Brussel·les, no: Westminster

Amb l'esclat de la crisi, la fortalesa institucional de la Unió Europea ha quedat en entredit. Una de les causes és l'evidència de la profunda disparitat en el terreny econòmic existent entre els seus membres, posició que, al seu torn, ha fet impracticable que es pugui parlar de la Unió Europea com un tot homogeni. Arran d'això, la Unió s'ha presentat a si mateixa com un escenari tan bo com qualsevol altre per a l'especulació i l'estratègia política. Tot plegat no només ha propiciat l'empobriment de la seva imatge com a organisme a nivell mediàtic, sinó també la revitalització dels tradicionals corrents rupturistes amb la resta d'Europa procedents de territori britànic.

Les difícils relacions entre l'organisme europeu i el Regne Unit vénen de lluny. Ja el 1975, només dos anys després de l'ingrés a la llavors Comunitat Europea, i amb el laborista Harold Wilson al poder, es va sotmetre la permanència a referèndum, que va guanyar el sí. El 1988, en el conegut com a Discurs de Bruges, Margaret Thatcher va transmetre un no rotund a la possibilitat d'estrènyer relacions amb Europa, així com a l'aventura de la unió monetària. Els successius governs encapçalats per John Major, Tony Blair i Gordon Brown no van fer sinó seguir l'estela d'alts i baixos en les seves relacions amb la Unió Europea, especialment al voltant del projecte de moneda única, l'euro.

Ara per ara, donat l'actual context de crisi, i amb el líder conservador David Cameron com a primer ministre, les suspicàcies en relació amb Europa han cobrat vigor i, amb elles, les proclames rupturistes. Un euroescepticisme que en les files conservadores més radicals ha derivat en una autèntica eurofòbia. Aquesta complexa, i en gran mesura insalvable, distància entre Europa i el Regne Unit té un clar reflex en termes de competències. És a dir, el Regne Unit mai ha considerat i rarament considerarà més interacció amb Europa si això ha de derivar en una acusada pèrdua de sobirania nacional. Dit d'una altra manera, el Regne Unit mai permetrà que Brussel·les comprometi Westminster.

Altres factors són esgrimits a l'hora d'encoratjar aquest creixent rebuig cap a la Unió Europea, com són el seu dèficit democràtic, el seu escàs nivell representatiu, una fallida política supranacional i la gran opacitat que envolta la presa de decisions. Malgrat això, l'opinió de la ciutadania britànica, encara que profundament basculant, segueix oferint una tímida majoria favorable a la permanència. D'aquesta manera, els britànics veurien amb bons ulls seguir a Europa, sempre que certs elements identitaris no correguessin cap mena de risc. Com sol dir-se: un Regne Unit a Europa, però no d'Europa.

Notícies relacionades

Meloni es llança a salvar les relacions comercials entre Europa i els EUA

58 morts i un centenar de ferits en un bombardeig dels EUA al Iemen

Seguir el seu propi camí

A ulls d'un immigrant, que no per estar a dins ho deixa de veure tot des de fora, no resulta impensable que un país econòmicament tan poderós com el Regne Unit i, per tradició, no gaire amic de compartir fatigues alienes, decidís en un moment donat seguir el seu propi camí abans que patir lligams de cap mena. La fèrria convicció en la viabilitat d'un projecte propi, així com la gran confiança dipositada en les seves institucions, pot finalment debilitar la necessitat britànica de Brussel·les. Una postura molt diferent en altres països, el vincle dels quals amb la UE emana no tant d'una determinada sintonia amb la mateixa unió, sinó de la necessitat d'auxili a les seves debilitats.