Un jardí de cavallets i serventes amb còfia

Al cor del bulliciós Barri Llatí, els jardins de Luxemburg s'ofereixen al públic com un acollidor refugi de pau i frescor sota les copes dels seus centenaris plàtans. Però és alguna cosa més que un lloc on fer un parèntesi per reposar forces. Franquejar la reixa del parc creat sota els auspicis de Marie de Médicis suposa també fer un viatge en el túnel del temps, entrar a l'era en què els cavallers portaven barret de copa, les dones feien servir cotilla i es protegien del sol amb un para-sol, i les serventes amb còfia passejaven els nens.

Aquest ambient de finals del segle XIX i principis del XX no és gratuït. Els originaris jardins del Palau de Luxemburg, actual seu del Senat, han conservat les estructures de fusta i ferro forjat que alberguen des del restaurant fins a les petites parades que venen begudes, gelats o delicioses creps. El mateix succeeix amb la caseta on se segueixen oferint sessions de titelles de tota la vida i els entranyables cavallets, que daten del 1879.

Construït segons els plans de l'arquitecte Charles Garnier, el mateix que va aixecar l'òpera de París, el carrusel segueix fent les delícies dels nens. Els seus vells cavallets de fusta, els seus bastos cérvols, elefants i girafes mil vegades repintats, tenen fins i tot més èxit que les atraccions modernes. L'al·licient radica en els petits pals on els nens han d'enfilar unes anelles que pengen d'una espècie de pera de fusta. El que no s'ha mantingut és el premi al guanyador, unsucre d'orge(pirulí de caramel). Ni tampoc el so del piano mecànic, suprimit el 1917 per una administració d'orelles sensibles.

L'atracció, que va inspirar a Rainer Maria Rilke el poemaLe Carrusel(1905), no és l'única antiguitat de museu que continua funcionant als parcs de París. Als Camps de Mart, al peu de la Torre Eiffel, segueixen girant uns cavallets similars... ¡amb tracció manual! Tot i que, a jutjar per l'afluència, el negoci no coneix la crisi, Mario, el propietari, resisteix les comoditats dels temps moderns. «No seria el mateix, perdria encant», addueix, mentre fa girar la maneta.

Notícies relacionades

¿Caos o mètode? L’Acord de Mar-a-Lago, el pla que donaria un sentit a la guerra comercial de Trump

Alerta per la retirada de visats universitaris estrangers als EUA: «Sembla que aprofiten qualsevol oportunitat per deportar-nos»

Crida l'atenció l'afecció dels parisencs pels seus vells carrusels, teatres de titelles i parades de refrescos i llaminadures. On en altres països el disseny modern ja hauria guanyat la partida, aquí la generació de la play stationpassa de la consola al mateix cavallet de fusta on havien pujat els seus besavis. Als jardins de Luxemburg, a més, els nens juguen a l'estany amb barquets de vela idèntics que els dels seus avantpassats. Només els falta portar pantalons bombatxos fins al genoll i un barretet de palla amb una cinta al cap.

La idíl·lica estampa contribueix a respirar un ambient d'època d'efecte balsàmic. Entre el verd dels ordenats parterres on les flors semblen pintades, el ritme de la ciutat es desaccelera. Tot convida a relaxar l'esperit, i a somiar amb un món menys presoner del rellotge. Un món indolent, en què ens podem permetre el luxe de deixar vagar els pensaments lliurement mentre, al quiosc pròxim, una pianista interpreta Chopin.