Carla Simón: «Nosaltres només farem pel·lícules de ciència-ficció o de l’oest quan hàgim superat la reparació històrica»

Relleu generacional

 Participació i premis importants en festivals internacionals, resposta comercial bona o acceptable, crítiques excel·lents... La collita del 2022 és una de les millors en dècades. «És realment excepcional, però també té molt a veure amb la pandèmia», apunta Carla Simón. «La meva pel·lícula i la d’Elena López Riera s’haurien d’haver fet abans. S’ha produït una mena d’embut de títols, però també hi ha un relleu generacional, gent més jove buscant noves maneres i temàtiques per tractar». L’embut l’ha proporcionat una situació anòmala i inesperada, però més enllà d’això, «crec que és una situació bona que és aquí per quedar-se», remarca la directora d’‘Alcarràs’.

 De fet, el 2023 també comença amb força quant als festivals més prestigiosos, ja que ‘20.000 especies de abejas’, d’Estibaliz Urresola, competirà a Berlín. «Tinc la impressió que hi ha experiències que han anat cuinant al llarg dels últims anys i de les quals ara veiem els fruits», afegeix Gurrea. «És una cosa que té a veure amb viatjar, els laboratoris on es desenvolupen projectes, les escoles de cine, la connexió que s’estableix entre els cineastes. D’alguna manera, la comunitat s’ha expandit i hi ha més diversitat. Perquè hi hagi una cinematografia sana és necessària aquesta convivència de molts models diferents», comenta el director de ‘Suro’.

 «Jo tampoc tinc la sensació que això sigui excepcional, una anècdota», assegura Guillem Clua. Segons el guionista, «hem sembrat en moltes direccions, gèneres, formats. L’agricultura extensiva –¡estem molt rurals!– s’ha de cuidar extensivament. Si només regues en un de sol dels camps, malament rai. Diversificar, donar veu a qui no en tenia, potenciar el cine de dones, però si no hi ha extensió ens condemnarem a fer sempre pel·lícules de baix pressupost».  

Del ‘blockbuster’ al cine més experimental

 I afegeix Clua que «d’altra banda és un relat meravellós, una pel·lícula que comença molt petita, arriba a un festival determinat i arrasa. Molts productors pensen que aquesta és la fórmula, la gallina dels ous d’or Però ho hem de fer de tot, des del ‘blockbuster’ fins al cine més experimental». Una cosa tan simple, però tan complicada d’aconseguir avui dia, com és tenir un teixit industrial sòlid. «Que hi hagi mitjans per poder córrer riscos», suggereix Gurrea, ja que «quan fas una pel·lícula comences de zero, però si les coses van bé t’hi atreveixes una mica més, assumeixes més riscos, i d’aquesta manera tindrem una cinematografia més rica, diverses, plena i potent».

 «Coincidim que ha sigut un bon any, amb una exposició internacional com feia temps que no es veia», incideix Elena López Riera. «A França, per exemple, els comença a sonar això d’un nou cine espanyol, però hi arriba després d’una feina intensa de molts anys. En una entrevista a ‘Le Monde’ em van preguntar si em sentia part d’aquest nou cine. A mi em fa il·lusió perquè és gent que admiro, de qui em sento pròxima, ens intercanviem guions, Carlos Vermut és mentor del meu pròxim projecte». Per Pilar Palomero, «els laboratoris que han sorgit en els últims anys ens han permès conèixer molta gent, també internacionalment. I tenir-hi més accés, perquè quan jo vaig començar a estudiar no existien programes de gestió de projectes com La Incubadora. No coneixia cap altre mitjà d’entrar a la indústria que fer un curt i guanyar un premi en un festival».

Temes oblidats i silenciats

 Des de la perspectiva de la interpretació, Valèria Sorolla destaca la projecció internacional de moltes d’aquestes pel·lícules. Aquest moment «ha coincidit amb la meva entrada en l’audiovisual. Vaig notar molta efervescència i la sensació de no parar de veure propostes potents i diferents. M’agrada ser optimista, però aixecar pel·lícules no depèn només de la capacitat artística. En el meu cas, intento ser a prop de persones creatives, tot depèn que t’arribi una bona idea».

 Estem en un moment crucial en què emergeixen nous temes i mirades, i hi ha una notòria onada de directores que imposen altres maneres de narrar i de sentir. «La legislació és important en aquest sentit, jo estic molt a favor de la discriminació positiva, almenys durant un temps, després s’haurà d’acabar», esgrimeix Simón. D’aquesta manera sorgeixen pel·lícules en les quals es plantegen temes oblidats, o directament silenciats. La directora d’‘Estiu 1993’ recorda que hi continua havent pocs diners per fer cine, i que aquesta nova generació està acostumada a fer pel·lícules de manera precària i fent moltes renúncies. Simón: «Em pregunto per què tenim tants temes en comú les directores, i la resposta no és que ara hi hagi més dones dirigint, sinó que hi ha certs temes que no es tocaven, la maternitat, la família, l’adolescència. Nosaltres només farem pel·lícules de ciència-ficció i de l’oest quan hàgim superat la reparació històrica en l’àmbit temàtic».

 ¿S’està imposant el tema, d’allò que parlen les pel·lícules i les sèries (sigui maltractaments, racisme, identitat sexual, desnonaments), sobre la forma, el llenguatge? «Sí, és molt evident, i no hauria de ser així, i em preocupa», respon Simón. Segons Gurrea, «tots i totes hem de treballar perquè els canvis no siguin simples modes, es quedin i generin aquesta riquesa, però si es fan les pel·lícules en funció d’un tema d’actualitat, segurament ens estarem equivocant si el que volem és generar un teixit sostenible».

Els desnonaments, ¿de moda?

Notícies relacionades

Les 5 pel·lícules favorites dels Goya 2023

‘20.000 especies de abejas’ i ‘La sociedad de la nieve’ lideren les nominacions dels Goya

L’actualitat és també un terme discutible. «Tu pot pensar que ara alguna cosa és actual, afegeix el director, però amb els tres o més anys que poden passar fins que aixequis una pel·lícula, potser aquest tema ja ha passat. El tema és molt interessant, però hem de ser exigents els creadors, els festivals, la premsa, des d’on es tracten les coses». Per Clua, «la responsabilitat màxima és dels productors. Es proposen temes perquè ara estan de moda, o funcionen als festivals, i tant els fa el contingut, volen que sigui una pel·lícula de desnonaments, un drama social, i a partir d’aquí fer l’Excel i si tinc tantes dones tinc tants punts, i no importa el resultat artístic».

 El relleu generacional sembla un fet –«és inevitable», confirma Sorolla–, així com la sensació de comunitat. Simón i López Riera van coincidir en Cinéfondation de Cannes, Simón i Gurrea van estudiar cine a Londres, comparteixen tècnics, es truquen quan tenen dubtes en el rodatge... Dels cinc nominats a la millor direcció, Alberto Rodríguez (‘Modelo 77’) n’és el que porta més temps. Palomero recorda que Rodríguez «deia que estava acostumat a ser el més jove en els Goya i ara n’és el sènior».