètica, tipus augment de llavis o pòmuls amb àcid hialurònic.

¿Què esperen de la cirurgia estètica?

Molts busquen aquesta ‘normalitat’ que pensen que no tenen; alguns creuen que tenen trets molt allunyats del normatiu i fins i tot els senten com una malformació (per exemple, una mama tuberosa malformada), i d’altres, en canvi, són conscients que no tenen trets anormals però és el seu desig millorar-los per sentir-se més satisfets amb el seu aspecte.

Els d’aquest rang d’edat, ¿què li demanen?

Molt per davant de les altres, sens dubte, l’augment mamari i cada vegada més també l’elevació mamària, la liposucció i la rinoplàstia.

¿Li venen pacients amb fotos d’Instagram?

És clar, i moltes vegades aquestes fotos són d’amigues o conegudes seves, i també d’‘influencers’, models, actrius...

¿Què és millor, un rostre ple d’arrugues i bosses o un rostre amb pòmuls i llavis exagerats?

Davant un aspecte grotesc està clar que hagués sigut millor no fer-se res. Però això sol ésser resultat d’alguna complicació amb algun material de farcit o amb alguna cirurgia.

¿Alguna operació a què ja no es recorri tant?

Potser es fan menys cirurgies facials tipus ‘lífting’ per l’auge i l’evolució increïble dels tractaments no quirúrgics.

¿I les que més es fan?

A part de les habituals i més freqüents com l’augment mamari, hi ha les liposuccions amb diferents graus de definició, la rinoplàstia i les blefaroplàsties [extirpació de l’excés de pell de les parpelles].

En els últims anys han aparegut molts centres de cirurgia estètica que es venen amb preus bastant assequibles.

Responen a un ús comercial de la cirurgia plàstica, la qual mostren com un objecte de consum i no com un acte mèdic. Banalitzen la cirurgia, abarateixen preus retallant per tot arreu, honoraris dels professionals, materials...

¿Què opina de les famoses que donen a llum i estan formidables al cap de pocs dies a les revistes?

Es faci el que es faci, dieta, exercici..., els músculs no seran els mateixos, ni les costelles, ni la pell, tot i que a totes no els afecti de la mateixa manera.

Notícies relacionades

¿Quant guanya Pablo Motos?

Multimèdia | 25 anys sense Lady Di, la princesa que continua fascinant el poble

Però les dones hem de tenir un aspecte fantàstic al llarg de la nostra vida

Em preocupa moltíssim la pressió social que s’exerceix sobre les dones en aquest sentit, i és una de les raons per les quals he escrit aquest llibre. Com va dir Susan Sontag: ‘No està malament voler ser bonica, el que està malament és que sigui una obligació ser-ho, o voler ser-ho’. Hi ha més valors.