El bloc resisteix

Qui hagi conegut la perifèria, els barris d’al·luvió construïts durant el desarrollismo al voltant de Barcelona i la seva corona, guarda un paisatge idèntic a la memòria: solars, matolls, runes i, sobretot, el fang, aquell fang bíblic que s’acumulava als descampats quan plovia. L’escriptor Javier Pérez Andújar ho retrata amb mestria a Los príncipes valientes (Tusquets, 2007): «La calle es ahora un barrizal, un versículo del Génesis, donde la tierra espesa, mojada, va agarrándose a los talones de la gente, a las ruedas de los camiones, […] y de este modo vuelven todas las cosas a su origen cenagoso».

Encara que Pérez Andújar es refereix en la novel·la a la seva infància setantera a Sant Adrià i el riu Besòs, l’aquarel·la en tons bruns que acoloreix podria valer per al Polígon Canyelles de l’època, Can Franquesa, a Santa Coloma, o bé Bellvitge. Perquè quan va néixer aquest districte de l’Hospitalet –les primeres famílies s’hi van assentar l’agost del 1965–,no hi havia res, excepte camps de cultiu, molt fèrtils, això sí. «A Bellvitge només hi havia voreres al voltant dels blocs; la resta era fang i muntanyes de runa», explica Emili Salas, establert al barri des de fa 49 anys.

Ni a l’Emili, tapisser jubilat, ni a l’Antònia, la seva dona, els agradava el lloc, però es casaven el mes de setembre del 66 i necessitaven un sostre on començar a remar la vida. A Sants, on s’havien criat, impossible adquirir-lo, així que van visitar el pis mostra de la immobiliària Ciudad Condal i s’hi van embarcar. El preu era assumible: segons la publicitat d’aquells anys, la vivenda costava 250.000 pessetes, de les quals 50.000 es pagaven com a entrada i la resta a terminis durant 20 anys, les lletres de llavors. El pis encara no tenia electricitat: «Vam haver de pujar fins al vuitè a peu i fer-nos llum de nit amb un quinqué durant la primeres setmanes». 

Beneplàcit franquista

L’empresa Cedisa, participada per Aiscondel en el 50%, va posar les formigoneres en marxa el 1964, amb la construcció del primer bloc al costat de l’ermita. Com tantes altres constructores d’aquell temps, comptava amb el beneplàcit de les autoritats franquistes perquè s’havia d’edificar a tota màquina per donar allotjament als milers d’immigrants arribats a Catalunya entre 1950 i 1970, mà d’obra destinada a la construcció i les fàbriques que vivia en precari, de rellogats amb mestressai a les barraques de Can Pi i la Bomba. En aquell període, només l’Hospitalet va arribar a doblar la seva població, i va passar de 120.000 a 240.000 habitants. Els nous catalans més nombrosos: andalusos, extremenys, castellans i lleonesos, per aquest ordre.

Bellvitge es va construir en un tres i no res gràcies a la innovadora tecnologia del prefabricat (vegeu peça adjunta). En tot just una dècada, a una velocitat meteòrica, es van culminar 9.860 pisos repartits en 77 edificis. Però ¿amb quins serveis? Res. A la constructora li interessava el diner ràpid. Potser el polígon residencial més gran de Catalunya es va estrenar sense una llar d’infants, ni una sola escola, ni rastre d’ambulatori, ni un sistema òptim per a l’evacuació d’aigües residuals. «No va ser arribar i, com deien ells a la propaganda, veure que A Bellvitge hi ha vida. ¡I uns nassos! Hi havia vida perquè hi va haver uns veïns disposats a sortir per protestar per tot el que no els semblava bé», diu el veterà Emili Salas. 

El transport, més aviat la seva absència, constituïa un malson. L’Emili, que fa 30 anys que impulsa una colla sardanista al barri, s’aixecava a les sis del matí, però mai arribava puntual a la tapisseria del carrer d’Urgell. «Quan passava l’autobús del Prat, ens tiràvem a terra perquè parés. I sí, parava, però no podíem pujar perquè ja venia ple a vessar de gent». El metro, la línia vermella, no va arribar a Bellvitge fins al 18 d’octubre de 1989. El primer mercat, l’abril de 1975.

Al principi, hi havia un sol bar i escassíssimes botigues que cobraven preus abusius. A vegades, s’acostaven al veïnat camions-botiga. I com que les grues van conviure amb els horts durant molt de temps, els pobladors compraven «enciams, bledes, faves» als pagesos, segons recorda Roque Fernández, actual president de l’Associació de Veïns de Bellvitge i obrer jubilat de la Seat. Ell mateix s’havia d’escapar a fer la compra a la Zona Franca en una petita moto que tenia llavors.

