El Periódico de L'Hospitalet
Memòria històrica
L’Hospitalet posa les primeres pedres per saldar el seu deute amb els deportats als camps nazis
Barcelona combat per fi la desmemòria dels camps de concentració nazis
El Museu de la ciutat els ret homenatge ara amb una exposició per recuperar les seves històries als camps de concentració
«El meu oncle-avi no va morir perquè Déu va voler, el van assassinar els nazis». El reivindica Marta Gil Polo, de 48 anys i descendent de Ferran Polo, un dels –com a mínim– 66 hospitalencs deportats als camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial i a qui el Museu de l’Hospitalet ret homenatge ara amb una exposició per recuperar les seves històries, la seva memòria.
Es tracta de la culminació de més de 15 anys d’investigació que van iniciar el 2005 Pep Ribas i Enric Gil i que el Museu de l’Hospitalet va recuperar el 2018. En origen, el Museu va plantejar una beca per estudiar el cost humà de la Guerra Civil a l’Hospitalet; no obstant, simultàniament, el ple de l’Hospitalet va aprovar una moció a iniciativa d’ERC per demanar la instal·lació de ‘Stolperstein’ a la ciutat, les llambordes dissenyades per Günter Demnig i que promouen l’homenatge a les víctimes del nazisme.
Després d’això, des de l’entitat van canalitzar la beca en aquesta direcció i va donar com a fruit el treball ‘Els hospitalencs del triangle blau’, fet per Tania González, investigadora predoctoral i comissària de l’exposició. Es tracta d’un treball que encara continua obert, ja que al planificar l’exposició els ha arribat més informació que pot suposar baixes i altes del llistat actual.
La importància de la memòria
«És un tema que fa poc ni s’ensenyava a les escoles. De cara als familiars més directes és molt important, perquè han viscut amb aquest estigma», diu González. De fet, fins fa només quatre anys, Marta Gil desconeixia per complet que el seu oncle-avi hagués estat en un camp nazi: «Soc directora d’escena i, com que m’interessava el tema per la part professional, vaig parlar amb la meva àvia, li vaig preguntar pel llibre de Montserrat Roig ‘Els catalans als camps nazis’ i em va dir que el meu avi hi surt».
Va ser llavors quan li va explicar que el germà del seu avi havia mort assassinat en un camp nazi –a Gusen, concretament–, una història sobre la qual no havia parlat durant dècades per la por que va imperar un cop acabada la Guerra Civil. «Oblidem molt fàcilment. La memòria és obligatòria. Perquè no torni a passar, però també perquè hem de conèixer la part fosca de l’ésser humà», defensa Gil.
Agustí Castellano, tècnic de patrimoni cultural del Museu de l’Hospitalet, explica que, amb la beca, l’objectiu era, més enllà de conèixer la biografia d’aquestes persones, descobrir també on vivien. I, tot i que encara en queden algunes per descobrir, l’Agustí celebra l’arribada de les primeres 11 ‘Stolperstein’ –les altres les rebran de forma escalonada durant els pròxims anys–, perquè, a l’instal·lar-se a la via pública davant els domicilis, permetran que el reconeixement als deportats sigui atemporal, a diferència de l’exposició actual.
La Guerra Civil i l’exili
L’estudi de Tania González ja assenyalava que l’Hospitalet de Llobregat va ser el segon municipi de Catalunya amb més deportats als camps nazis, només per darrere de Barcelona. I és que, tal com va explicar Carles Santacana, doctor en Història Contemporània de la Universitat de Barcelona (UB), quedar-se a la ciutat a expenses del jou franquista no era precisament una bona opció.
Al llibre ‘Victoriosos i derrotats. El franquisme a l’Hospitalet’, Santacana explica com només 15 dies després de l’entrada de l’Exèrcit de Franco a la ciutat l’alcalde comunicava als comandaments de la Guàrdia Civil la seva preocupació perquè «es ‘netegés la ciutat d’elements considerats indesitjables’». Així, les investigacions de la Causa General franquista al municipi posaven l’accent en l’activitat anarcosindicalista, la ideologia majoritària dels deportats, i en la significació del barri de la Torrassa.
