La derrota dels sensats

Les concentracions havien començat a mitjans d'abril en homenatge al desaparegut Hu Yaobang, exsecretari general cessat dos anys enrere per les seves polítiques reformistes i per, paradoxalment, haver fracassat en la gestió de les protestes estudiantils del 1986. Després s'hi van sumar els sectors descontents: els obrers que havien perdut els seus beneficis de l'etapa maoista, estudiants, intel·lectuals i tot aquell que volia reformes més audaces. Quan els tancs van aparèixer sis setmanes després, el seny havia estat derrotat tant a la plaça com a palau.

Els dies anteriors van ser d'intenses intrigues al Partit Comunista de la Xina (PCX). A un costat, els reformistes del secretari general Zhao Ziyang. Davant, l'ala dura del primer ministre Li Peng, el carnisser de Tiananmen. La història està excepcionalment explicada en les memòries del primer, gravades sobre cintes d'òpera xinesa durant el seu arrest domiciliari i passades a Hong Kong. Amb la seva publicació el 2009, Zhao trencava des de la tomba el tabú oficial.

Els reformistes donen suport a les peticions polítiques dels estudiants: menys corrupció i més democràcia, transparència, imperi de la llei i llibertat de premsa. Tot plegat dintre del sistema i amb la Internacional de banda sonora a la plaça. Fins i tot se sumen a les protestes milers de membres del partit així com periodistes de l'agència oficial. Deng Xiaoping, arquitecte de l'apertura, està d'acord amb la dissolució pacífica, però els informes inflamats de Li que descriuen un moviment organitzat que busca enderrocar el Govern el porten a parlar en una reunió interna d'«enemics del partit i contrarevolucionaris». Li ho filtra a un diari i surt publicat l'endemà mateix. L'editorial del 26 d'abril és el punt de no retorn. Creix la marea d'estudiants, més radicalitzats i amb reclamacions més ambicioses, i comencen les vagues de fam.

Vessar una mica de sang

Zhao visita Tiananmen amb un megàfon a la mà per convèncer els estudiants que es dispersin i fracassa. La resta és història. «El 3 de juny a la nit, assegut al pati de casa amb la meva família, vaig escoltar un intens tiroteig. Una tragèdia que commouria el món no havia sigut evitada», escriu.

Deng no sembla en el llibre el rector plenipotenciari del PCX sinó un titella superat pel context. Més malparat surt en les memòries de Li, que neguen el relat oficial que prengués la decisió enganyat. «Les mesures de la llei marcial han de ser aplicades amb fermesa, s'han de minimitzar els danys, però hem d'estar preparats per vessar una mica de sang», hauria dit Deng.

Mentre se succeeixen les guerres intestines, la plaça canvia d'orientació. Hi ha líders raonables i possibilistes com Wu'er Kaixin o Wang Dan, defensors del diàleg. I hi ha descerebrats com Chai Ling. Arenga amb el micròfon a la mà, arruïna qualsevol acostament, condueix el conflicte al desastre i pretén un regueró de màrtirs.

Notícies relacionades

Tiananmen un tabú

Un país que lluita avui només per la supervivència

En el reportatge The gate of heavenly peace, imprescindible guia dels successos, Chai suggereix que estan col·locant els estudiants conscientment a un pas de la mort. Molts analistes creuen que als estudiants els va faltar cintura i que la seva tossuderia va posar en safata el cap de Zhao, el seu principal defensor, als conservadors.

Els tancs entren a Pequín la nit del 3 al 4 de juny. Molts soldats han estat portats d'altres províncies per evitar la simpatia prèvia amb els estudiants. Les morts es produeixen al pont Muxidi i a l'avinguda Chang'An especialment. El desallotjament posterior de la plaça és ordenat: no hi ha morts a Tiananmen. El nombre de víctimes és un secret d'Estat i els càlculs no compten amb fonts gaire sòlides. Amnistia Internacional sosté que van ser un miler, la Creu Roja Xinesa va parlar de 2.600. Les Mares de Tiananmen en van confirmar 202 i el metge Nicholas Krystof, que va visitar els hospitals pequinesos després de la catàstrofe, els calculava entre 400 i 800.