Nivell 10 d'alarma

De l'alarma («avís o senyal de qualsevol mena que adverteix de la proximitat d'un perill») a l'alarmisme («tendència a propagar rumors sobre perills imaginaris o exagerar els perills reals») hi ha la mateixa distància que hi pot haver del que és electoral a l'electoralisme o del que és sensacional al sensacionalisme: una qüestió de grau, una línia fina que es passa per ignorància, mala intenció, interessos o una barreja de tot plegat. Ho hem vist aquests dies arran del desastre nuclear desencadenat pel terratrèmol i el tsunami del Japó.

Perquè, sí, a Fukushima hi ha un desastre nuclear, un dels tres pitjors de la història juntament amb Txernóbil (Ucraïna, 1986) i Three Mile Island (EUA, 1979); només falta dilucidar l'ordre. Per això s'entén el nivell 10 d'alarma que hi va haver aquesta setmana en els actors (governs, OIEA, premsa, lobbies pro i antinuclears...) que nodreixen el discurs públic. Però ¿tot desastre és una apocalipsi? ¿Hi ha hagut alarmisme?

Per respondre a això, primer caldria saber de primera mà què passa a Fukushima. «De fet, no sé què ha passat. L'únic que sé és el que els mitjans de comunicació del món diuen que ha passat, bevent tots de la mateixa i única font: el que ha dit l'empresa responsable de la planta, filtrat a més a més pel Govern japonès», diu el socioecòleg Ramon Folch. «Això no està sent ni de bon tros com Txernóbil, on es va ocultar l'accident durant dies i els periodistes no vam poder viatjar a la zona fins uns quants mesos després. Però el cert és que en temes nuclears ningú té accés a la informació, ni al Japó, ni a Rússia, ni enlloc. Depenem del Govern japonès i de l'OIEA, que és la patronal del ram. I només tenim les dades que ells ens vulguin donar», afegeix Miguel Bas, que va cobrir la tragèdia de fa 25 anys per a Ràdio Moscou Internacional i avui és el delegat de l'agència Efe a la capital russa.

REALITAT SIMPLIFICADA

D'aquesta manera, polítics, premsa, experts i lobbies s'han dedicat al funambulisme en aquesta prima frontera que separa l'accident molt greu de la catàstrofe, condicionats per la falta d'informació independent. I pels seus respectius interessos, és clar. «Tots els que es pronuncien hi tenen implicacions econòmiques o responsabilitat política. I tothom simplifica la realitat perquè li doni la raó. És una temptació irresistible», afirma Joan Manuel Tresserras, professor d'Història de la Comunicació de la UAB i exconseller de Cultura.

Contestant a la pregunta: sí que va ser alarmista el comissari d'Energia de la Unió Europea quan va parlar d'«apocalipsi». I sí que van crear alarma els governs, amb Alemanya al capdavant i inclòs l'espanyol, que van tractar de calmar de manera preventiva la seva opinió pública anunciant que es revisarà la seguretat de les centrals. Molts ciutadans van començar en realitat a alarmar-se en el precís instant en què els seus governs van intentar tranquil·litzar-los. ¿Alarmisme? Potser. ¿Pèssima política comunicativa? Sense cap mena de dubte. «És molt difícil gestionar la comunicació política quan els dirigents només saben el mateix que la gent que està veient la televisió. I més en un tema com aquest, que té els ciutadans escamats perquè en altres ocasions se'ls va ocultar informació», apunta Cristina Gallach, portaveu de Javier Solana tant en la seva etapa al capdavant de l'OTAN com de la política exterior europea i actual directora de Comunicació del Consell de la UE.

PERIODISME I CIÈNCIA

Notícies relacionades

"Apocalipsi és una paraula que s'ajusta al que passa"

¿Seguidisme o responsabilitat?

La premsa també té una papereta. I no només perquè la informació sigui tan exigua i tamisada. Els ritmes i els espais del periodisme no combinen bé amb els de la ciència, molt menys en aquests temps d'instantaneïtat. «Hi ha una allau informativa, però amb una tremenda llacuna en la transmissió de coneixement. Els ciutadans assisteixen a una successió de notícies i d'opinions que no fan més que augmentar la seva confusió i la seva inquietud», afirma Folch. El socioecòleg reparteix responsabilitats: «La gent -i els polítics i els periodistes són gent- està convençuda que aquestes coses científiques no hi ha qui les entengui, quan si s'expliquen bé les pot entendre tothom. És més difícil el reglament del beisbol que com funciona una central nuclear. I els científics, per desinterès o per incapacitat, no transmeten el que saben, sinó que s'ho guarden amb un zel sacerdotal. Menyspreen el periodisme, quan hauria de ser la via per difondre el seu treball a la societat».

«Si Fukushima acaba sent una gran catàstrofe, mig món dirà que es veia venir i que ja se sabia. I si no arriba a ser-ho, l'altre mig dirà que no n'hi havia per tant i que per què tant de soroll. Però, independentment del desenllaç, és un d'aquells episodis que marquen la consciència d'una generació», conclou Tresserras. Tant de bo hi hagi un tsunami de crítiques per alarmisme. Serà senyal que no ha succeït el pitjor.