Un racó rural per evocar la independència

Des de la plaça d'Ei­vissa, carrer d'Horta avall, s'arriba enmig d'un paisatge de cases baixes fins a la de Santes Creus. I allà al fons, el carrer s'eixampla per descobrir un tresor al visitant. És el cor de l'antiga Horta: la plaça de Santes Creus. El silenci i la tranquil·litat envolten el lloc «cent vegades remodelat», afirma Pere Llobet. «Està molt arreglada, però no és el que era», afegeix aquest veí d'Horta, de 85 anys, assegut en una de les cadires que hi ha al voltant --des de l'última remodelació, el 1997-- de la font que presideix la plaça des del 1904.

Quatre fanals, quatre canelles, quatre aigüeres de ferro en un sol cos de metall, ample a la part inferior i esvelt a la superior, amb els escuts de Barcelona. No és una font qualsevol, és una rèplica de la de Canaletes. «Va ser un regal de l'Ajuntament de Barcelona l'any que la vila d'Horta va passar a ser un barri de la ciutat, el 1904», explica Carlota Giménez, historiadora i veïna d'Horta. Un regal enverinat per a molts hortencs d'aleshores, ja que simbolitza la pèrdua de la independència de Sant Joan d'Horta. Paradoxes de la vida: el símbol de l'annexió conviu amb el de la independència. Sí, l'edifici situat a la cantonada del carrer de Santes Creus -- Centre de Serveis Socials des del 1986-- va albergar fins a l'annexió la Casa de la Vila.

En realitat, es va construir l'any 1768 per establir el consell municipal, dependent de la parròquia de Sant Genís dels Agudells. Però el nucli urbà d'Horta va anar creixent al voltant de la plaça Major, avui de Santes Creus -llavors comptava amb 1.872 habitants en 492 edificis-,

cosa que va portar al seu reconeixement com a municipi independent la segona meitat del segle XIX. Així, el 1897 l'arquitecte Claudi Duran i Ventosa va remodelar l'edifici que albergaria la Casa de la Vila fins a l'annexió definitiva a Barcelona, l'any 1904.

Des d'aquest consistori es va presentar el 1887 una exposició de motius contra l'annexió. Horta «no ha intervingut en cap de les anomenades operacions perquè la seva situació topogràfica, els seus escassos recursos, la seva divisió i la seva accidentació demostren per si mateixos (…) que no podrà mai reunir-se completament no només a Barcelona sinó tampoc a cap poble del voltant», argumentava. La resistència va caure en sac foradat i el consistori va celebrar l'últim ple el 30 de desembre de 1903.

Després de l'annexió, es va urbanitzar la plaça d'Eivissa, que va desplaçar amb el temps la de Santes Creus. Però fins a principis dels 50, la plaça bullia de vida. «El 1951 la plaça d'Eivissa acollia les parades del mercat, el centre neuràlgic era la plaça Major», diu Giménez.

Notícies relacionades

El Sant Pau cura amb cultura

«Del parc del Guinardó surten moltes excursions»

Ningú ho diria, tan solitària avui, però la plaça de Santes Creus era escenari principal, cada setembre, d'al­guns actes de la festa major del barri --que es remunta al 1831--. Durant anys les dones desvelaven allà, en el ball principal, el seu secret més ben guardat: el vestit llarg confeccionat per a l'ocasió. Més tard, la plaça es va bressolar al ritme de les havaneres i el cremat.

Ara, el xivarri de la plaça emergeix de nit, des del local Samba Brasil, ubicat en una altra supervivent d'Horta, la masia de Can Gras (segle XVII), que abans que local de moda va ser magatzem de ferro, fusteria, taller de forja, botiga tèxtil i seu de CDC a Horta (1985). Un record més en aquesta plaça, una petita ombra del que era abans, que brilla solitària de dia, i al vespre, vibra entre combinats i música brasilera.