Les ferides tornen a sagnar en el Sarajevo martiritzat

Quinze anys enrere, el que avui és una encantadora avinguda arbrada que voreja un dels marges del riu Miljacka era la primera línia de defensa de les forces bosnianes, composta per 30 trinxeres amb dos homes pobrament armats parapetats en cada una d'elles. El que avui és un insubstancial pont transitat per un constant trànsit de vehicles va ser fa 16 anys el lloc on va caure la primera víctima pels trets d'un franctirador: Suada Dilberovic, estudiant bosniana a la flor de la vida. El que avui és un agradable mercat de comestibles era en realitat, fa 14 anys, un desproveït punt de permuta ciutadana on, en un dia clar d'hivern, un bombardeig va acabar, poc després del migdia, amb l'existència de 67 assetjats.

Tot i els anys transcorreguts i que uns quants edificis de Sarajevo, amb els impactes de bala a la vista de tothom i les façanes a mig reparar, encara s'entesten a rememorar al visitant els estralls causats pel pitjor setge patit per una ciutat europea des dels temps de la segona guerra mundial, els habitants de la capital bosniana han optat per aparcar el que va passar en la memòria. Però la detenció a Belgrad de Radovan Karadzic, el principal artífex del setge militar, elevat a la categoria de crim de guerra per la justícia internacional, els fa reviure una vegada més els sofriments d'aquells anys que van ser llarguíssims.

"És massa dur per recordar-ho". Qui rep d'aquesta manera els periodistes acabats d'arribar és Emina Fazlija, de 61 anys, amb dos germans i una cunyada morts durant la guerra. Emina l'any 1994 era a la mateixa taula que avui ocupa quan va sentir un xiulet procedent del cel. "Em vaig posar les mans a les orelles i em vaig llançar a terra; després només vaig poder veure fum i la gent plorant", recorda. Emina va ser una de les supervivents d'un dels bombardejos que van indignar més, a la meitat de la guerra, la comunitat internacional. Un total de 67 persones mortes i desenes de ferits al caure un projectil disparat presumiblement des de posicions sèrbies contra el mercat Markale, l'any 1994. "Va ser només un projectil, però realment va encertar el blanc", assegura mentre encén sense parar un cigarret darrere l'altre. "La metralla em va travessar la roba, però en cap moment em van arribar a fer mal, va ser com un miracle", apunta, ja més confiada davant els que acabaven d'arribar.

MORT PRÒXIMA La mort li va xiular molt a prop. Perquè Grugovac, el fill de la seva tia, de "quaranta i pocs anys", va deixar la vida allà, justament al lloc del costat. El 1994, Emina no podia vendre res a Markale. En aquell moment, una poma "era com un somni". I aquell dia, que s'havia llevat clar, sense trets ni bombardejos, no feia presagiar el que estava a punt de passar. Ni tampoc la policia, que vigilava si els habitants de Sarajevo comerciaven amb l'ajuda humanitària, havia aparegut per Markale.

¿Què en pensa, Emina, de la detenció de Karadzic a Belgrad? Li importa bastant poc. "La veritat és que Karadzic tindrà una vida molt millor en una cel.la de l'Haia que com a curandero a Sèrbia", sosté. I el seu fill, al seu costat, postil.la: "El que és dolent de l'Haia és que els que han comès els crims siguin condemnats a 20, 30 o 40 anys de presó; per a aquesta gent s'hauria de dictar la pena de mort". Pels serbis, no sembla inquietar-se gaire. "No tots són d'a- questa manera; una mateixa mà té cinc dits i tots cinc són diferents; la meva cunyada és sèrbia, es diu Aleksandra i hi ha membres de la seva fa- mília que estan condemnats per crims de guerra", exclama, encongint-se d'espatlles.

PARAPETAT A CASA SEVA Safet Sisic es va passar tota la guerra parapetat a casa seva, amb les finestres que donaven al riu tapiades amb fustes; evitant l'entrada principal i entrant per la porta del darrere; repartint les nits entre les habitacions del darrere i el soterrani. "El soterrani l'evità- vem perquè no ens agradava dormir allà", rememora.

Sembla un miracle que pogués passar tota la guerra malvivint en un anodí bloc de pisos amb la façana encara foradada a escassos metres de les línies enemigues; que fos possible portar una existència digna de tal nom enmig dels constants bombardejos des de posicions sèrbies. "El front era a pocs metres, a l'altre costat del pont", afirma, assenyalant cap a la finestra. "Els trets dels franctiradors i els bombardejos eren diaris; era una manera de demostrar que els serbis existien", explica. No li va passar pel cap en cap moment abandonar casa seva, ni intentar refugiar-se en un altre lloc més allunyat del front, fins i tot abandonar Sarajevo, com moltes altres persones. "Aquí o en un altre lloc, tot era el mateix: ¿On hauria pogut anar?", es pregunta.

Amer K. va passar els dos primers mesos de la guerra a les posicions bosnianes de l'avinguda Vilsonovo Setalitsa, davant del barri de Grbavica, en mans de les forces sèrbies. "Al principi", armat únicament "amb un fusell de caça", i amb uns texans i una camisa com a únic uniforme. Després, amb millor equipament gràcies a dos llançagranades que els seus companys i ell cuidaven com si fos or. Amer també opta per la discreció; només accedeix a fotografiar-se de perfil i del seu cognom prefereix dir-ne únicament la inicial. "No vull tenir problemes si viatjo per Europa", diu.

Notícies relacionades

Austràlia sacrifica amb franctiradors 750 coales en una polèmica operació de control

Mor un alt comandament de l’Estat Major rus per l’explosió d’un cotxe bomba a prop de Moscou

De les llargues jornades de setge militar, en recorda una amb especial aprensió. El 2 de maig de 1992. "Era un dia agradable; la gent anava a la feina i els tramvies encara funcionaven", explica. Ni tan sols s'havia format el front. Però aquella jornada es va produir la primera incursió amb blindats. "Per allà, on hi ha aquella gasolinera, anaven a entrar els tancs a la ciutat", explica. El combat es va allargar durant tot el dia, entre cadàvers de civils sorpresos per la incursió armada. "Deu dels nostres van morir, però els vam aturar. Si no ho haguéssim fet, potser avui ja no seríem aquí", relata.

Els seus enemics eren fins i tot els seus companys de classe. Com el serbi Vukadin, amb qui va compartir escola abans de combatre-hi. "Vukadin estava a l'altre costat; sento que morís, però si no l'haguéssim matat, ens hauria matat ell a nosaltres", puntualitza.