Article d'Antoni Bassas: 'El canvi que es resisteix'

Ploraven d’emoció des de Harlem fins a Nairobi, perquè les llàgrimes d’aquella nit eren llàgrimes globals. Com el candidat: nascut a Hawaii, fill de l’Àfrica, relacionat amb el món musulmà, Hussein de middle name, criat a Indonèsia, organitzador comunitari als barris de Chicago, que va renunciar als diners públics per finançar la seva campanya, que va batre tots els records de recaptació gràcies a internet, i armat amb les paraules «canvi» i «esperança» va posar dempeus un país en fallida i un món que l’escoltava sense vot però embadalit.

Acabava de derrotar McCain, però a qui en realitat va guanyar les eleccions contra pronòstic va ser a Hillary i Bill Clinton, després de 18 inacabables mesos de primàries. Tenia molt de mèrit.

Dimecres farà un any que es va acabar aquell «viatge improbable», com Obama mateix descriu la seva vida. ¿Què en diuen avui els 69.456.897 nord-americans que el van votar?

Una de les pitjors enquestes possibles per a Obama, la de la cadena Fox News, publicada fa tres dies, diu que el 50% de ciutadans aproven la feina del president, contra el 41% que la desaproven. El 42% creu que el país està millor avui que fa un any i el 43% opina que pitjor.

Si les eleccions se celebressin avui, Obama tornaria a guanyar McCain amb un 7% de diferència, la mateixa que fa un any. Ara bé, la tendència d’Obama és a la baixa, si es comparen les respostes d’ara amb les de l’abril. Aprovat just.

ASSIGNATURES PENDENTS / ¿Qui són aquests que Obama va perdent pel camí? Els que s’hi van aferrar a la desesperada, escanyats per la crisi. Carlos Vanegas, electricista d’Elkridge, Maryland, em deia: «Ara tinc feina, en canvi, l’hivern passat vaig passar setmanes sense ingresar un dòlar».

El país repunta, sí, però l’atur està al 9,8%, i el nord-americà és un ésser comptable que vol saber quants llocs de treball han creat els 787.000 milions de dòlars procedents dels seus impostos que Obama va dedicar al pla d’estimul.

També se n’han cansat els que van canviar de bàndol davant el des-

astre final de Bush. Per a aquests, Obama ha resultat ser el típic demòcrata que gasta i multiplica el dèficit.

Però Obama també ha causat decepció entre els convençuts: els tribunals militars continuen sent competents per ocupar-se del detinguts a Guantánamo. No ha perseguit els torturadors.

Els gais i lesbianes continuen havent d’amagar la seva condició a l’exèrcit, la lluita contra el canvi climàtic continua despistada pels passadissos del Congrés, i, sobretot, la reforma de la sanitat quedarà lluny dels sistemes públics de salut europeus en una victòria de les farmacèutiques i les asseguradores sobre qui va prometre que els lobbies no passarien mai més davant de la gent.

ENUIG PER L’HOSTILITAT / Però tot això no vol dir que una majoria no continuï darrere el president, fastiguejats per l’hostilitat de gent com Sarah Pallin, que va acusar Obama de proposar tribunals mèdics que decidirien quins vells malalts haurien de morir. Immediatament, el país es va omplir de fotos del president amb el bigotet de Hitler. Per no parlar dels que encara ara neguen que Obama hagi nascut als Estats Units i afirmen que va estudiar en una madrassa. Per la resta, els nord-americans l’han vist envellir gairebé en directe aquest any: més cabells blancs, més arrugues i un lleuger parpelleig incontrolat.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Aquest és el balanç del president. I la gent que plorava aquella nit, la gent que se sentia més bona persona després d’un del seus discursos, ¿què ha fet aquest any?

La periodista Amy Goodman ho va dir a TV-3 fa pocs dies: «Quan els lobbies entren al despatx oval per dictar al president el que ha de fer, Obama ha de poder assenyalar un grup de gent darrere la finestra i contestar: ‘Si faig el que em demaneu, prendran la Bastilla’». Perquè Obama no va dir «jo puc», sinó «sí, podem».