El banquer dels pobres

El món es compon d'extrems. El maig del 2001, el magnat nord-americà Dennis Tito va pagar 20 milions de dòlars (16,7 milions d'euros) per erigir-se capritxosament en el primer turista espacial. A milers de quilòmetres d'allà, en un poble bengalí, Sufia Begum --una dona dedicada a vendre artesania de bambú, sense diners per obtenir la primera matèria-- revolucionava uns anys abans l'economia local gràcies a un préstec de 2.411 takes (uns 30 euros actuals). Aquests diners, insignificants al Primer Món, els hi va deixar un anònim professor d'economia mitjançant la fórmula del microcrèdit; és a dir, petits préstecs concedits a famílies sense propietat que són tornats gairebé sense interessos.

Aquell mestre era Muhammad Yunus (Bangla Desh, 1940), el denominatbanquer dels pobres.Poc després ampliava el seu sistema amb ajuda dels seus estudiants i el 1983 creava el Grameen Bank. En 20 anys, s'estima que aquesta entitat ha prestat més de 2.000 milions d'euros a tres milions i mig de pobres. El banc té actualment més de mil sucursals repartides per tot el món i 10.000 organitzacions l'imiten. Amb la seva camisa hindú a mitja cuixa, la cara morena i la mirada aquosa, Yunus va atendre a Sevilladominicalabans de seguir el seu viatge pel planeta estenent el seu projecte: una utopia financera que, a poc a poc, tot i hercúlies dificultats, adquireix aires de realitat.

Acaba de participar en un congrés de creativitat i innovació en les empreses. ¿Manté el seu entusiasme?

La creativitat és essencial perquè l'ésser humà tiri endavant. Si no crees, estàs mort. L'ésser humà necessita tenir l'oportunitat de destacar perquè pugui exercir el seu propi paper en la societat, en la comunitat i en el món.

Destaco el seu optimisme perquè, malgrat els avenços, hi ha frens importants. Si la situació no es corregeix, els objectius fixats per al 2015 no s'aconseguiran fins al 2100. Una mica frustrant, ¿no?

Va ser molt important que els líders mundials anessin a les Nacions Unides i declaressin, per a aquest mil·lenni, uns objectius de desenvolupament i una data fixa per aconseguir-los: la del 2015. No obstant, una vegada fet aquest anunci, molts no han seguit el pla. Alguns països sí que se l'estan prenent seriosament. Com el meu, Bangla Desh, que va per bon camí. Si tothom ho fes, sí que aconseguiríem els objectius el 2015.

és a dir que Bangla Desh ho està fent bé...

Sí, tenim moltes esperances. Ara mateix, gairebé tots els objectius s'estan complint, inclòs el de reduir el nombre de pobres a la meitat per a l'any 2015. Aquestes coses ens animen molt. No obstant, a nivell mundial, no s'estan aplicant tan bé. El gran problema està en els països del continent africà. Hem d'estar molt atents. Els mitjans de comunicació haurien d'instar els líders mundials que prestessin més atenció. Aquesta és una oportunitat que no podem ni volem perdre.

Els seus microcrèdits representen un paper decisiu en el primer objectiu: la reducció de la pobresa extrema a la meitat. El 2004 vostè va dir que aquest era un dels reptes més atrevits de la humanitat. ¿Segueix opinant el mateix?

El microcrèdit pot tenir un paper molt important, però sobretot juga un paper estratègic. La raó per la qual s'estan complint algunes metes a Bangla Desh és perquè aquest tipus de préstec s'ha dut a terme amb molta intensitat. Ha arribat a milions de pobres, de dones, ha tingut un impacte directe sobre la realització d'aquestes metes. Els microcrèdits poden tenir un paper crucial, però, sobretot, estratègic.

Actualment, aquest sistema de préstec arriba a més de 70 milions de persones. No obstant, els usuaris potencials són uns 500 milions. ¿Com es pot arribar a aquesta quantitat de gent?

L'objectiu que vam plantejar, el 1997, a la nostra Cimera del Microcrèdit de Zuric (Suïssa), era arribar a 100 milions de famílies pobres l'any 2005. Superada aquesta data, hem comprovat que ens acostem a la meta, però encara no arribem tant com voldríem a les famílies d'Àsia, Àfrica o Llatinoamèrica. Per això hem d'estar atents. Un cop hàgim establert les bases, serà més fàcil duplicar-ne el nombre.

