Rere els passos de Mitterrand

Molt pocs creien en ell quan el juny del 2010 François Hollande va anunciar la seva candidatura a les primàries socialistes per competir per l'Elisi. Massa tou, massa provincià, molt gris. Els seus 11 anys com a primer secretari del Partit Socialista (PS) i la seva inexperiència en les altes esferes governamentals era poca cosa per arribar a la més alta institució de la República. Per a un salt de tanta categoria ja hi havia el flamant director del Fons Monetari Internacional (FMI) Dominique Strauss-Khan, que disfrutava llavors de cotes de popularitat insolents.

La tardor d'aquell any, dos emissaris del patró de les finances mundials van mirar de fer fora Hollande de la seva silenciosa ambició. No es va deixar. Ell seguia i qui va caure, el 14 de maig del 2011, va ser el cap de l'FMI, detingut per la policia a Nova York acusat de violació. La sort li somreia com poques vegades a Hollande, que va batre sense problemes Martine Aubry i quatre candidats més en unes primàries obertes a tots els simpatitzants d'esquerres. Va posar ja llavors en marxa la seva campanya, va recórrer el país de punta a punta en tren, viatjant en segona, per barrejar-se amb la gent.

Un president "normal"

El pròxim president francès té 57 anys com Sarkozy i, igual que ell, es va criar a Neuilly-sur-Seine, a la perifèria rica de París. Però Hollande ha construït la seva imatge en contraposició a la del seu antecessor. Enfront d'un president hiperactiu i excessiu, ell promet ser "normal". Allà on Sarkozy ha apel·lat a la por, Hollande ha ofert la mà estesa. Està convençut de poder "canviar el país", que considera "maltractat" per l'exercici brutal del poder del seu antecessor, en certa manera bonapartista.

Canvi i unitat és el missatge que ha catapultat aquest home pacient fins al poder. Molt semblant al que el 1981 va portar a l'Elisi François Mitterrand, un animal polític ja difunt per qui Hollande es declara fascinat. Ara segueix els seus passos, al convertir-se en el segon socialista a arribar a la presidència de la República. El cita sovint i hi ha qui diu que imita també els seus gestos. També li agrada refererirse a Jacques Delors, de qui es considera fill espiritual.

Parella de Royal

Europeista com Delors i socialdemòcrata convençut, Hollande representa l'ala més centrista del PS, partit que va aconseguir mantenir unit entre el 1997 i el 2008. Anys especialment difícils que van arribar al moment de més dramatisme la nit del 21 d'abril del 2002, quan Lionel Jospin va quedar fora de la segona volta presidencial eliminat per Jean-Marie Le Pen. Aquell embat el va guanyar Jacques Chirac. Cinc anys després, el 2007, el PS va dirigir la seva tercera derrota consecutiva: Nicolas Sarkozy es va imposar a la llavors parella d'Hollande, Ségolène Royal.

Va ser amb Royal amb qui Hollande es va iniciar en la política. Es van conèixer a la cèlebre Escola Nacional d'Administració (ENA), on es formen les elits franceses, i tots dos van entrar d'assessors de l'Elisi en la primera època de Mitterrand. Però mentre ella va arribar a ministra ell es dedicava a la política local al seu feu de Corrèze, a la França rural i profunda, i va ser alcalde de Tulle. Quan el 2007 Royal s'enfundava el vestit de candidata, ell seguia treballant a l'ombra.

Fracassada l'aventura presidencial de Royal, la parella es va ensorrar després de 25 anys de convivència --mai es van casar-- i quatre fills en comú. El 2008, Hollande era apartat de la secretaria del PS per Martine Aubry, que va encarregar una auditoria sobre la gestió del seu antecessor. Van ser dies amargs per a un home que havia entregat la seva vida al partit. "Estic trist", va confessar al seu cercle més íntim.

Canvi d'imatge i de dona

Notícies relacionades

La CE demana a Washington que aclareixi la seva posició

Cuerpo defensa als Estats Units l’acostament europeu a la Xina

Per a molts ja era un cadàver polític. Però el 2009 va tornar a l'escena pública. Amb 10 quilos menys, ulleres noves i vestits fets a mida. I una nova parella: la periodista Valerie Trierweiler, que sembla exercir una gran influència en la seva vida. Va canviar també el caràcter. Va abandonar el seu característic sentit de l'humor per donar imatge d'un home més seriós. Va crear el seu propi moviment, Respondre a l'esquerra. Hollande començava a fabricar la seva nova imatge presidencial. Ja res l'aturaria.

La seva tenacitat ha estat una sorpresa per a molts. També la solidesa demostrada per un home que al seu dia des de les seves pròpies files van anomenar flou (fluix) i mou (tou) i que la dreta sarkozysta va resumir en flanby (flam). Però els que el coneixen de veritat no se sorprenen de la seva increïble trajectòria. "Ve de molt lluny per arribar molt lluny", diuen. ¿Tant com Mitterrand?