¿Seguidisme o responsabilitat?

Aquesta setmana han abandonat l'àrea de Tòquio milers de ciutadans estrangers, mentre que eren molt pocs els japonesos que es movien cap al sud o l'exterior a la recerca de refugi davant un possible núvol radioactiu provinent de Fukushima. Aquesta diferència d'actitud no ha respost a una resignació suïcida dels japonesos, sinó al fet que la informació que els arribava en general parlava d'una situació preocupant, però ni de bon tros d'un estat de coses que posés el país a un pas de l'hecatombe. Molts d'ells veien per internet els anuncis apocalíptics que es feien a l'estranger, però davant la dissonància amb el discurs dels mitjans nacionals, feien cas d'aquest últim.

En canvi, els estrangers residents a Tòquio veien per internet com els governs i mitjans de comunicació dels seus països anunciaven la inevitabilitat d'un nou Txernóbil i com les seves famílies els comminaven a sortir amb el que portaven a sobre de la capital del Japó, i molts han acabat per fer-los cas i anar-se'n. Alguns d'ells, indignats al veure als mitjans estrangers que al Japó hi havia caos i un èxode massiu, cosa que amb els seus propis ulls comprovaven que no era cert. Es preguntaven si aquells mateixos mitjans tenien credibilitat per anunciar l'apocalipsi, però cedien per tranquil·litzar familiars i amics.

A Espanya, la colònia japonesa assistia perplexa a l'enorme preocupació dels seus veïns, que els consolaven abans d'hora per la tragèdia que estava a punt d'esdevenir-se, mentre els seus familiars i amics els deien des del Japó que no es preocupessin, que la situació a la central nuclear de Fukushima era greu però no per caure en la histèria, i menys en el cas d'aquells que viuen al Japó a distàncies de la instal·lació malmesa iguals o superiors a la que hi ha entre Barcelona i Cadis.

Notícies relacionades

"Apocalipsi és una paraula que s'ajusta al que passa"

Nivell 10 d'alarma

Els mitjans de comunicació japonesos s'han consagrat a la cobertura dels efectes del tsunami, primer mostrant la devastació produïda i després retransmetent gairebé en directe la crisi de la central de Fukushima. Han consagrat gran part del seu espai a transmetre tal qual les paraules del portaveu del Govern i dels representants de la companyia elèctrica o a explicar-les per fer-les més comprensibles per a l'audiència. ¿Han actuat de manera irresponsable al contribuir a calmar a la població? ¿Haurien d'haver preparat els ciutadans per a un desastre que si s'arriba a evitar haurà estat per molt poc? Encara haurem d'esperar algun temps per poder respondre aquesta pregunta. Però, tot i que podem imaginar el dilema al qual s'han enfrontat, no tenien gairebé més remei que fiar-se del seu Govern, de Tepco i de la majoria dels experts en centrals nuclears, que apostaven per mantenir la calma.

És cert que també al Japó s'han sentit, encara que amb sordina, algunes veus de científics antinuclears comminant el Govern a «dir la veritat» i evacuar Tòquio com més aviat millor, però per creure'ls també era necessari un acte de fe. I, posats a creure, els mitjans japonesos han optat per l'obediència, l'actitud recomanable en cas de crisi amb potencial per acabar en caos.