Tàperes afrodisíaques a les velles muralles

Cauen com petites cascades de les parets i "donen vivacitat al coit", deia al segle XVI el gentilhome florentí Domenico Romoli referint-se a les tàperes. Roma n'està plena. El foraster que visita la capital italiana al juliol i l'agost les podrà observar a totes les ruïnes imperials, fins i tot a les muralles que envolten l'Estat del Vaticà. El capparis (planta de tàperes), descobert pels egipcis gràcies als asiàtics, es va estendre a totes les poblacions del Mediterrani a través de les civilitzacions posteriors. Aquesta planta té una predilecció especial pels fonaments vells, rics en calci, i els climes secs i assolellats. Les ruïnes de Cèsar i de Trajà els van molt bé a les tàperes.

Els àrabs la van anomenar alkabara, paraula que en castellà es va transformar en alcaparra, i els provençals, tapéno, terme semblant a tàpera, en català. A Múrcia es coneix també com a tápena. A les Balears i a les illes italianes de Pantelleria i Lipari la seva producció constitueix una preada indústria local per a sibarites. A Espanya, el cultiu intensiu (des del 1500) va trencar la poesia que envoltava la flor.

Per expressar sorpresa i admiració per alguna cosa inesperada, l'idioma italià ha recorregut a la memòria d'aquesta flor. "¡Capperi!", es piropejava abans que aparegués el modern "¡uau!". A la siciliana Catània, una explosió d'elegància s'elogia amb la frase "spaccarsi a chiàppara", una cosa així com "escampar-se en forma de tàpera", expressió que no sembla gaire refinada. Però s'ha de veure la flor de la planta i la seva majestuositat, única a la naturalesa, per entendre-la. A una dona maca se la pot piropejar dient-li que és una "flor de tàpera" i de ben segur que no s'ofendrà, encara que potser no sabran amb quina flor ha estat comparada.

La culpa és dels humans, que, si poden, no deixen florir la planta. Se'n mengen el capoll, potser en l'únic cas d'avortament floral que es produex en gastronomia. Però tam- bé es consumeixen els fruits que neixen de les flors, de textura carnosa i sucosa, que reben el nom de taperots, i les branques més tendres de la planta.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Atac israelià a una base militar i a un edifici al Líban

Domenico Romoli va escriure al segle XVI una espècie d'enciclopèdia culinària, titulada La singular doctrina, en què dedica una part als beneficis dietètics dels aliments. Afirma que "els que mengin tàperes no patiran dolors de melsa, ni de fetge" i que són un remei "contra la melancolia i provoquen l'orina". La his- tòria de la farmacopea les defineix com "diürètiques, antireumàtiques i antiartrítiques" i així, com de passada, els atribueix virtuts afrodisíaques. Sobre aquesta característica alguns llibres esmenten una cita de la Bíblia (Eclesiastès XII, 5).

La Itàlia insular està plena de receptes amb tàperes. Són senzilles, com la millor gastronomia. Pa amb tomàquet o amanida de tomàquets amb tàperes. Ventresca de tonyina amb tàperes. El pesto de Pantelleria porta tomàquet, alfàbrega, julivert, all, pebre, sal, oli i tàperes. Un dels plats típics de Roma és la pasta alla putanesca, amb olives, anxova salada, julivert, tomàquet i tàperes. Un plat pobre, com la viagra que porta al seu interior. "Fan vivace il coito", va deixar escrit Romoli.