Els avantpassats de Marta Gil, a més de l’exili i els camps, també van ser víctimes de la repressió franquista. Va ser el cas de Domingo Polo, besavi de la Marta, que havia sigut un membre actiu de la CNT-FAI. A l’acabar la guerra, va mirar d’amagar-se al seu poble natal, a Alcalà de Xivert (Castelló), però finalment va ser detingut i assassinat a la presó per les pallisses que li van clavar.
L’exili a França i els camps nazis
Tania González explica com entre el 5 i el 15 de febrer de 1939, milers de republicans, entre els quals uns 300 veïns de l’Hospitalet, van travessar la frontera francesa fugint de les tropes franquistes. Les autoritats franceses van internar els espanyols exiliats en camps de concentració improvisats, principalment al llarg de la costa mediterrània, però amb la invasió alemanya bona part dels exiliats van ser capturats i enviats a camps de presoners de guerra, ja en territori germànic –uns espais anomenats ‘stalags’–.
El següent pas del recorregut ja van ser els camps de concentració, i el de Mauthausen-Gusen va ser el principal destí dels deportats de l’Hospitalet. Carlos Quesada té dos parents que van viure l’horror dels camps i en van sortir amb vida per explicar-ho. Es tracta de Ciriaco Quesada –l’avi del Carlos i militant anarquista– i Félix –l’oncle del Carlos-, que el 20 d’agost de 1940 van ser traslladats amb tren, pujats a uns vagons de bestiar –on també anava la resta de la família, com ara el pare del Carlos–, fins a Mauthausen.
Notícies relacionadesMentre que al pare del Carlos, que en aquell moment tenia 11 anys, el van tornar a pujar al tren, el seu oncle Félix no va córrer la mateixa sort. El Carlos explica que, tot i que en aquell moment tenia 14 anys, ja era molt alt i just li acabaven de donar els seus primers pantalons llargs, per la qual cosa, tot i que va intentar convèncer els oficials que en tenia 13, no va aconseguir tornar al comboi i va ser enviat al camp amb el seu pare. Malgrat això, tots dos van sobreviure i, a l’arribar a París després de ser alliberat, el Ciriaco es va tornar a afiliar a la CNT.
«Aquests homenatges no suposen obrir ferides. Ja estan obertes. I no són ‘batalles de l’avi’. Cal fer pedagogia i no banalitzar aquests actes perquè no tornin a passar», remarca Carlos Quesada.
Els clarobscurs dels deportats
Malgrat l’homenatge a les víctimes i els familiars, l’exposició defuig de maniqueismes i s’endinsa també en les ombres d’alguns deportats. Són els casos d’Antonio Puigdellívol i Ramón Verge, i tot i que les seves fitxes i històries també s’exposen al Museu de l’Hospitalet, no està clar que s’arribi a instal·lar una llamborda ‘Stolperstein’ en el seu honor.
Ramón Verge va treballar en una de les infermeries de Mauthausen i quan va ser alliberat el van acusar d’haver triat qui moria. Alguns testimonis també l’acusaven de «sàdic». Per això, recull el treball de la Tania, va ser jutjat i condemnat a 12 anys després de la guerra, tot i que al final únicament en va complir dos.
«El Pirineu sempre havia sigut terra de contraban i la guerra va desenvolupar una nova modalitat: el ‘contraban de persones’, i l’Antonio va decidir aprofitar-se’n. Un dels principals públics van ser els jueus, a qui transportaven des de Perpinyà fins Andorra», s’explica en el cas de Puigdellívol, i s’afegeix que en un d’aquests viatges va ser denunciat per suposadament matar una dona. No obstant, a diferència de Verge, no es va arribar a demostrar la seva culpabilitat i «un mes i mig després de la seva detenció, Puigdellívol va ser posat en llibertat provisional per decisió del Tribunal Militar de Tolosa».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
