El viacrucis de Líbia

Cada 1 de setembre, fins i tot durant l'àrdua dècada de sancions internacionals dels anys 90 decretades per la comunitat internacional, la Jamahiria líbia commemorava amb tota la parafernàlia imaginable -i la inimaginable també- l'aniversari del seu naixement. Llavors el règim de Muammar al-Gaddafi no deixava marge a la improvisació i, en els dies anteriors a l'efemèride, la seva maquinària propagandística es preparava a consciència per recordar que tal dia com aquell, l'any 1969, un joveníssim i ben plantat coronel de només 27 anys, originari de la localitat de Sirte, a la costa mediterrània, va enderrocar mitjançant un cop d'Estat sense sang l'indolent Idriss I, el primer i únic rei que ha tingut

Líbia.

Trípoli s'engalanava especialment per a l'ocasió: la ciutat s'omplia de cartells i pòsters panegírics, que lloaven les virtuts i accions de govern del Líder. S'inauguraven hospitals amb gran pompa, i per fer-ho se sacrificaven dòcils i innocents camells lligats a l'entrada de les clíniques acabades de construir, animals completament aliens al destí que correrien minuts després, quan se'ls seccionés la gola; se celebraven llargues i poc interessants desfilades a la plaça Verda de Trípoli, sota un sol de justícia, on es respirava odi a Occident i on els avions de la companyia aèria nacional realitzaven vols rasants per demostrar a la concurrència que la prohibició d'importar peces de recanvi per a aeronaus inclosa en la resolució 883 del Consell de Seguretat de l'ONU no impedia que aquells avions s'elevessin fins al cel.

RECLOSOS / Per cobrir l'acte, es convidava un bon nombre de corresponsals estrangers, a qui es recloïa als hotels dins de Trípoli o als afores, confiscant-los el passaport quan es registraven a la recepció, permetent-los només sortir al carrer si anaven acompanyats d'un funcionari local i tornant-los els seus documents només quan emprenien el camí de sortida.

Aquest estat de coses, que convertien Líbia en un dels països més hermètics del món, on poques informacions fidedignes traspassaven més enllà de les fronteres i que fins i tot presentava similituds amb la Corea del Nord de Kim Jong-il, està a punt de ser història. Les forces del moviment contestatari contra el règim gaddafista sorgit el 17 de febrer passat a Bengasi i altres ciutats de l'est han aconseguit, després de més de mig any i alguns moments crítics

--com, per exemple, el setge gaddafista a Misrata de la primavera- obrir-se pas fins a Trípoli i obligar Gaddafi a entrar en la clandestinitat i amagar-se de tothom per poder seguir disfrutant de llibertat. Mahmud Jibril, el primer ministre del Govern revolucionari libi, ha dit que el principal temor de l'exlíder libi «és acabar en un zulo com Saddam Hussein». Després de tot el que ha passat durant aquesta última setmana a la capital, aquest dia ja és més a prop.

Una de les novetats que està tenint lloc durant aquests mateixos dies a Trípoli, quan encara ressona el soroll dels combats i els trets aïllats dels franctiradors, és el contacte que comencen a entaular amb els estrangers els habitants locals, una població -sobretot els adults- relativament poc acostumada al tracte amb persones no àrabs. «Where are you from?; where are you from?; Welcome to Libya, welcome to Libya!» (¿d'on sou?, benvinguts a Líbia), repetia de manera innocent, en un anglès precari, divendres, a la sortida de la pregària setmanal, en una cèntrica mesquita, Bahir Abu Qarar, un comerciant de rellotges de 52 anys, a tot periodista que se li acostava per fer-li unes preguntes. A diferència dels seus veïns d'Egipte o Tunísia, la Líbia de Gadafí no rebia anualment una allau de milers de turistes estrangers. Molts libis d'edat mitjana i avançada, a més a més, recelaven en molts casos dels estranys, ja que no volien arriscar-se a patir represàlies polítiques.

CANVIS DESAPERCEBUTS / S'han hagut de produir molts canvis, desapercebuts a ulls dels occidentals a causa del secretisme regnant, perquè un moviment revolucionari com el libi s'hagi aconseguit imposar sobre un règim que es basava com molt pocs dins del món àrab en el terror per mantenir-se en el poder. El primer de tots és el creixement demogràfic. Líbia ha passat de tenir un milió d'habitants a l'acabar la segona guerra mundial a tenir-ne 6,4. Durant la dècada dels 80, la població del país va arribar a créixer un 4% anual, una de les taxes més elevades d'aleshores. Les ciutats líbies, element difuminador de les barreres entre clans i tribus, han crescut espectacularment, en especial Trípoli i Bengasi.

«Centenars de milers de libis han viscut i estudiat al Regne Unit, a Europa i a Amèrica», recorda al diari The Guardian l'historiador Mahmu al Naku. «Aquests ciutadans molt ben educats prefereixen una relació productiva, de col·laboració i cooperació amb Occident», assegura l'historiador. Tot això ha impedit que Gaddafi jugués la carta habitual amb què ha afrontat, durant quatre dècades de dictadura, els desafiaments al seu poder: les rivalitats

tribals.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Gaddafi encara no és història fins que no sigui capturat, i Trípoli encara trigarà uns quants dies a recuperar la plena normalitat. Però aquest jove i tradicional país nord-africà creat el 1951 a partir dels retalls de l'imperi colonial italià no ha volgut quedar-se al marge dels canvis

històrics.