¿On són els tàrtars?

Una inquietant pregunta flota en l'ambient des de fa dies a les ciutats de la península de Crimea. «¿On són els tàrtars?» Gairebé ningú, ni els propietaris dels decaiguts hotels turístics de l'illa, ni les desenes de joves que vaguen dels carrers de Simferopol i els seus voltants, ni els usualment ben informats taxistes, saben la resposta. A part d'algun polític i algun activista, el cert és que la comunitat tàrtara, de majoria musulmana i que representa el 14% de la població d'aquesta regió de dos milions d'habitants, sembla haver desaparegut de la península.

«Doncs no ho sé. No m'havia fet la pregunta», explica Nikita Iurenev, un jove ucraïnès que té sang russa, bielorussa i polonesa a les venes. I afegeix: «Són gent bastant pacífica, potser estan mantenint un perfil baix». Davant la gravetat de la situació a Crimea, en realitat, és difícil saber si els tàrtars s'han tancat a casa seva. O si estan planejant accions d'envergadura per resistir-se a l'avançada de l'amalgama de forces russes i prorusses que s'han desplegat a l'illa. O si, com diuen alguns, se n'estan anant de l'illa.

Segons Vilor Osmalov, un dels representants d'aquesta comunitat, els tàrtars «tenen por perquè creuen que, si la situació degenera, ells seran les primeres víctimes de les represàlies». Perquè històricament aquesta comunitat ha estat assetjada des del segle XVII, perquè està obertament a favor del Govern de Kíev i perquè és la comunitat que més ha recolzat des del principi la unió de Crimea a la resta d'Ucraïna. «Encara que no tenim dades precises, almenys unes 100 famílies ja se n'han anat de la península i són a Ucraïna», indica a aquest diari Osmalov.

Al constituir els tàrtars la principal resistència al separatisme de Crimea i, per tant, al referèndum del 30 març -no autoritzat per Kíev-, el que no és difícil d'entendre són les raons per les quals els tàrtars de Crimea veuen amb recel les noves autoritats crimeanes.

El Parlament de Simferopol segueix completament ocupat, amb encaputxats armats amb kalaixnikov i uniformes sense insígnies que n'impedeixen l'accés. Els carrers estan patrullats per bandes

-la majoria d'entre 30 i 40 anys i aspecte de grups- que els vigilen i alguns dels seus integrants porten polseres de tela vermella o taronja amb franges negres (els colors de l'imperi rus) als braços. I, de sobte, la tensa calma és interrompuda per estampides de vehicles que fan sonar els clàxons i onegen banderes russes.

Va ser un líder tàrtar, el diputat Refat Txubàrov, qui dijous passat va anunciar que un grup armat havia ocupat el Parlament de Crimea i va recordar les persecucions dels tàrtars. Les explica molt bé l'historiador Orlando Figes, que relata com Caterina II de Rússia (1729-1762) va repartir les terres de Crimea entre els nobles de l'imperi dels tsars i va començar amb les expulsions.

Sense armes

Notícies relacionades

Austràlia sacrifica amb franctiradors 750 coales en una polèmica operació de control

Mor un alt comandament de l’Estat Major rus per l’explosió d’un cotxe bomba a prop de Moscou

El 1944 també Josef Stalin es va acarnissar amb ells, deportant-los a Sibèria amb el fals pretext de suposat col·laboracionisme amb els nazis. I, tot i així, van tornar a Crimea en les últimes dècades. «Tinc por. Però hem tornat i no ens en anirem. Si vénen a bucar-nos, ens quedarem aquí i resistirem fins al final», assevera la tàrtara Xefina Ismailovra, que, quan va ser deportada a l'Uzbekistan el 1944, tenia un any. «Són ells (els paramilitars prorussos) que són aquí de forma il·legal. Nosaltres no tenim armes», afegeix Zenife Seidametova, una traductora d'anglès.

Xefina i Zenife, com un centenar d'altres dones de Bakhtxisarài, la principal ciutat tàrtara de Crimea, van sortir ahir per primera vegada a protestar davant d'una estructura ocupada per paramilitars. «Les nostres famílies són a casa nostra, però nosaltres hem vingut perquè creiem que no dispararan contra dones», explica Arzi.