El difícil consens

Hi ha quatre precedents recents d'una intervenció militar internacional en un país estranger: Afganistan (2001-actualitat), Líbia (2011), Iraq (2003-2011), i Kosovo (1991). En alguns casos, la coalició militar atacant va tenir absències de rellevància, i fins i tot l'operació militar va estar envoltada de polèmica pel rebuig del Consell de Seguretat de l'ONU a concedir-hi el seu aval (Iraq). En altres, la polèmica va es va produir després (Líbia), al constatar-se que les potències occidentals havien abusat del vistiplau del màxim organisme de les Nacions Unides.

KOSOVO Dos mesos i mig de bombardejos

Els bombardejos de l'OTAN contra objectius a Sèrbia i Kosovo van durar del 24 de març de 1999 al 10 de juny del mateix any. Es van utilitzar més de 1.000 aeronaus operant des de bases situades a Itàlia i portaavions al mar Adriàtic. Els avions van fer 38.000 missions i van aconseguir que l'Exèrcit serbi es retirés de la província, habitada majoritàriament per albanesos.

La campanya militar va tensar les relacions amb la Xina -la seva ambaixada a Belgrad va ser bombardejada- i va provocar la mort de 5.700 civils, segons fonts sèrbies i d'uns 500, segons Human Rights Watch.

AFGANISTAN La llarga guerra contra els talibans

La guerra de l'Afganistan va començar el 7 d'octubre del 2001 amb l'operacióLlibertat duradoraen resposta als atemptats de l'11 de setembre del 2001 als EUA, emparant-se en l'article 51 de la Carta de les Nacions Unides, que invoca el dret a la legítima defensa. A finals de desembre del 2001, després de la caiguda del règim talibà, el Consell de Seguretat de l'ONU va crear la denominada Força Internacional d'Assistència a la Seguretat (ISAF) per garantir Kabul i els seus voltants, missió en què van acabar participant 64.500 soldats procedents de 42 països i liderats per l'OTAN.

IRAQ Saddam i les armes de destrucció massiva

L'operació militar per expulsar del poder el règim de Saddam Hussein va començar el 20 de març del 2003 i va arribar al final el 18 de desembre del 2011. El Consell de Seguretat de l'ONU es va negar a donar-hi el seu aval, inclòs el vot negatiu d'un aliat dels EUA com França. Les suposades armes de destrucció massiva fabricades per Saddam no van aparèixer mai. La invasió va anar seguida d'una cruenta guerra entre sunnites i xiïtes i va provocar la completa ruïna del país. El nombre de morts fluctua entre 150.000 i més d'un milió de persones.

Notícies relacionades

Un conflicte envoltat de molts dubtes

El petroli, a 114 dòlars, i les borses, en retrocés

LÍBIA El rebuscat llenguatge de la resolució 1973

Després que triomfessin les manifestacions de protesta a l'est de Líbia a finals de l'hivern del 2011, les tropes gaddafistes van recuperar la iniciativa i s'acostaven perillosament al bastió rebel de Bengasi. El 17 de març del 2011, el Consell de Seguretat va aprovar, a proposta de França, el Líban i el Regne Unit, la resolució 1973, que autoritzava la comunitat internacional a establir una zona d'exclusió aèria per protegir els civils. Rússia i la Xina, que es van abstenir, van acusar l'OTAN, organització que va assumir el lideratge de l'operació, de manipular el llenguatge del text legal per justificar un acte de guerra. La intervenció va acabar el 31 d'octubre després de la mort de Gaddafi i l'entrada de les milícies rebels als bastions de Trípoli, Sirte i Beni Ualid.