La maternitat, el fil que connecta ‘Cinco lobitos’ amb ‘Alcarràs’, ‘As Bestas i ‘La maternal’

En el temari proposat conjuntament per les cinc ficcions nominades en la categoria de millor pel·lícula, sense anar més lluny, sobresurten temes com la sororitat, la violència domèstica i la feminitat entesa com una cosmovisió radicalment oposada a la masculinitat tòxica. Però potser el tema que més clarament entrecreua la majoria d’aquests títols –en part per les circumstàncies personals i generacionals de qui els firma– és la maternitat, plantejada de forma literal o com a símbol de criança, protecció i cultura.

‘Cinco lobitos’

‘Cinco lobitos’«Al parlar de la maternitat, es tendeix a una certa èpica», opina Alauda Ruiz de Azúa, que es va inspirar en la seva pròpia experiència com a mare primerenca per escriure ‘Cinco lobitos’. «Jo la vaig viure com un moment de crisi; tot el teu món s’enfonsa i necessita ser reformulat, has de replantejar la relació amb la teva parella i amb els teus pares. I també amb tu mateixa, perquè deixes de ser la prioritat», afegeix la directora de la pel·lícula revelació del cine espanyol del 2022. «No és necessàriament una crisi negativa sinó, sobretot, un moment de canvi, de dubte i d’aprenentatge».

Per a la protagonista de ‘Cinco lobitos’, Amaia, aquesta transició resulta ser molt més difícil del que va suposar; el nadó no s’adapta a dormir al bressol, no s’agafa a la mamella materna i plora constantment, i a més ella sent que la càrrega de la seva cura recau exclusivament sobre les seves espatlles. I quan es trasllada a casa dels seus pares per buscar d’ajuda, es veu convertida també en cuidadora de la parella.  

L’Amaia no vol exercir el mateix tipus de maternitat que va rebre de la seva mare, però poc a poc anirà comprenent les lluites que la seva progenitora va mantenir per ser no només cuidadora, ni només dona, ni només mestressa de casa; i anirà entenent que tota mare ha sigut filla i mai deixa de ser-ho, i que quan arriba el moment gairebé tota filla acaba sent mare, potser no dels seus fills però sí dels seus pares.

‘La maternal’

‘La maternal’Més traumàtica és la maternitat primerenca que ocupa el centre de ‘La maternal’, el segon llargmetratge de Pilar Palomero, perquè la seva protagonista no només és una mare soltera de 14 anys sinó també filla d’una dona que de la mateixa manera era només una nena quan la va tenir a ella, i que en molts aspectes ho continua sent; és, a més, una rebel de manual. «Em va intrigar especialment la contradicció que representa ser adolescent i mare alhora», explica la directora saragossana. «Al cap i a la fi, l’adolescència és mirar-se dintre, entendre’s, trobar el teu lloc al món, mentre que la maternitat implica generositat i cura de l’altra persona».

La pel·lícula contempla com la jove ingressa en un centre d’acollida per a mares menors d’edat, coneix noies que han passat per maltractaments, violència, abandonament i prejudicis, i troba l’empatia i el sentit de pertinença que li havien faltat en la seva vida. I, mentrestant, Palomero deixa clar que, si els desafiaments consubstancials a la maternitat són descoratjadors per a qualsevol, quan la progenitora encara és gairebé una criatura poden resultar insuperables.

‘Alcarràs’

Tot i que en la família multigeneracional d’agricultors que protagonitza ‘Alcarràs’ hi ha diverses mares, entre les quals crida especialment l’atenció la Dolors, la progenitora estoica i impertorbable que intenta mantenir la unitat domèstica quan la prole és obligada a renunciar al terreny que porta treballant durant dècades. «Fa la sensació que, actualment, una història explicada per algú com jo hauria d’estar protagonitzada per una dona empoderada i incloure un missatge feminista», comentava Carla Simón sobre el personatge poc abans que el seu segon llarg li proporcionés l’Os d’Or de la Berlinale. «Però en el món que la pel·lícula retrata els rols de gènere són més tradicionals, i pretendre el contrari hauria sigut una traïció»

En qualsevol cas, des d’aquesta primera seqüència en què uns nens contemplen inquiets com una grua envaeix el camp que solen utilitzar de pati d’esbarjo, ‘Alcarràs’ explora també un altre tipus de maternitat, entesa com a subministrament de criança, aliment, abric i patrimoni; l’encarna aquest entorn natural que els Pujol treballen, a estones benèvol i a estones implacable. Després de tot, la pel·lícula és principalment un lament per la desaparició no només d’una manera tradicional de vida sinó també d’una relació amb el món natural; al veure-la és possible ensumar l’aroma dels préssecs madurs, i notar un nus a la gola al contemplar com un arbre és arrencat de la terra. «El repte va ser transmetre aquesta emotivitat sense caure en la idealització», explica Simón. «Els agricultors d’Alcarràs estimen la terra, però per ells treballar-la no té res de poètic. El terreny és àrid, la calor és insuportable, els fa suar i plorar. És un infern». 

‘As bestas’

Els germans Xan i Lorenzo Rodríguez, coprotagonistes d’‘As Bestas’ comparteixen una visió res idealitzada del món rural, i en bona mesura aquí està l’origen del conflicte que mantenen amb el seu veí, el francès Antoine Denis, i que acaba en criminal tragèdia. I quan això passa, la pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen deixa de fixar-se en homes enverinats de testosterona i orgull viril per fer-ho en dues mares molt diferents entre elles –una viu i pateix pels seus fills, l’altra reclama a la seva filla la mateixa llibertat que li va concedir al criar-la– que han d’afrontar, cada una a la seva manera, les conseqüències d’haver-se entregat a un projecte vital que no és necessàriament el seu, i que han de trobar juntes una manera de reparar el desastre causat pels homes.

Notícies relacionades

Els fantasmes de Goya

Polèmica a les xarxes per aquest moment dels Goya: Ayuso i la Comunitat de Madrid es colen a la gala

La pel·lícula, doncs, «contraposa una lògica que respon als patrons del patriarcat davant una altra que no sé si dir femenina, però que en tot cas és la raonable», assegura Isabel Peña, la seva coguionista; en altres paraules, enfronta la manera que els homes tenen de resoldre els conflictes davant la que tenen les dones, i per tant no és lluny de reformular la pregunta que Aristòfanes es va plantejar fa 2.400 anys a ‘Les assembleistes’: ¿què passaria si les dones governessin? ¿No comportaria el matriarcat –terme que té el seu origen en el vocable llatí ‘mater’, que significa mare– una societat més amable, i compassiva, i millor?

Segueixi aquí tota la informació dels Premis Goya 2023