El monopatí, ¿esport olímpic?

No és un esport homologat, almenys fins ara. Per a molts ni tan sols és un esport. Els que el practiquen són fauna de carrers i voreres. Exhibicionistes, sorollosos i individualistes. O això eren quan la història va començar. Adolescents fosos amb el formigó urbà. Els seus salts i piruetes, en qualsevol racó de l'espai públic, van ser considerats durant molt temps una mena de gamberrisme ociós. Les autoritats de Londres van intentar sense èxit acabar amb ells. Ara els volen fer entrar en el gran engranatge del sistema.

Els responsables olímpics estudien la possibilitat d'admetre als Jocs londinencs de l'any 2012 les acrobàcies en monopatí com una nova disciplina esportiva. La creativitat i espontaneïtat de l'skateboarding,com s'anomena l'invent en anglès, o patinatge de monopatí, com es diu descriptivament en català, quedaria rigorosament reglamentada. Els participants podrien acabar defensant els colors del seu país i canviant els texans estripats i les samarretes balderes per algun tipus d'uniforme de licra.

Importada dels EUA, on va fer els seus primers passos entre la comunitat de surfistes de Califòrnia, la moda dels salts en monopatí va irrompre a la capital britànica a mitjans dels anys 70 del segle passat. Malgrat els cels grisos, tan diferents dels californians, i els llargs i ingrats hiverns, la nova cultura va arrelar als carrers de Londres. Els monopatinadors van començar a donar un ús diferent a les places, escales i parcs municipals, que no havien estat concebuts per a aquells jocs. Era la mateixa època en què els primers grafiters, alguns de molt cotitzats avui, començaven a apropiar-se els murs sense permís.

Els patinadors londinencs van trobar un paradís natural als foscos passadissos del centre cultural del South Bank, símbol dels horribles edificis de formigó típics dels 60 i "monstruós furóncol", en paraules del príncep Carles. Sense voler-ho, els esglaons, bancs, rampes i arestes dissenyats pels arquitectes al costat de l'entrada del Queen Elizabeth Hall van resultar ser una pista perfecta per a les virgueries en monopatí. El lloc, una mica sòrdid i castigat amb uns corrents d'aire cruels, va atraure a poc a poc nois d'altres barris. Allò va inquietar les autoritats competents i en el cas de la City van prohibir sense més ni més el patinatge al seu districte.

Notícies relacionades

El conclave per elegir el successor del papa Francesc s’iniciarà el 7 de maig

Cristóbal López Romero, cardenal arquebisbe de Rabat: "Dels més de cent cardenals, en conec 50. I a alguns els he vist tres vegades"

El comportament dels bojos per la taula amb rodes va ser qualificat aviat de perillós i antisocial. El 1986 els directius del South Bank van col.locar barreres per impedir-los l'accés, van deixar a les fosques la zona de salts i van tirar grava a terra. Hi va haver períodes de crisi, censura i vetos, però l'afició va sobreviure i la passió pel monopatí es va anar estenent a les llars de les classes populars i mitjanes.

El monopatí ja va ser introduït, a manera de demostració i per sorpresa, en la cerimònia de clausura dels Jocs d'Atlanta, el 1996. Ara és tancool, tan fantàstic, que els responsables olímpics, amb problemes per atraure l'audiència més jove, pensen a institucionalitzar una pràctica que no fa pas massa era titllada de perniciosa. Potser és el final per als que només volien jugar per jugar.