La fórmula del microcrèdit està en plena ebullició, tant a Europa com a Espanya, on han estat les caixes d'estalvis les entitats que amb més decisió han desenvolupat programes específics. De fet, l'ONU ha designat Caja Granada Focal Point de l'Any Internacional del Microcrèdit a Espanya. Però una cosa és clara: el pobre de Bangla Desh no és el pobre granadí.

¿Quines diferències existeixen entre un pobre del Primer Món i un del Tercer?

Hi ha algunes diferències qualitatives, però el procediment és el mateix. Tots dos són rebutjats pel sector banquer tradicional, per això cal intervenir perquè hi entrin. Una vegada fet això, es crea autoocupació; les persones sense facilitats poden crear els seus propis ingressos i si el mercat és assequible en poden fer ús. Per tant, jo diria que en essència són el mateix, encara que la manifestació externa és diferent.

¿Quina opinió li mereix la tasca que està portant a terme la Fundació de Caja Granada respecte a aquests préstecs?

Les intencions són bones i espero que se segueixin estenent. Estic molt content. És la primera vegada que ho estan fent, i necessiten tenir moltes més experiències, però estan decidits, i me n'alegro.

La visita de Yunus a Sevilla ha estat fugaç i poc sonada, al contrari que els efectes del seu banc. Segons les estadístiques, Bangla Desh compta amb un telèfon fix per cada 380 habitants, davant d'un per cada 50 a l'Índia, el país veí. Fa uns anys, el Grameen Bank va concedir a Fatema Begum un préstec de 2.000 takes (avui equival a uns 25 euros). Era l'única persona amb telèfon en tres quilòmetres a la rodona. Els veïns van començar a utilitzar-lo; ella, a rebre ingressos. Ràpidament, va tornar el préstec. En va sol·licitar més. Va diversificar (va crear una petita parada de venda ambulant de productes de primera necessitat com l'arròs) i va seguir generant riquesa. Amb el temps, nombrosos pobres de Bangla Desh van transformar casa seva en una teleagència. A mitjans del 2000, s'havien instal·lat 1.400 telèfons al poble. O, dit d'una altra manera: 1.400 microsomnis es van fer realitat.

El 94% dels sol·licitants dels seus préstecs són dones, però són realment els homes els que decideixen sobre l'ús i la gestió dels diners.

Milers d'anys d'història de dominació masculina no poden canviar-se de la nit al dia. L'home segueix volent dominar la dona en el procés de presa de decisions. No obstant, elles estan arribant de forma constant i molt ferma.

Qui té els diners, té el poder...

És clar. Després d'alguns anys portant els microcrèdits, les dones s'estan posicionant com a responsables de decisions. Ara, a Bangla Desh, no només són elles les que prenen les decisions en el si familiar, sinó que també estan participant en el sistema polític i són elegides a nivell local. Això significa que ja no hi ha dones silencioses; saben el que valen i tenen els seus comptes bancaris. Tenen el poder financer. Això convertirà a poc a poc les relacions entre homes i dones en un model més semblant a una associació que a una relació de dominació.

L'èxit dels microcrèdits s'atribueix en part a la seva baixa morositat: el 98% és tornat. No obstant, hi ha qui pensa que l'eficàcia d'aquest sistema no s'hauria de sustentar en els seus índexs de devolució, sinó en la capacitat de millorar la vida dels destinataris.

Els dos aspectes són importants. Aquests préstecs són una potent eina social, però també econòmica. Si els tipus d'interès són baixos, l'economia s'ensorra; i llavors, el vessant social no es pot edificar. Tots dos han d'anar agafats de la mà. Han de ser al mateix temps una acció financera i una eina social molt potent. Per exemple, aquestes dones de qui parlava, gràcies al seu poder financer, han canviat el seu estatus en el si de la família. Aquí es pot veure l'impacte del microcrèdit a Bangla Desh: a través de l'ocupació femenina. Això podria passar en qualsevol lloc perquè microcrèdits i crèdits per a dones ja són sinònims. Funciona meravellosament millor amb les dones que amb els homes.

Hi ha qui l'acusa de deixar recaure en els pobres la responsabilitat última de la seva situació, d'abandonar-los a la seva sort dins d'una cadena d'endeutament etern. És una crítica molt dura.