Consistència reivindicativa

Es dóna la circumstància que la immobiliària Ciudad Condal va incentivar les grans empreses perquè oferissin vivenda als seus treballadors, de manera que encara avui alguns blocs del polígon es coneixen com la Seda, el Butano o la Seat. També van arribar treballadors de la Pegaso, Motor Ibérica o l’Olivetti... Obrers especialitzats amb experiència sindical. 

Aquest fet, en aparença banal, va donar al barri una consistència reivindicativa que no ha perdut. Si els obrers estaven al matí al piquet de la fàbrica per reclamar millors condicions de seguretat o salarials, a la tarda, a l’acabar el torn, tallaven la Gran Via per demanar un semàfor. «Pensi que la Seat era un laboratori polític amb partits de totes les tendències; estàvem en tots els merders», addueix Roque Fernández, a qui la militància li va costar l’acomiadament de l’empresa automobilística. Van ser temps molt durs; aquest obrer de Ponferrada només va aconseguir la readmissió amb l’amnistia decretada després de la mort de Franco. 

Avui perviu l’orgull de barri, d’un barri construït amb l’esforç de la classe treballadora i el suport dels cristians de base. «Sense el paper dels capellans obrers de llavors, a les reunions clandestines de la parròquia, no hauríem pogut sobreviure», reconeix Jaume Valls Piulats, que va treballar de paleta en la construcció de l’hospital de Bellvitge i va ser un dels fundadors del PSUC a Lleida. El Jaume confessa que el director del Joan XXIII, el col·legi dels jesuïtes, que va començar a funcionar el 1968, li entregava diners per als presos. A ell, la lluita li va costar tortures i que el Tribunal d’Ordre Públic li embargués el pis.Temps de lluita; aconseguir el que es disfruta ara va costar llàgrimes de fang.

Mobilitzacions sonades

Els veïns van reclamar equipaments i també van sortir al carrer després de les catastròfiques inundacions de 1971 i 1974, que van negar baixos i semisoterranis perquè, en realitat, Bellvitge s’estava construint sobre els aiguamolls de la Marina, en el territori deltaic del Llobregat amb les seves impredictibles crescudes. Encara que els tècnics havien previst un farciment que elevés diversos metres el nivell del sòl, sens dubte va resultar insuficient.

Les mobilitzacions més sonades, però, van tenir lloc sota el lema No més blocs, una llarga reivindicació el punt culminant de la qual va coincidir entre el desembre de 1975 i el gener de 1976, just quan acabava de morir el dictador Francisco Franco. Els veïns tombaven les formigoneres i feien caure el que els paletes havien aixecat durant la jornada: no volien ni un gram més de formigó fins que el barri tingués prou serveis. Les dones, les mestresses de casa que coneixien millor que ningú les carències del barri, també hi eren.

Exposició del cinquantenari

Els enfrontaments amb els grisos, la policia armada, eren el pa de cada dia. «Les porres no eren democràtiques, però ells també es van endur la seva part. Algun test va caure del balcó i també volaven pedres de les vies del tren», rememora Roque, de l’associació de veïns. Al final, van guanyar la batalla: les obres es van aturar.

Si la previsió inicial era fer 12.800 pisos, gràcies a la lluita veïnal es van quedar en 9.860. «Es van deixar de construir 3.000 vivendes, l’equivalent a 37 edificis, en una zona que avui acull els espais lliures més ben qualificats del barri», explica Emili Hormias, que juntament amb la seva companya, Sandra Bestraten, té instal·lat un despatx d’arquitectura al cor de Bellvitge.

Els dos arquitectes, professors de la Universitat Politècnica de Catalunya, i l’historiador Manuel Domínguez, president del Centre d’Estudis de l’Hospitalet (CEL’H), són coautors del llibre Bellvitge 50 años. Historia de un barrio de L’Hospitalet i impulsors d’una exposició sobre el cinquantenari que es va exhibir durant l’estiu al Col·legi d’Arquitectes i que actualment es pot visitar a la biblioteca de la barriada (fins al 18 de desembre). Dues iniciatives que tenen com a principal objectiu donarli la volta al mitjó, desmuntar els estereotips associats a Bellvitge des del seu naixement.

