La ciutat que respira música

El Festival de Dansa Umbrella de Johannesburg, que se celebra aquests dies, és menys conegut internacionalment que la seva casa mare londinenca. Però això no sembla que preocupi especialment els aficionats locals, que vibren davant els salts i les piruetes de ballarins i ballarines. Als antípodes dels típics balls zulus dels centres turístics i les festes escolars, la imatge és altament xocant. Es tracta d’autèntica dansa contemporània, d’alt nivell però que no per això renuncia a unes arrels africanes que mostra orgullosament.

El Festival Umbrella és exactament el que diu el seu nom. És un espai on els nous creadors poden fer-se un lloc, començar a ser coneguts i aspirar, amb sort i esforç, a una certa visibilitat internacional. Però per ser una trobada de «futures promeses», no sorprèn tant la quantitat i qualitat de les propostes sinó l’èxit de públic. S’ha de pensar que parlem d’un art tan minoritari com la dansa contemporània.

Però en aquesta ciutat sembla que no hi ha cap proposta mu­sical que no tingui els seus adeptes. ­Johannesburg respira música, viu per a ella. I tant fa si és jazz, rock, cants tradicionals, hip-hop o dansa contemporània. Sempre hi ha ­públic disposat a omplir la sala que ­sigui. I, cal dir-ho tot, sempre hi ha uns artistes de qualitat disposats a donar al públic el que ­demana. Perquè ­encara que és cert que ­Jo­hannesburg és escenari ­obligat per a qualsevol grup africà –els ­europeus i americans prefereixen Ciutat del Cap–, s’ha de reconèixer que el seu planter local és for­midable.

Però això és el mínim que se li pot demanar a aquesta ciutat on la­ ­imatge més quotidiana –o més ­ín­tima si es prefereix– és la d’una dona ­negra amb un nen lligat a l’esquena ­cantant mentre treballa de qualsevol cosa. Cantant, aquesta és la dada clau. Perquè els sud-africans canten i ballen a la feina i a ­l’es­glésia, en les manifestacions i en els en­terraments. No poden en­tendre cap activitat social sense ­música.

El gran poeta Dennis Brutus, que va compartir presó amb Mandela, m’explicava que la pitjor crueltat que va patir a la presó de Robben Island va ser que els prohibissin cantar. Aquesta és una afició que s’aprèn aviat, que literalment mamen els nens que senten les seves mares cantar mentre van enganxats a la seva esquena. Però és l’església

–on s’assisteix massivament cada diumenge– la verdadera escola nacional de cant. Allà, als cors gospel, no només es crea la següent generació d’artistes sinó que també es crea una verdadera oïda col·lectiva i una capacitat per entonar en qualsevol moment i circumstància acompanyat de desconeguts.

Notícies relacionades

Trump, la Lluna i més enllà

El buit que deixarà la UNRWA

Només a partir d’aquesta experiència s’entén com és possible que els 50.000 seguidors que abarroten l’estadi Ellis Park siguin capaços d’entonar a l’uníson i fent dobles i triples veus una cançó complexa i sensible com ésEl trende Hugh ­Masekela.

I fins i tot en la foscor del teatre, enmig de la senzilla solemnitat dels passos de dansa, és fàcil descobrir ­algun peu marcant el ritme de la música.