Tiananmen un tabú

Ja han passat 25 anys i Tiananmen torna a les portades, que ja va ocupar en els aniversaris anteriors i ocuparà en els futurs. Potser és per la romàntica batalla entre ideals i pistoles, o per la imbatible força icònica de l'home tanc, o pel lirisme de l'encesa d'espelmes en un parc de Hong Kong. O per la necessitat d'Occident d'apuntalar anualment el rol de malvat global de la Xina. És dubtós que altres revolucions democràtiques igualment heroiques i tràgiques com les de Maidan o la revolta del gessamí siguin tan glossades d'aquí 25 anys.

Occident recorda el que la Xina ha oblidat. Pequín manté un tabú que ja ha aixecat fins i tot per a la Revolució Cultural, un altre dels seus capítols foscos del segle passat. La litúrgia es repeteix en cada aniversari: la premsa nacional ignora Tiananmen, les recerques per internet es bloquegen i es deté o vigila els dissidents. Però la censura no ho explica tot. Govern i societat van agafats de la mà en la seva voluntat de girar full perquè el confucianisme evita el debat sobre la memòria històrica i prioritza el bé comú sobre l'individual. Els successos són àmpliament desconeguts en l'àmbit rural i en general només estan a l'abast d'universitaris i de gent amb domini de l'anglès. I molt pocs volen remoure tombes.

Fan, publicitària pequinesa de 27 anys, coneix els fets perquè vivia a prop de Hong Kong i veia la televisió de l'excolònia. «¿De què serveix recordar? ¿Què podríem fer-hi ara? ¿Per què condemnar-ho en aquests moments? D'això no en parlo ni amb les meves amigues. Ni m'interessa ni és convenient», diu mentre assaboreix un caputxino en una terrassa. La República Popular d'Amnèsia, és l'encertat nom d'un llibre recent.

Els responsables de la matança estan morts o retirats i els líders estudiantils ja van sortir, molts cap a l'exili. Del miler de detinguts només una dotzena continua empresonada, els condemnats per delictes més greus (crema de tancs, atacs a soldats…). La lluita contra el silenci oficial i l'abúlia social està monopolitzada pels directament afectats i condueix a la frustració. Ding Zilin, president de les Mares de Tiananmen, va explicar fa anys a aquest corresponsal que els seus veïns i amics li van aconsellar que deixés de molestar. La policia ha impedit en les últimes setmanes que torni a Pequín perquè no parli amb la premsa.

Només ha demanat perdó Chen Xitong, alcalde de Pequín aquells dies i defensor de la línia dura. Va ser el 2012, després de ser condemnat per corrupció, i per tant les seves declaracions no es poden considerar oficials. Però és el més semblant a una disculpa que s'ha sentit dels seus responsables.

DURA PERSECUCIÓ / En la inflació desbocada, les desigualtats econòmiques, la corrupció i el descontentament de les classes urbanes es van cuinar les protestes de 1989 que setmanes després van derivar en exigències de reformes polítiques integrals. El desenllaç va sepultar els ideals democràtics a la Xina. Govern i poble van firmar un contracte tàcit de desenvolupament econòmic a canvi de la renúncia a les llibertats polítiques que les dues parts han complert escrupolosament. Només els dissidents polítics, tan heroics com poc representatius, en van quedar al marge.

Pequín va accentuar després de Tiananmen les reformes que han permès el principal miracle econòmic conegut. Després d'una petita caiguda del creixement el 1990, el seu PIB s'ha multiplicat per 30 fins avui. Deng Xiaoping, l'arquitecte de la Xina moderna, encara va poder als 87 anys imposar-se als conservadors. El 1994, per primera vegada, els treballadors d'empreses estatals eren minoria. La qualitat de vida dels xinesos millorava a la velocitat del llamp. Avui són conscients que la seva situació és millor que fa cinc anys però pitjor que d'aquí cinc.

Tiananmen va introduir el mantra de l'estabilitat en el discurs polític. Pequín va multiplicar la despesa en seguretat interna, va encarregar a empreses estrangeres la censura d'internet i va collar la dissidència. Mentre els progressos en llibertats polítiques són substancials els últims anys (advocats que invoquen els drets humans en judicis, periodistes que destapen corrupteles de polítics…), la persecució als qui qüestionen el sistema s'ha endurit.

SUPORT / El progrés no ha fet callar la combativitat social. El 2010 hi va haver 180.000 protestes o incidents de masses, segons l'Acadèmia Xinesa de Ciències Socials. En aquestes protestes alguns experts internacionals hi veuen el corol·lari d'una societat amb ànsies democràtiques i el probable final del règim. Però són reaccions davant un problema particular, per un líder local corrupte o una fàbrica contaminant al veïnat. Pequín les permet fins a cert grau encara que estiguin prohibides. Cap d'elles ataca els fonaments del sistema. Enquestes d'organitzacions internacionals revelen un suport massiu al Partit Comunista de la Xina, molt més alt del que reben governs democràtics occidentals.

Aquells joves derrotats havien estudiat els pensadors de la Grècia clàssica i la Revolució Francesa, mentre que els d'avui formen una de les societats més materialistes del món. La impossibilitat d'un altre Tiananmen resideix menys en la por de les bales o els tancs que en l'èxit econòmic. Moltes de les reclamacions d'aquells dies s'han complert avui pacíficament.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

La Xina tampoc és ara aquell país que es despertava després de dècades de tancament voluntari. És una potència turística mundial. Milions d'estudiants xinesos s'eduquen en universitats estrangeres i tornen. El contacte amb l'exterior s'ha multiplicat amb internet. Persisteixen problemes del 1989 com la corrupció rampant i les desigualtats socials, però aquell fervor democràtic ha estat substituït per neguits més prosaics com la contaminació, la seguretat alimentària o l'escalada de preus immobiliaris.

El nou contracte que ofereix Xi Jinping, president xinès, inclou la lluita contra la corrupció i una empenta en les reformes econòmiques. En els dos casos ja ha demostrat la seva resolució. Des del punt de vista occidental, sacrificar els valors democràtics per benestar econòmic sona decebedor. Però el poble xinès va encadenar en un segle la rapinya colonialista, l'imperialisme japonès, la demencial Revolució Cultural i la pitjor fam de la història moderna. El progrés i l'estabilitat no els sonen tan malament.