Per què un veí de l’Hospitalet pateix més per pagar el lloguer que un altre de Sant Cugat

En una estimació realitzada per aquest diari, l’encreuament de dades de preu mitjà del lloguer i renda neta anual –tant per persona com per llars, prenent com a referència les últimes dades del 2020 de l’Atles de distribució de la renda per llars de l’Institut Nacional d’Estadística (INE)– revela que el fet que en una ciutat el lloguer mitjà sigui més car no implica que l’esforç per pagar d’un veí que llogui allà –projectant l’escenari que llogui ell sol i no comparteixi– sigui necessàriament més gran que en altres urbs.

Un exemple molt clar és el de Sant Cugat del Vallès: malgrat que la seva renda neta mitjana anual per llar és la més alta de l’àrea metropolitana, la seva proporció de renda destinada a lloguer (21,8%) és sensiblement inferior a la de l’Hospitalet de Llobregat (26,90%), on la renda neta per llar es redueix directament a la meitat (31.358 €/any) del municipi del Vallès (64.848 €/any).

Des de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge (O-HB) precisen que si bé la variable de renda neta per llars serveix per «avaluar el poder adquisitiu a partir de dades de vivendes ja existents», la renda neta individual està enfocada a «mesurar l’esforç d’un arrendatari a l’hora d’accedir al mercat del lloguer».

Seguint amb l’exemple Sant Cugat / l’Hospitalet, i pressuposant que un arrendatari llogui ell sol i a la seva pròpia ciutat, a Sant Cugat hauria d’invertir un 66% de la seva renda neta anual, mentre que a l’Hospitalet la proporció seria d’un 72%. En termes de renda individual, la proporció de renda més gran dedicada a lloguer es registra en municipis com Sant Adrià de Besòs (79%); Gavà (77%); Castelldefels (76,6%); Montgat (72,1%); i l’Hospitalet (71,9%).

Jordi Bosch, director de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, recorda que aquestes dades reflecteixen una renda mitjana: «Que a Sant Cugat hi hagi una renda molt alta no implica que sigui generalitzada, allà també hi ha una renda baixa».

Migracions a municipis més petits

De fet, l’accessibilitat a la vivenda és un problema cada vegada major a la Barcelona metropolitana. Les últimes dades del Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya, mostren com 16 urbs metropolitanes han registrat, entre el 2017 i el 2022, un increment més gran que Barcelona del preu mitjà del lloguer.

D’altra banda, les últimes dades de l’Idescat reflecteixen com els municipis de més de 50.000 habitants van tenir més sortides que entrades intermunicipals el 2021. Entre aquests destaca Barcelona, amb una pèrdua neta de 15.121 persones que van emigrar a la resta de Catalunya. A la capital la segueixen l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet, amb saldos negatius per migració amb la resta de Catalunya de 2.056 i 1.276 habitants, respectivament. Aquesta tendència es repeteix des del 2017, primers anys de recuperació econòmica, i referència a partir de la qual hem analitzat els preus del lloguer.

Tot i que les causes d’aquests moviments són múltiples, diferents experts coincideixen a assenyalar que la possibilitat d’accedir a una vivenda, ja sigui en propietat o de lloguer, a preus accessibles té un gran pes. «No és l’únic factor, però és molt important», apunta Ernest Ruiz, cap d’estudis territorials de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).

Nòmades del lloguer

Una enquesta publicada el 2021 per la cooperativa Hidra en col·laboració amb la UAB, l’Agència de Salut Pública de Barcelona i el Sindicat de Llogateres va apuntar com el 65% de les llars metropolitanes enquestades afirmaven haver canviat de vivenda una vegada o més entre el 2014 i el 2019.

El mateix estudi va destacar que una de cada dues mudances a l’àrea metropolitana de Barcelona no es realitzava de manera voluntària. Segons aquesta enquesta, entre les llars que es van mudar, pràcticament la meitat (45,8%) ho van fer perquè «estan sent expulsats d’una manera o una altra».

El president de l’O-HB assenyala que part d’aquestes persones que es veuen forçades a buscar un nou lloguer ho fan en municipis metropolitans perquè «la capacitat d’acollir demanda a càrrec de Barcelona és limitada. L’oferta no avança igual que la demanda i hi ha un procés d’absorció de la demanda d’altres municipis metropolitans».

«Efectivament, aquesta tendència ens preocupa i, per fer-hi front, l’AMB dissenya les seves polítiques de vivenda pública», declara per la seva banda el vicepresident de l’AMB, Antoni Poveda. El mateix Poveda defensa la creació de la societat mixta Habitatge Metròpolis Barcelona (HMB), un operador publicoprivat de vivenda de lloguer assequible, com una «fórmula pionera a Espanya que hauria de ser abraçada per part d’altres organismes i administracions».

El marc normatiu

Tanmateix, Carme Arcarazo, portaveu del Sindicat de Llogateres, discrepa amb aquesta visió: «No crec que es tracti d’un moviment que comencés a Barcelona i es traslladés als afores, sinó que els preus pugen a tot el mercat perquè tot el parc de vivenda es nodreix de les mateixes lleis, que s’han enfocat perquè entrin al mercat els fons d’inversió».

Notícies relacionades

Cavalcada de Reis 2023 a l’Hospitalet: recorregut i horaris

Iván Ferreiro i La Habitación Roja s’afegeixen a la quarantena d’artistes del festival Let’s de l’Hospitalet

«Se situa molt un marc que és un problema d’oferta i demanda, però si mires les dades no és així, el mercat de la vivenda no funciona com d’altres. En el cas d’Espanya, els anys en què més oferta es crea [els anys previs a l’esclat de la bombolla immobiliària] també pugen els preus del lloguer i la vivenda. Això es manté fins avui», defensa Arcarazo. «A la resta d’Europa, quan acaba un contracte de lloguer es renova automàticament, tret que es pugui justificar l’expulsió; aquí no», exemplifica la portaveu del Sindicat.

«La mesura immediata que s’ha de prendre és la regulació dels lloguers per evitar les pujades abusives. Això està començant a passar a tot Europa i amb un context inflacionari cada vegada resulta més urgent», assevera Carme Arcarazo, que conclou que, a mitjà i llarg termini, la solució ha de passar per augmentar el parc públic de vivenda, que en la majoria d’urbs amb prou feines suposa entre l’1 i el 2% del total.