Els obstacles en el padró com accés a drets s’enquisten a ciutats de l’entorn de Barcelona

És en aquests contextos locals d’alta vulnerabilitat on es desenvolupen les situacions més problemàtiques d’empadronaments, que poden categoritzar-se comunament en dues tipologies: la de persones sense domicili (sense llar i que dormen al ras, en albergs o en equipaments residencials per a migrants) i la de persones sense títol acreditatiu de vivenda (rellogades, que ocupen il·legalment o que estan en procés de desnonament, per exemple).

Sobre el paper, tret d’excepcions en què la normativa sobre el padró municipal sí que confereix als consistoris un estret marge discrecional, la legalitat vigent planteja el padró per a persones que resideixen habitualment en una ciutat com un tràmit obligatori, gairebé automàtic i independent de controvèrsies sobre titularitat o condicions de la vivenda, fins i tot preveient el constructe legal excepcional d’un possible padró en «domicili fictici» (un equipament municipal, per exemple).

A la pràctica, no obstant, la realitat és que l’esmentada normativa, entre la que destaquen per la seva concreció les instruccions estatals –d’obligat compliment per als ajuntaments, segons el Fòrum de Síndics de Greuges, l’entitat que agrupa els defensors ciutadans catalans–, naufraga en un oceà de criteris dispars entre les administracions locals, les negatives i traves de les quals per a l’empadronament són freqüentment titllades d’«arbitràries» per les entitats socials.

El fenomen cobra rellevància perquè, més enllà d’operar com a registre poblacional per dimensionar polítiques públiques, el padró actua també com a «metadret», en paraules d’un monogràfic de referència sobre empadronament del Fòrum de Síndics, en el sentit que es tracta de la porta d’accés a altres drets substancials com l’educació i la sanitat públiques, els serveis socials i l’exercici del vot.

Consultats per aquest diari, els Síndics de Greuges –la figura local que habitualment tracta controvèrsies sobre el padró– de l’Hospitalet i de Cornellà, Merche García i Joan Barrera, parlen de «casos puntuals» d’accessos controvertits al padró als seus municipis, valoració que contrasta amb la de les entitats socials, Càritas Diocesana de Barcelona, per exemple, des d’on expliquen que els casos sovint no arriben als Síndics «perquè les persones són tan vulnerables i tenen tan poques eines que no entren en el circuit formal».

Sí que es pronuncia sobre les recurrents dificultats per empadronar la Síndica de Greuges de Santa Coloma, Pepa González, bel·ligerant amb la casuística aquest últim mandat: sense anar més lluny, al seu Informe del 2021 va criticar que, del total de sol·licituds (319), el 77% (246) van acabar sense empadronament a Santa Coloma, bé per desestimades (190, la majoria), «per altres motius» (38) o desistiments (18). Tot i així, González va reconèixer al seu informe «avenços positius».

Des de Càritas Santa Coloma, per la seva banda, asseguren que al municipi, arran del contacte amb la Síndica, «ha millorat la situació». De fet, «últimament estem tenint més problemes per empadronar a Badalona», remarquen fonts de Càritas Santa Coloma.

La «pluja fina» de traves

La trinxera social sobre el padró ve de lluny. Ja des del 2008, posant l’accent en la protecció de la ciutadania d’origen migrant, la Sindicatura de Greuges de Catalunya és crítica amb l’anàrquica aplicació de criteris interpretatius sobre el padró a càrrec dels consistoris.

Sí que és nova, no obstant, la mutació de les reaccions municipals, abans denegacions directes i avui una «pluja fina» de traves, en paraules de Laia Costa, responsable d’Incidència de la Fundació FICAT, que a partir de la seva campanya ‘#PadróXTotes’ ha elaborat un estudi sobre les dificultats d’accés al padró en ciutats metropolitanes que presentaran demà, 27 de febrer.

