La nena que va viatjar de Cadis a l’Hospitalet i que retrata la memòria andalusa a la ciutat

La peça audiovisual neix d’un encàrrec del consistori al Centre d’Estudis de l’Hospitalet (CELH), entitat de la qual Ibáñez és sòcia des de la seva fundació i en la qual al llarg dels anys antropòlegs, historiadors o periodistes han estudiat els fenòmens migratoris que s’han produït a la ciutat, sempre des d’«una voluntat antiracista, antixenòfoba i amb un pensament progressista i democràtic», assegura el seu president, Manuel Domínguez.

Precisament, Ibáñez critica amb fervor el tòpic que es va instal·lar en els setanta que la cultura flamenca i andalusa és reaccionària i que està estretament vinculada al nacionalisme espanyol, i explica que un dels motius que va propiciar la migració del camp andalús i d’altres comunitats va ser polític, ja que als pobles «tothom es coneix i era una manera d’evitar la repressió franquista.

Buscar un futur per als fills com a leitmotiv

leitmotivLa també antropòloga Clara Carme Parramon explica en un article per a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que l’Hospitalet és «un àmbit territorial idoni per als estudis relacionats amb el fenomen migratori», a causa de l’evolució que va suposar en el creixement demogràfic del municipi, el qual va passar d’uns 5.000 habitants a principis del segle XX als 70.000 el 1950 i a vorejar els 300.000 en la dècada dels vuitanta, i es va convertir en la segona ciutat amb més habitants de Catalunya, només per darrere de Barcelona, i en una de les més denses de tot Europa, càrrega que conserva.

Entre els arribats d’altres comunitats autònomes, destaca el nombre d’andalusos que es van instal·lar a l’Hospitalet, una ciutat idònia per la seva proximitat a Barcelona, als nuclis industrials i a la seva gran extensió llavors sense urbanitzar. El president del CELH, Manuel Domínguez, comenta que en la dècada del 1980 un terç de la població de l’Hospitalet «procedia de la migració andalusa. De fet, segons dades del 2016 del portal estadístic de l’Ajuntament de l’Hospitalet, la presència de veïns d’origen andalús continuava prevalent per sobre d’altres comunitats autònomes. Mentre que d’Andalusia procedien 25.318 persones, de Castella i Lleó, la segona d’on més venien, n’hi havia 7.144.

Tant Ibáñez com Domínguez remarquen que entre els motius que van fer que la gent es traslladés a zones més industrialitzades, a més dels polítics i del major nombre d’oportunitats laborals, hi havia el de buscar un futur millor per als fills.

Les condicions de vida de la població migrada a l’Hospitalet va ser molt precària durant anys. Ibáñez explica que es van produir tota mena d’infrahabitatges, des de les coves a les barraques o pisos petits: «Vivia molta gent en espais molt reduïts, treballaven molt, molts deixaven part de la seva família al poble i havien d’enviar diners», relata Ibáñez, que va començar a descobrir la seva vocació quan de petita van arribar a les seves mans llibres de l’antropòloga nord-americana Margaret Mead.

La ciutat amb més entitats andaluses

A Ibáñez sempre li ha agradat el flamenc. Encara recorda quan de jove acudia als espectacles de cante jondo, a veure els certàmens de guitarra i als matinals que celebraven les diferents penyes andaluses de la ciutat. «Des de l’antropologia també és interessant estudiar el flamenc, que és una cultura en si mateix», afirma. L’antropòloga explica com l’Hospitalet va ser l’urbs metropolitana on més entitats andaluses es van crear, amb molta diferència respecte a altres com Cornellà de Llobregat o Santa Coloma de Gramenet.

Donat que la majoria de migrants andalusos i d’altres regions residien en barris perifèrics, caracteritzats per la falta d’infraestructures i d’equipaments, les penyes en les quals es reunien van servir com a primer vehicle per als moviments veïnals. Ibáñez, que durant anys va militar en el Moviment Comunista, coneix bé aquesta faceta. Tant ella com Manuel Domínguez expliquen com els processos d’integració més grans es van viure en l’antifranquisme i en les lluites veïnals, dos eixos en els quals coincidien tant catalans com andalusos.

«Si tu, que vens de 800 km, veus aquest espai i saps que com te l’has jugada i has lluitat ara hi ha un parc, que ho has fet tu, ja que aquesta és la integració més gran. Hi ha un parc a Bellvitge perquè els veïns anaven a plantar arbres. És una integració física amb el territori», remarca Domínguez, que recorda també com aquests migrants es van encarregar de construir barris sencers com el Gornal.

«Vosaltres sou catalans, andalusa soc jo»

El president del CEL comenta que actualment a l’Hospitalet ja tan sols hi ha un 11% de població d’origen andalús, ja que molts dels migrats ja han mort i alguns dels seus fills i nets han marxat a viure fora. Dels dos fills que té Juana Ibáñez, un encara viu al barri de Santa Eulàlia, però l’altre ara viu a Mallorca.

Ibáñez explica com en les entrevistes que ha realitzat al llarg de la seva carrera acadèmica, els primers migrants andalusos temien que els fills no agafessin el seu relleu després del que «els havia costat tant construir, aquestes penyes i festivals, que tractaven, com una segona vivenda». Moltes de les entitats ja han desaparegut, tot i que encara queden representants com la penya Antonio Mairena o la Confraria 15 +1, amb un marcat caràcter popular i en la qual les imatges surten d’un garatge i no d’una església.

Notícies relacionades

Polèmica a L'Hospitalet per la revisió de la superfície cadastral de mig miler de finques de la ciutat

La filla de l'organitzadora de l'autocar sinistrat: "El conductor deia 'no frena, no frena!'"

«Les generacions actuals, en general, ja no es reconeixen com a andalusos i seria un error greu fer-ho, perquè no ho són. Als meus fills sempre els he dit: ‘Vosaltres sou catalans, andalusa soc jo’, i els meus fills se senten catalans tots dos», conclou Juana Ibáñez.

Llegeix totes les notícies de l’Hospitalet de Llobregat a EL PERIÓDICO l’Hospitalet