Potser gran part de la culpa la té la postal que s’entreveu des de l’autovia. Camí de l’aeroport o en ruta cap a Castelldefels, el polígon ofereix la típica imatge suburbial de barri de treballadors, semiamagat però a la vista, un conjunt de blocs de formigó desangelat, amb aquella pàtina d’extraradi soviètic que tenen les ciutats dormitori. El mateix dominó proletari de la banlieue francesa. Aquells edificis atapeïts que solen qualificar-se de ruscos, barraquisme vertical o «nínxols per a obrers». «¿Nínxols? Em fan mal aquestes definicions perquè no s’ajusten a la veritat», replica l’arquitecta Sandra Bestraten. «En realitat, es tracta de vivendes d’uns 70 metres quadrats que reben llum per dos costats i on tot ventila. La construcció en altura (14 pisos comptant el semisoterrani) el que buscava era alliberar espai públic». I el 90% del sòl a Bellvitge ho és.

Altura a canvi d’espai

Una passejada amb la parella d’arquitectes permet constatar que les característiques del barri vénen a confirmar les teories de l’urbanisme modern de Le Corbusier, que comprimides a una sola sentència es podrien resumir així: construïm edificis més alts per obtenir a canvi més espai lliure. I, en efecte, vam travessar un magnífic parc, places, i àmplies zones verdes amb arbres a vegades plantats pels mateixos veïns (nombrosos pollancres del Canadà perquè era l’espècie que els sortia més barata). Cada bloc està separat a una distància de 40 metres de l’altre, cosa que ha donat lloc amb el temps a la creació de zones obertes que al barri es coneixen com a «pipes».

La qualitat dels materials, el formigó, ha respost molt bé al pas del temps: ni un dany estructural. No se sent el soroll dels cotxes. L’eix de vianants que es forma entre la Rambla Marina i els carrers d’Europa i Amèrica constitueix un espai cívic continu de 800 metres de longitud. ¿Més idees preconcebudes? Bellvitge mai ha sigut una ciutat dormitori perquè entre torre i torre hi ha ni més ni menys que 1.140 punts del que els tècnics denominen «unitats productives»; és a dir, comerços, oficines, serveis. Tampoc és un barri conflictiu.

Encara que els tòpics neixen del desconeixement, tenen l’obstinació viscosa d’aquell fang dels primers temps. ¿Bellvitge ha tingut mala fama? No va ajudar el rodatge al barri, a finals dels 70, de bona part de la pel·lícula Perros callejeros, de José Antonio de la Loma, un dels millors exponents del que es va conèixer com a cine quinqui. En l’escena clímax del film, El Torete, al volant d’un Citroën Tiburón, envesteix un malfactor contra una tàpia, una vegada i una altra amb el morro del cotxe, fins a partir-li les cames... I al fons, l’inconfusible skyline dels blocs.

Arrencar la crosta

Els referents literaris tampoc li han sigut propicis. A Los mares del sur, l’aventura de Pepe Carvalho que va obtenir el premi Planeta el 1979, Manuel Vázquez Montalbán retrata Bellvitge, desdibuixat sota el nom fictici de San Magín, com a suburbi dur on pul·lulen «muchachos con máscara de chulos de discoteca y músculos de condenados al paro». Tot i així, l’historiador Manuel Domínguez, responsable del CEL’H, la reivindica com a excel·lent novel·la perquè «tracta i analitza el barri amb respecte i realisme, alhora que l’eleva a l’estatus de paradís de puresa per a un burgès, tal com ho va ser Tahití per al pintor Gauguin i els europeus de finals del XIX».

Notícies relacionades

La pressa va dur qualitat

Cavalcada de Reis 2023 a l’Hospitalet: recorregut i horaris

En realitat, els que han arrencat la crosta dels estereotips a aquest barri han sigut els seus habitants –24.609 en l’actualitat–, a través de l’Associació de Veïns i de la comissió Bellvitge 50, que almenys fa quatre anys que està recopilant material per al llibre i l’exposició, així com organitzant diversos actes per a un any de celebracions. Ells es van inventar el lema Soy de Bellvitge / Sóc de Bellvitge per celebrar el mig segle. Així, amb orgull: és un barri d’on la gent no se’n va, per l’arrelament i per la inexistència de nova construcció de vivendes. A l’associació no li consta ni un sol cas de desnonament. En la maror de la crisi, hi han ajudat els avis, amb les seves bones pensions de les grans factories. 

Si els edificis no presenten cap fissura, tampoc la robustesa del moviment veïnal ha perdut força. Es van tancar durant 222 dies al CAP de la Rambla Marina quan van pretendre clausurar-lo, l’octubre del 2011, i tots els dimecres, al migdia, un grup de voluntaris recullen firmes davant l’hospital contra les retallades de la sanitat pública. «No ens han regalat res; totes les cotes de benestar que tenim les hem suat», addueix el portaveu veïnal Roque Fernández. Amb raó les defensen, doncs. Feliç aniversari, Bellvitge.