Amb l’expressió «pluja fina» Costa es refereix al degoteig d’impediments per empadronar que plantegen les administracions locals fins convertir els processos administratius en «burorepressió», terme amb el qual fa referència a la «repressió de la burocràcia».

En aquesta mateixa línia es pronuncien a Càritas Barcelona. L’entitat, des d’on asseguren que veuen «diàriament» testimonis d’obstacles en el padró de ciutats metropolitanes, directament situa aquestes obstaculitzacions burocràtiques en la discrecionalitat del pla polític, que transcendeix al que és estrictament legal.

«Les lleis sobre el padró són iguals per a tothom. No obstant, veiem una gran diferència entre Barcelona, que sí que les aplica, i les ciutats del seu entorn, de les quals ens arriben molts casos», explica Sonia Lacalle, responsable d’Assessoria Jurídica de Càritas Barcelona.

L’«èxode» metropolità cap a Barcelona

El 2020, entitats socials com ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social, que n’agrupa d’altres, com Càritas i FICAT), la PAH i sindicatures locals van elaborar per a TV-3 un mapatge de les ciutats on es registraven més queixes per falta d’«empadronament sense domicili fix», nomenclatura que utilitza Barcelona per, en essència, descriure la situació de persones sense llar. En la cartografia s’indiquen diverses ciutats de la regió metropolitana, des de Cornellà fins a Mataró, passant per Terrassa, Badalona, Santa Coloma i l’Hospitalet.

😤 Mireu el mapa de queixes que han recollit les entitats socials en un sondeig d'@ecasacciosocial, @ForumSDCat i les PAH per a @tv3cat. La trava més típica: Demanar documents impossibles d'obtenir, com ara una cèdul·la d'habitabilitat, quan algú ocupa un local o casa abandonada pic.twitter.com/uTtbtbewI6

— Ferran Moreno (@FerranMorenoG) 29 de abril de 2020

El mapatge, expliquen aquestes entitats, no està actualitzat al dia d’avui, tot i que «en diversos municipis es manté la tendència», comenten des d’ECAS, que han anat elaborant els seus propis recomptes. En el que estan d’acord les organitzacions del tercer sector consultades és en la distància palpable entre la política sobre el padró de l’Ajuntament de Barcelona, explícitament proactiu (12.000 persones el 2019) en l’empadronament de persones sense llar i la resta de consistoris metropolitans.

La Sindicatura de Greuges de Barcelona, sense anar més lluny, ha criticat en diverses ocasions (aquí i aquí, per exemple) les traves a l’empadronament a les ciutats de l’entorn de Barcelona apuntant fins i tot que aquesta circumstància «empeny» persones vulnerables a sol·licitar el padró a Barcelona. El 2015, la capital va tramitar 5.658 padrons «sense domicili fix»; el 2021, 23.162. Fonts de la regidoria de Drets de la Ciutadania de Barcelona confirmen aquest «fenomen èxode».

Notícies relacionades

Cavalcada de Reis 2023 a l’Hospitalet: recorregut i horaris

Iván Ferreiro i La Habitación Roja s’afegeixen a la quarantena d’artistes del festival Let’s de l’Hospitalet

El maig del 2020, en plena pandèmia, el Consell Metropolità, màxim òrgan de govern de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, administració que agrupa 36 municipis de l’entorn de Barcelona, va aprovar una moció (impulsada pel PSC –partit que governa a la majoria de ciutats citades–, comuns, ERC, Junts i Compromís i Acord per Torrelles, amb les úniques abstencions del PP i de Barcelona pel Canvi) favorable a polítiques d’empadronament actiu.

Aquella moció assenyalava la importància del padró com a «porta d’accés i garantia als drets socials». I citava fórmules com l’empadronament sense domicili fix, l’alternativa prevista per a persones sense llar. La mateixa fórmula que el tercer sector reclama que s’apliqui a l’àrea metropolitana de Barcelona, com preveuen els paràmetres legals vigents.