Aprenent de Tulin i Suliman

Fa una setmana era al camp de refugiats de Domiz, a prop de Dahuk, al nord del Kurdistan iraquià. Vaig passar el matí en una escola amb nens sirians que, fins fa uns mesos, vivien a casa seva i anaven a la seva escola. Però la guerra ha canviat el rumb de les seves vides, van haver de fugir, espantats i deixant-ho tot enrere. Fa una setmana m'ho explicavenTulin, de 9 anys, i la seva germanaNarin, de 19: «Un dia una bomba va explotar a prop del col·legi i la nostra mare va dir que ens en havíem d'anar». Com elles, hi ha més d'1,7 milions de refugiats sirians que depenen de l'ajuda humanitària. Gairebé la meitat són nens.

En camps com el de Domiz tenen aigua, aliments, escola, vacunes, medicines i algun espai per jugar i fer esport… però els campaments estan superant la seva capacitat i els serveis es desborden amb rapidesa. Domiz és un exemple. Va ser dissenyat la primavera de l'any passat per acollir 15.000 persones i, segons m'asseguren, ara per ara la seva població ja s'ha triplicat.

Per fortuna, els nens són nens a tot arreu, tenen una gran capacitat d'adaptació. Amb salut, l'afecte de la seva família, escola i joc, ja estan somrient i passant-s'ho bé. És una actitud que aprenc d'ells en els meus viatges com a ambaixador de l'Unicef, i ho vaig poder comprovar fa una setmana, quan estàvem jugant a tot el que hi havia al voltant: handbol, ping-pong, futbol, bàsquet… Quina alegria veure unes cistelles a l'escola d'un camp de refugiats. L'esport és una gran eina per al desenvolupament dels nens en general i, en particular, per a la recuperació de nens que han viscut situacions tan dramàtiques com, ara, els nens sirians.

Han estat testimonis d'una violència que no entenen i han fugit de casa seva cap a altres països. Molts d'ells no volen anar a l'escola del camp de refugiats perquè volen la seva, a la qual anaven a Síria… la troben a faltar, els dol.

Al campament tenen garantits els serveis bàsics, encara que el ritme de creixement de la població de refugiats i la falta de recursos fan molt difícil arribar a totes les persones, però més difícil és que l'ajuda arribi als milers de famílies que viuen fora dels camps a Dahuk. No és fàcil saber on són ni què necessiten. Vaig anar a casa d'una d'aquestes famílies, elsAbdallah, que em van explicar que van decidir anar-se'n quan van destruir la seva tenda.Suliman, un dels cinc nens de la família, em va dir que vol que la guerra s'acabi i que ell i els seus germans puguin tornar al seu col·legi.

L'UNICEF treballa sense descans des de l'inici de la guerra dins i fora de Síria, i ha aconseguit coses com que milions de famílies tinguin aigua dins del país, o que els nens als camps de refugiats tinguin vacunes, medicines i puguin anar a l'escola. I, sempre, d'aquests viatges en torno amb l'alegria que se salven vides, es protegeix els nens i nenes i se'ls torna a dur a l'escola.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Irlanda aposta per un Govern de continuïtat davant el Sinn Féin

Torno amb l'alegria que l'esforç de tots junts sempre aconsegueix fer realitat objectius increïbles, però hi ha molts d'aquests nens que es queden pel camí. Les necessitats són tan grans que les agències humanitàries de les Nacions Unides han fet la crida més gran de la seva història. Hi ha més de quatre milions de nens afectats, tant dins com fora de Síria. Fa una setmana en vaig conèixer alguns. Em pregunto quin serà el seu futur si s'acaben convertint en adults en un camp de refugiats, quines oportunitats de desenvolupament tindran aquells als quals l'ajuda no està arribant.

No podem oblidar-nos d'ells, són nens que pateixen les terribles conseqüències d'una guerra.