El casino de gel

Com si fos un nou-ric, l'economia islandesa va viure en només 25 anys una ascensió des del no-res, el deliri de l'opulència i la seva caiguda dels déus. Un procés del qual es van beneficiar només uns quants, cosa que és molt dir en un país de tot just 320.000 habitants. Això explica la indignació que s'ha apoderat de la immensa majoria de la població des de la tardor del 2008.

Però la història arrenca abans. Islàndia no va arribar a la seva independència total fins al 1944, gràcies a un referèndum en què el 97% dels votants van recolzar desfer la seva relació amb el rei danès. En aquell moment, les exportacions pesqueres suposaven el principal element que sostenia l'economia d'un dels països més pobres de l'Europa Occidental.

La situació es va mantenir sense gaires avanços fins als 80, com ho prova que la borsa del país no es creés fins al 1985. La clau del canvi va succeir a finals d'aquella dècada. El Govern va decidir privatitzar el lucratiu negoci de la pesca. Va dividir les captures en quotes, les va repartir entre uns quants i va crear una nova classe social de multimilionaris.

Va ser un primer pas. L'Executiu va decidir en els anys següents aplicar al peu de la lletra la bíblia del liberalisme amb privatitzacions, desregulació i baixos impostos (el de societats es va situar en el 18%, un dels més baixos del món).

El punt àlgid d'aquest procés va ser la privatització de la banca a finals dels 90. Les entitats financeres, dirigides per aquesta casta de nou-rics, es van llançar a una descontrolada carrera d'expansió internacional. I no només pels seus mercats naturals (els països escandinaus i del nord d'Europa), sinó també en paradisos fiscals (illa de Man, Luxemburg) i per les nacions productores de petroli (Qatar, Dubai).

Van tenir tanta voracitat que els seus actius van arribar a multiplicar per 12 el PIB del país, una proporció malsana i insostenible. Sobretot tenint en compte que havien utilitzat pràctiques especulatives i d'innovació financera que estan en l'arrel de l'actual crisi global.

Fins que es va ensorrar, el castell de cartes va donar els seus fruits. La renda per habitant es va situar entre les primeres del món, l'ONU va declarar el país islandès com el millor per viure-hi, l'atur es va estabilitzar en l'1%, la borsa es va multiplicar per nou entre el 2003 i el 2009... L'esclat de les hipotequessubprime, però, va demostrar que el que semblava un paradís de gel era en realitat un casino financer.

Els bancs islandesos acumulaven riscos i actius fora de balanç i tenien una estructura de finançament insostenible (escassos dipòsits minoristes, excessiva apel·lació als mercats majoristes). L'onada de desconfiança que va drenar de liquiditat el mercat financer global, especialment després de la caiguda de Lehman Brothers, va provocar ràpidament la fallida i nacionalització l'octubre del 2008 dels seus tres grans bancs: el Kaupthing, el Landsbanki, i el Glitnir. La fallida del país va ser el pas següent.

Conflicte transfronterer

Notícies relacionades

Islàndia porta a judici l'exprimer ministre per la crisi bancària

Sortir a la caça de primers ministres

Per si això fos poc, l'actuació de la banca va causar al país una crisi internacional. El Landsbanki va crear una filial per internet, Icesave, que oferia productes amb substanciosos interessos i va seduir milers de britànics i holandesos. L'entitat va començar a repatriar capitals i les autoritats britàniques li van aplicar la llei antiterrorista per impedir-ho.

El Regne Unit i Holanda van tornar als ciutadans el 100% dels seus dipòsits, prop de 4.000 milions, i després ho van reclamar al Govern islandès. Aquest va acceptar pagar-ho en 15 anys i amb un elevat interès (5,5%), però el president del país es va negar a sancionar la llei i els ciutadans van ensorrar l'Executiu i han rebutjat en dos referèndums afrontar el pagament, una decisió que ha posat en perill l'ajuda de l'FMI i la seva petició d'entrada a la Unió Europea.