El dia que Oslo va emmudir

Ruth Arntsen, resident a Sundvollen des de ja fa més de dues dècades, mare de dos fills, mai va pensar que un bon dia de l'estiu de l'any 2011 hauria de passar tota la nit tancada a casa seva amb el forrellat de la porta passat i terroritzada davant la possibilitat que estranys poguessin entrar.«Estem resant per tota aquesta gent»,admet, agafada amb força de la mà al seu marit, mentre contemplava des de lluny l'hotel on van ser concentrats alguns dels supervivents i familiars dels morts a Utoya. El dia anterior, enmig de la confusió, ningú no sabia del cert a la població què és el que estava passant o si hi havia més atacants rondant per la zona, i s'havien d'extremar les precaucions. I és que enmig d'aquest idíl·lic paisatge, gairebé de somni, format per frondosos boscos, aigua i illes i esquitxat d'encantadores casetes de fusta i omnipresents banderes nacionals noruegues, ningú no podia imaginar-se que una tragèdia d'aquestes dimensions pogués succeir precisament aquí.

El cor de Noruega ahir va deixar de bategar, mentre els ciutadans intentaven assimilar el que havia passat. Els carrers d'Oslo, la coqueta encara que anodina capital noruega, apareixien deserts; la immensa majoria dels cafès i dels bars del centre havien tancat les portes, i les terrasses tenien les cadires i les taules recollides, una escena impròpia d'un dissabte a la tarda qualsevol en un país nòrdic on la gent aprofita els mesos d'estiu per poder sortir al carrer.

Tots els comerços també havien abaixat les persianes, perquè ningú no semblava tenir humor per sortir de compres. El ràpid i modern tren que uneix l'aeroport amb la capital escandinava havia deixat de funcionar, i els viatgers havien d'acontentar-se amb un autobús que triga gairebé el doble de temps del que necessitava el ferrocarril per arribar a la ciutat.

En senyal de dol

Els edificis oficials sense excepció lluïen la bandera noruega onejant a mig pal en senyal de dol, i molt pocs vehicles anaven o venien per la impecable calçada de la principal urbs del país. Des de la serpentejant carretera en direcció cap a les localitats de Sundvollen i Honefoss, que envolta fiords i rierols i puja i baixa turons, podia veure's com les petites embarcacions de motor amb les quals molts noruecs aprofiten els dies d'estiu per sortir a navegar estaven, sense excepció, atracades als seus molls. Tot i que el sol va lluir amb força durant tot el dia i la temperatura era agradable i rondava els 21 graus, ningú tenia ganes de disfrutar de la naturalesa.

Notícies relacionades

L'ou de la serp torna a donar fruits

«Nosaltres corríem i corríem, i ell disparava i disparava»

Els que sí que es deixaven veure a Oslo sense dissimular eren els soldats de l'Exèrcit i la policia, amb la cara en tensió. A l'estació d'autobusos de la ciutat, amb prou feines s'hi registrava moviment de viatgers, i els treballadors de seguretat de la terminal no ocultaven el seu nerviosisme davant la possibilitat que s'haguessin col·locat nous artefactes explosius. Constantment obrien els lavabos i s'asseguraven que ningú havia deixat abandonat algun paquet sospitós en alguna cabina.

La televisió oferia una cobertura ininterrompuda i en directe de tots els esdeveniments, amb connexions permanents amb equips de periodistes desplaçats a les comissaries de policia, als exteriors de l'hotel de Sundvollen o a l'illa escenari de la massacre del dia anterior. En un dels cafès de la terminal d'autobusos, davant l'aparell de televisió encès, s'hi havia format un petit grup de gent absorta, que tractava d'entendre el que havia passat.