El reggae del mal rotllo

L'amor deKeith Richardspel reggae i Jamaica no va ser correspost. Captivat per la música popular jamaicana, el guitarrista dels Stones va adquirir una propietat a l'illa a principis de la dècada de 1970.Bob Marley& the Wailers encara no havien publicatCatch a fire(1973), l'inici de l'exportació del reggae.

Primera traïció del paradís tropical aRichards: Anita Pallenberg, la seva dona, es va quedar una temporada sola a la vil·la jamaicana. Les rudes amistats que la freqüentaven van escandalitzar els veïns, per descomptat blancs i rics, de manera que la policia es va presentar un dia a la finca i hi va trobar un quilo de marihuana. Durant el poc temps que va passar tancada,Pallenbergva ser violada tant per presos com per policies, segons una versió recollida perVictor Bockrisa la seva biografia deRichards.

Notícies relacionades

Trump, la Lluna i més enllà

El buit que deixarà la UNRWA

Segona traïció: el 1981Peter Tosh, artista del segell discogràfic dels Stones i teloner del grup, va ocupar amb uns amics la casa deRichardsi sols la va abandonar després d'un amenaçador ultimàtum telefònic d'aquest, no sense abans destrossar-la. La realitat jamaicana va superar fins i totRichards,llavors el facinerós número u del rock.

Cortesia deMarley,la música jamaicana és a mig món sinònim de bon rotllo. Quan, igual que existeix un reggae positiu, abunden en el gènere les peces violentes, masclistes i homòfobes, reflex de la societat d'on sorgeixen. Després de veureThe harder they come (1972), pel·lícula en quèPerry Henzellva retratar el tèrbol negoci del reggae i el ferotge entorn del qual neix, no resulta tan estrany el que està passant a Kingston amb la caça i defensa deChristopher Dudus Coke.Però tampoc és qüestió de criminalitzar el reggae del mal rotllo: com la rumba urbana, el rap, el reggaeton i altres músiques populars nascudes en la pobresa, expressa un estil de vida salvatge.