El Grameen Bank és de tots els prestataris. No és qüestió d'abandonar-los. Ells poden abandonar-nos perquè ells són els propietaris; nosaltres, no. Per tant, es digui el que es digui en aquest sentit, es tracta d'una interpretació errònia del Grameen Bank i del microcrèdit.

¿Quin és, llavors, el seu objectiu?

El microcrèdit consisteix sobretot en una missió amb una meta última, que és ajudar la gent. Ens estem concentrant no només en els mateixos prestataris, sinó també en les seves famílies; en els nens, per exemple. Grameen Bank ofereix escolaritat als fills de les famílies i els concedeix préstecs als estudiants perquè puguin evolucionar. La segona generació és una generació completament nova. La qüestió de l'abandonament no es planteja perquè llavors tindríem missió. No tindria sentit.

No ha passat així amb els crèdits espanyols després del tsunami del desembre del 2005. Segons Intermón Oxfam, els governs afectats no han acceptat ni un sol euro de 50 milions per no endeutar-se en un moment en què tots els recursos de què disposen s'han de dedicar únicament i exclusivament a la reconstrucció. Pobres que a més pateixen catàstrofes.

Depèn de com ho presenti. Si a les nacions destinatàries els sembla més molest acceptar el crèdit, evidentment significa que no s'ha presentat de la millor manera. És qüestió que sigui un benefici per a aquestes nacions, que el seu disseny sigui aquest i aclarir que el seu fi és ajudar la gent, beneficiar realment les persones.

¿A qui no li interessa el microcrèdit?

A aquells que no són conscients d'ell ni del seu poder; a aquells que mai han prestat atenció a això. Només a ells no els interessa. Aquells que presten atenció, aquells que estan interessats a canviar la societat o la vida de les persones han d'interessar-se també pels microcrèdits. No crec que se'n pugui prescindir ni donar-los l'esquena.

Els EUA i la UE són peces clau. L'última cimera de l'OCM (Organització Mundial del Comerç) a Hong Kong va resultar decebedora per a molts. ¿Quan hi haurà l'acord sobre comerç just?

Si parlem de globalització, o en termes de comerç mundial, les grans potències segueixen dominant. Els interessos són massa elevats: les economies i les nacions pobres s'emporten una mínima part. Per això les nacions pobres tinen interès a unir-se i intentar aconseguir alguna cosa a favor seu, ja que saben que encara no poden aconseguir-ho per la seva capacitat legal.

¿No es va sentir frustrat després de la reunió de Hong Kong?

Hong Kong va ser el colofó, i les nacions potents van guanyar una altra vegada. Les pobres no van aconseguir el que volien. Bangla Desh, per exemple, no va obtenir el que volia. Però no ens hem rendit. Hi seguim anant, seguim insistint i dient que hi ha d'haver un comerç just, no un comerç únicament per als més potents. No podem capgirar el món com un peix gros que es menja principalment al petit. Hauríem de ser més considerats.

Quan es van desplomar les Torres Bessones, ¿es van desplomar també part de les seves esperances? Ho dic pel gir copernicà que va fer tot.

Sí, la resposta dels Estats Units va ser xocant. La seva forma de contestar a l'Iraq va debilitar la capacitat de les Nacions Unides. Però el món no pot ignorar les Nacions Unides, és un lloc on totes les nacions poden ajuntar-se i parlar dels seus temes. Si deixéssim imposar la seva voluntat a les grans potències s'arribaria a una situació molt difícil a nivell mundial. Per tant, hem de recolzar la causa d'aquesta institució. Les Nacions Unides són un reforç, una relació multilateral abans que la dominació d'una nació sobre altres.

¿No ha pensat mai a tirar la tovallola?

No. Estic molt content amb les coses que passen, sóc molt optimista veient que s'han produït molts canvis, de veritat, encara que no tants com tot el que esperava que passés. És un procés lent, però crec que tot s'està movent. Tinc moltes esperances.

Notícies relacionades

Austràlia sacrifica amb franctiradors 750 coales en una polèmica operació de control

Mor un alt comandament de l’Estat Major rus per l’explosió d’un cotxe bomba a prop de Moscou

Al Fòrum de Barcelona el van proposar com a premi Nobel d'economia ¿Li agrada la idea de ser-ho?

És una bona notícia saber que algú ho està considerant, encara que jo no ho decideixo. Ells saben què han de fer. Sona bé, sens dubte.