El gran cercle caucasià, per Francisco Veiga

La normalització de relacions entre les repúbliques d’Armènia i Turquia ha estat saludada des de diversos mitjans emfatitzant les dificultats d’última hora, que eren les d’esperar. La diàspora armènia veu com se li doblega aquella palanca de poder que podia utilitzar en els països d’acollida: el record del genocidi del 1915. Però el Govern d’Erevan també sap que no pot desairar així com així una diàspora que compta amb més membres que ciutadans té la República, i una força econòmica i política gens menyspreable.

Pel que fa a Turquia, la dreta i ultradreta nacionalistes es posen les mans al cap davant la «traïció» del Govern islamista. Farien qualsevol cosa per enfonsar Erdogan, i és d’esperar que intentin sabotejar la solució al nus gordià xipriota, l’últim gran problema internacional que li queda a Ankara per complir les condicions de Brussel·les. No obstant, el Govern islamista moderat no ha parat de consolidar-se, batent l’oposició en el seu propi terreny. I complint de passada les condicions imposades per la UE en política exterior: una d’elles, la regularització de les relacions amb Armènia i l’obertura de la frontera.

Però el més important aquí és la visió de conjunt. Fa només dos anys, en aquestes mateixes dates, a Europa es considerava utòpica la represa de les relacions turco-armènies. Avui no només s’han restablert, sinó que sembla que de passada s’està a prop de resoldre el contenciós de l’Alt Karabakh entre Armènia i Azerbaidjan, un assumpte encara més espinós, que parteix d’una guerra entre els dos països entre el 1991 i el 1994.

Aquí ha passat alguna cosa: massa canvis en molt poc temps. Pel camí, un seguit de contactes secrets entre turcs, armenis i àzeris i una estranya guerra, la de Geòrgia contra Rússia, amb unes causes que no estan ni de bon tros clares.

¿On ha estat el fil conductor d’aquesta història? Malgrat la solemne presència de Solana a l’acte d’encaixada de mans final entre els ministres d’Exteriors Davutoglu i Nalbandian, la Unió Europea no ha estat la força catalitzadora del procés. Ni tan sols a través de l’Associació Oriental, posada en marxa el mes de maig passat a Praga i impulsada per Angela Merkel. Això tot just comença, i al Caucas tot va molt més ràpid.

La resposta sembla estar en l’acció conjunta de Turquia i Rússia, que d’una manera o una altra s’han posat d’acord en relació amb el Caucas, àrea d’influència comuna. Punt central ha estat la ruptura de l’aïllament d’Armènia, fins ara satèl·lit rus. Al seu torn, i gràcies a les pressions de Moscou, Erevan cedirà a Nagorno-Karabakh, amb la qual cosa Azerbaidjan mantindrà un tracte més relaxat amb Rússia. Tot plegat ha estat possible a partir que Geòrgia, vençuda a la guerra del 2008, ha quedat estratègicament fora de joc. Haurem d’esperar novetats a tota la zona. Armènia entrarà en el recorregut dels gasoductes i oleoductes, i també d’eixos de comunicació. Amb això s’evitarà un camí més llarg i complicat per Geòrgia. Així, el negoci dels hidrocarburs i el seu transport quedarà més concentrat en mans de russos, àzeris i turcs, amb la possible incorporació d’iranians.

Reordenament general

Notícies relacionades

Austràlia sacrifica amb franctiradors 750 coales en una polèmica operació de control

Mor un alt comandament de l’Estat Major rus per l’explosió d’un cotxe bomba a prop de Moscou

En tot aquest joc, Turquia s’està erigint com a àrbitre enfront de les pretensions europees en aquella zona. I així guanya punts en el seu camí cap a la UE. Però hi ha una cosa que encara queda per ajustar en el puzle: la qüestió kurda. La solució, a gust d’Ankara, està en camí: la normalització de relacions amb Armènia possiblement portarà a les pertinents reclamacions de propietats dels expulsats l’any 1915 d’Anatòlia oriental. Avui, tot això pertany a la població local, majoritàriament kurda. D’aquí que la solució del problema que busca Erdogan passi per la defensa de l’status quo a canvi d’una renovada fidelitat política kurda. Sens dubte, al Caucas sud s’està operant un verdader reordenament general, i tots busquen matar els seus respectius pardals d’un sol tret.

Professor d’Història Contemporània (UAB) i autor d’El desequilibri com a ordre (2009).