Edward Snowden, l'espia premi Pulitzer

Des que una operació militar va acabar amb Ussama Bin Laden el maig del 2011, cap home havia estat tan buscat pels Estats Units com Edward Snowden. Els diaris The Guardian i The Washington Post acaben de ser distingits amb el premi Pulitzer per haver publicat les informacions sobre els milers de documents de l'Agència de Seguretat Nacional que va filtrar el seu antic agent. Les mateixes filtracions que el van convertir en l'enemic número u de Washington.

El seu cognom ja forma part de la llista de goles profundes dels Estats Units, juntament amb noms com William Mark Felt, l'agent de l'FBI que va destapar el Watergate, o el soldat Bradley Manning, la font clau de WikiLeaks. Snowden, de 30 anys, és acusat pel seu país natal d'espionatge per denunciar a través dels mitjans de comunicació diversos programes de vigilància massiva portats a terme pels serveis secrets nord-americans.

No fa falta recordar el terratrèmol polític que van provocar les seves revelacions a Europa quan els seus líders es van assabentar que havien estat objecte d'escoltes per part del servei d'espionatge dels EUA. Cap país europeu es va atrevir a oferir-li asil, davant les exigències de Washington per extradir-lo.

La història de la seva misteriosa fuga, quan els espies nord-americans anaven en la seva recerca i captura, mereix una novel·la d'espionatge de l'estil John Le Carré. Va arribar a Moscou el 23 de juny passat procedent de Hong Kong en un vol comercial quan ningú l'esperava. Tenia la intenció de dirigir-se a un país de l'Amèrica Llatina que li havia promès asil.

No obstant, després que els EUA anul·lessin el seu passaport va ser obligat a quedar-se a la zona de trànsit de l'aeroport moscovita. Fracassats els seus intents d'aconseguir asil en una vintena de països, va acabar demanant-ho a Rússia. Després de més d'un mes de reclusió forçosa a la zona de trànsit, va rebre asil per un any malgrat les protestes de Washington. Se li acaba el 31 de juliol que ve.

Sarah Harrison, l'assessora jurídica de WikiLeaks, l'ha acompanyat des de que va arribar a Moscou. Precisament, al compte de Twitter de l'organització es va publicar la primera imatge de l'exagent fora de la terminal. Però des que va abandonar l'aeroport, les seves pistes es van perdre i molt poca gent a Rússia sap on és i a què es dedica l'extècnic més conegut de la CIA.

«És en un lloc segur, però no ho puc revelar per raons de la seva seguretat», assegura l'advocat Anatoli Kucherena, que havia entregat a Snowden els papers necessaris per travessar la frontera russa.

Segons Kucherena, Rússia serà el destí final del seu client, malgrat que el mateix fugitiu havia revelat que proposava dirigir-se a un país de l'Amèrica Llatina que li concedís asil polític permanent. Una de les raons que el fan sentir-se segur en territori rus és el fet que s'ha convertit en una peça clau per al president rus, Vladímir Putin, en la seva virtual partida d'escacs amb el president Barack Obama. El Kremlin considera essencial protegir una de les veus més crítiques amb Washington que no deixa d'interpel·lar la comunitat mundial perquè prohibeixi els programes d'espionatge massiu. Això és el que acaba de demanar en un fòrum de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa PACE dedicat a escoltes en una videoconferència des de Moscou.

El segrest de Snowden sota els nassos de l'espionatge nord-americà ha estat un indubtable èxit de Putin i una sensible derrota del seu homòleg nord-americà. I més fins i tot perquè la major part dels russos no el consideren espia, sinó un heroi nacional que es va atrevir a desafiar el servei secret més temut al món.

Amenaça creixent

Oleg Nechiporneko, excoronel del KGB jubilat del servei d'intel·ligència des del 1991, tampoc considera Snowden un espia, tot i que reconeix que als serveis secrets de molts països els hauria agradat entrevistar-lo. «El que va fer no és espionatge en el seu concepte clàssic. No va treballar per a un país contra un altre. El seu objectiu era fer que determinada informació secreta fos oberta per a tothom», afirma.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Cuba, el gran èxode

Segons Nechiporenko, tant WikiLeaks com el cas de Snowden són exemples inconfusibles dels efectes col·laterals de la societat de la informació que fomenta internet, perquè desafien el tradicional sistema de poder basat en el monopoli de l'Estat sobre la producció i difusió de tota mena d'informació secreta.

Els homes de la xarxa consideren que, per sobre de tot, prevalen els drets de saber i d'estar informats, i per això representen una verdadera amenaça al sistema existent perquè viuen en un món que no admet cap mena de secrets. Aviat hi haurà més casos similars i és per això que països com els EUA, Rússia i la Xina intensifiquen les seves lleis que protegeixen el monopoli de l'Estat sobre la informació secreta.