Melodrama a la pàtria de la psicoanàlisi

A ls francesos els encanta anar al psicòleg. Especialment als parisencs. Acudeixen al professional de la salut mental una vegada a la setmana com qui va al súper. La seva afició al divan només es pot comparar amb la dels, igualment neuròtics, habitants de Nova York. A més a més, és de bon to dir que estàs «en tractament». Qualsevol alteració del son o de l’estabilitat emocional ha de ser escrutada per un especialista en la matèria, sovint un psicoanalista. Fins i tot si tot va bé, molts no poden resistir la temptació de descobrir la influència dels seus traumes infantils en les seves obsessions o les seves perversions adultes. I sempre hi ha hipocondríacs que creuen poder prevenir una depressió nerviosa. Psicoanalitzar-se s’ha convertit en un autèntic esport nacional.

L’addicció a la consulta delpsy comença des de ben petits. Quan creuen que els seus fills són una mica més moguts o més tossuts del normal, les mares corren a buscar una opinió autoritzada en qüestió d’impulsos i de subconscient. Poc importa si el nen té tan sols dos anys i a penes sap parlar. Potser només escampa salut i energia, però ¿i si es tracta d’una forma d’expressar alguna carència? S’ha de consultar.

Pot ser que sigui aquesta obsessió pel control físic i emocional el que fa que als parcs els nens tinguin un comportament com més domesticat. El seu nivell de decibels i de moviment sembla esmorteït per alguna força intangible, i quan dos petits remolins irrompen al recinte alterant aquesta aparent harmonia provoquen més d’una mirada reprovadora des de l’espai dels progenitors.

En una societat de profundes conviccions laiques, la fe en els beneficis d’exposar l’anatomia sentimental a un perfecte desconegut adquireix gairebé la categoria de dogma. I quan algú la posa en qüestió, es mou un sagramental. Així s’explica la polseguera que ha aixecat el llibre del filòsof Michel Onfray, El crepuscle d’un ídol, la faula freudiana. L’autor ataca directament el pare de la psicoanàlisi, a qui titlla de simple «xerraire», amb uns mètodes suposadament científics que no tenen altra base que els seus propis complexos i neurosis. Fins i tot l’acusa de falsificar les seves investigacions per ajustar-les a les seves teories. A més, assegura que el gran Sigmund admirava Mussolini i, per tant, no era refractari al nazisme.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Quan vuit milions de francesos recorren a les teràpies derivades de la psicoanàlisi per tractar els seus problemes mentals, unes afirmacions tan gruixudes produeixen l’efecte d’una bomba de neutrons. En l’acalorat debat, cada un s’hi esmerça com si la República estigués en perill. Als mitjans se succeeixen les acusacions creuades entre Onfray

–que ha tingut un gran èxit amb la creació en la seva Normandia natal d’una universitat popular gratuïta– i els defensors del gran Sigmund, amb el mediàtic Bernard-Henri Levy al capdavant. Mentre Onfray assegura que la capacitat curativa de la psicoanàlisi equival a la de l’homeopatia, els psicoanalistes defensen els seus mètodes –i els seus generosos honoraris– a capa i espasa. Un melodrama deliciosament francès.