Hollande i els països baixos (de moral)

Una gran part d'Europa i això que anomenem «els mercats» estan molt pendents d'un esdeveniment que, aparentment, viu bastant d'esquena a Europa i a això que anomenem «els mercats». Exercici suprem d'abstracció identitària i autoreferencial, l'elecció presidencial francesa sublima la idea d'excepció única al món que França té de si mateixa. Els ciutadans no toleren que un candidat no els parli mirant-los als ulls sobre els problemes que els afecten directament en la seva vida quotidiana: ocupació, inseguretat, educació, impostos. I és que a França cap presidenciable que ambicioni seriosament la màxima magistratura no dirà mai als electors que els mercats financers l'obligaran a prendre determinades mesures, i encara menys que té l'alè de la cancellera alemanya,Angela Merkel,clavat al clatell per fer això o allò.

Cinc anys enrere,Nicolas Sarkozy va arribar ràpidament al palau de l'Elisi amb el missatge que alliberaria les energies de la societat i l'economia franceses perquè el país recuperés l'autoestima i la seva verdadera posició al món. Ara, el seu estil impetuós i obertament oportunista, la utilització de la seva molt glamurosa i parisenca vida privada i, especialment, el rerefons liberal de la seva acció de Govern -menys Estat, més obediència als dictats de Brussel·les i dels «mercats», reivindicació compulsiva de la productivitat dels treballadors- minven les seves possibilitats de ser reelegit.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

El favorit de les enquestes per a la segona volta és el socialistaFrançois Hollande,primer secretari del Partit Socialista (PS) durant 11 anys i amb una imatge d'una certa proximitat per haver-se guanyat a pols el seu bastió electoral de la Corrèze, al cor rural de França. El seu programa inclou la congelació temporal del preu dels carburants, la reimplantació de 60.000 nous llocs en el sistema públic d'educació, la jubilació als 60 anys, la creació de 100.000 «llocs de treball de futur» i les ajudes als joves que desitgin emancipar-se. Tot això en el primer any del seu mandat. És a dir, als antípodes del determinisme restrictiu (i opressiu) que marca la vida política i econòmica de la resta del centre i el sud d'Europa. A més a més, l'esquerràJean-Luc Mélenchon,el candidat que encarna el graner de vots d'Hollandede cara a la segona volta presidencial, propugna un augment del salari mínim de fins als 1.700 euros mensuals.

Segurament sense ser gaire conscients d'això i prestant una gran atenció al seu melic nacional, els francesos poden fer un gir als postulats que dominen la vida econòmica, social i política de la resta de la Unió Europea. Una alenada d'aire fresc, porta de sortida o pertorbació incontrolable del que s'acostuma a presentar com a única política possible, aquesta elecció pot marcar una fita en el futur a curt i mitjà termini d'Europa, a l'espera de les eleccions legislatives de la tardor del 2013 a Alemanya. I sense que els electors dediquin gaire energia a pensar en això que anomenem «els mercats».