Vacances de tardor per a Camille

Sort que arriben les vacances, perquè la meva filla Camille està esgotada, li costa concentrar-se. ¡No pot més la pobra!

-Però Laurence, si tot just fa dos mesos que va començar el curs…

-¡Justament! Nosaltres també estem estressats, necessitem desconnectar.

-Vaja…

-Sort que ens en anem una setmana a Normandia. ¿A on aneu vosaltres?

-Mira, Laurence, al meu país no existeixen les vacances de tardor i els treballadors no disposen de tants festius com els francesos.

-¡Què dius ara! ¿I com aguanteu?

Fa poc vaig mantenir aquesta conversa amb Laurence, càrrec mitjà als ferrocarrils de rodalies de París, casada amb un responsable de la mateixa empresa i mare d'una robusta nena de 8 anys. Tots dos tenen estatus de funcionaris, cosa que significa que estan subjectes al règim laboral de 35 hores setmanals. Com que pel seu tipus de feina les seves jornades són més llargues, les hores que acumulen es tradueixen en dies de festa. La seva situació no té res d'excepcional. Un de cada quatre francesos treballa per a l'Administració o per a una societat que depèn de l'Estat.

Així que avui, molts francesos començaran -si la protesta per la reforma de les pensions ho permet- les vacances de tardor, més conegudes com la Toussaint (Tots Sants), nom perfectament contradictori en un país que fa bandera de la laïcitat. Però aquí, el que compta, són els descansos marcats per un calendari escolar inspirat pels especialistes del ritme biològic infantil, espècie gairebé tan venerada a França com els filòsofs.

Al seu dia van dictaminar que

els alumnes necessitaven recu­perar-se de l'esforç de l'aprenentatge quatre vegades durant el curs: 10 dies a la tardor, 15 per Nadal, 15 a ­l'hivern i 15 a la primavera. I van ­jutjar

preferible fer una pausa a mitja ­setmana a canvi d'algun dissabte ­lectiu al matí. Van avalar així la festa dels dimecres en l'ensenyament primari, l'origen de la qual respon a un pacte amb l'Església. La re­ligió quedava desterrada de ­l'escola ­pú­blica però el tercer dia de la setmana s'alliberava perquè els creients ­enviessin els seus fills al ­catecisme. Amb el temps, aquesta incongru­ència amb el món adult es va traduir en un absentisme insos­tenible a les aules. Fins que fa dos anys el ­Govern va abolir els ­dissabtes.

Notícies relacionades

Meloni es llança a salvar les relacions comercials entre Europa i els EUA

58 morts i un centenar de ferits en un bombardeig dels EUA al Iemen

Tot i que res impedeix habilitar els dimecres, la gran majoria de centres han implantat la setmana de quatre dies. Els cronobiologistes han posat el crit al cel, però qualsevol s'atreveix a tocar els drets adquirits dels professors i l'organització social que generen: des del servei municipal d'acollida -de pagament- i les nombroses institucions que viuen de muntar activitats a la reducció de jornada de molts pares amb l'argument que els seus fills no tenen ­classe.

El Govern va amb peus de plom. Davant el risc que una reforma provoqui una nova revolta, ha optat per impulsar un gran debat sobre el calendari escolar. Els especialistes plantegen escurçar els dos mesos de les vacances d'estiu per prolongar els parèntesis al llarg de l'any, fet que permetria a la filla de Laurence tenir més dies per recuperar-se del seu esgotament. Però ningú sembla preguntar-se si, amb tants dies de descans, França no deu estar creant una societat cada vegada menys resistent a l'esforç.