La via per arribar fins al somni

«Digue'm Neymar: és el meu ídol», diu el nano salvadorenc. Ell també juga de davanter i va ser el millor en la selecció sub-17 de la seva regió, Morazán. Però des de fa dos anys, quan tornava de treballar al camp, es topava amb la mara, la banda. «A tu la policia et saluda. Treballaràs per a nosaltres. Hi ha molta droga a passar». Li van donar de termini fins a final de maig i llavors la pallissa de la seva vida, com encara mostra el seu cos: «Em van agafar entre quatre i nou em van pegar». Va tornar a dir un «no» que el condemnava a mort. Per això ara és un més dels milers de menors centreamericans que viatgen en La Bestia, com es coneix «el tren de la mort», en el més perillós i incert camí cap al somni americà.

Tierra Blanca és l'estació més perillosa dins de l'estat de Veracruz. Molts intenten evitar-la en autobusos. «No saben que el conductor avisarà els controls de Migració amb un simple canvi de llums», comenta un dels joves que repeteix l'experiència. Un grup de pell fosca i vestimenta acolorida sorgeix d'un hotel de mala mort que hi ha a prop i recorre la via per esperar al pati ombrejat d'una casa. Són garífunas del Carib hondureny, «per on passa ara tota la droga», diuen. Entre ells brillen els ullets de set nens. Dues de les dones porten nadons en braços. Un dels xavals, que deu tenir uns 4 anys, corre per la via i el seu nom ressona entre el grup: «¡Jordi, Jordi!».

Gorres, motxilles, mantes enrotllades, un vagar indecís o el recer sota els vagons aturats van revelant als centreamericans, la majoria hondurenys, que esperen la sortida del pròxim tren per pujar per Córdoba i arribar a Lechería, no gaire lluny de la capital. La majoria va arribar el dia anterior i es va dispersar per la zona. La Bestia és qualsevol dels trens de càrrega que van cap al nord amb dues locomotores al capdavant. Només els que carreguen productes químics porten policies que impedeixen als emigrants pujar-hi. Les rutes parteixen de les dues fronteres amb Guatemala, a Chiapas i Tabasco, i conflueixen a Veracruz per pujar al centre del país i dividir-se en quatre ramals que arriben a la frontera de 3.000 quilòmetres, la més transitada del món.

A Arriaga (Chiapas) i a Tenosique (Tabasco) s'hi aglomeren els emigrants que han aconseguit travessar en pneumàtics els rius Suchiate o Usumacinta després de dies de viatge en autobusos i de creuar fronterers per la muntanya, «lluny dels controls policials o dels malvats». Alguns ja porten els peus llagats abans d'haver de caminar molts trams per la via per esquivar més malvats i perills.

La infermera

«Ara els toca als nens». Des de fa 30 anys, Eduarda surt cada dia a les vies de Tierra Blanca. Recull entre els rails pantalons, samarretes, sostenidors, regats entre munts d'ampolles i plats de plàstic. Ella els renta i els ven a cinc pesos (27 cèntims d'euro) als emigrants que segueixen passant.

També Mari recorre diàriament la via, després del seu treball nocturn com a infermera de l'hospital. Porta al coll un rosari i una creu de fusta i a l'espatlla una bossa amb el lema Si el migrant no és el teu germà, Déu no és el teu pare. Fa foc al costat de la via i prepara «arrosset i atole» (una beguda calenta).

César ha deixat a Hondures el seu fill, d'1 any. «Me'n vaig per ell», diu. Somriu després de cada frase. Té 21 anys i la certesa d'una ajuda divina que en qualsevol moment poden segar els matxets, les rodes del tren, els sicaris del crim organitzat, els mateixos funcionaris de migració, la branca d'un arbre. A mig camí, Carlos, un altre hondureny, té por. Vol girar cua, entregar-se a Migració perquè el deportin. Si pogués, «tornaria en bus».  Ara s'adona que vol estar al costat dels seus fills, la nena a punt de fer els 12, el nen, de 7. A la nena de 14 anys que viatjava sola darrere seu, a dalt de tot del tren, se la va emportar una branca. «Va caure entre els vagons. Quan em vaig girar, ja no hi era».

Elmer diu que està preocupat per la noia amb un nen de 4 anys que protegia. Va treballar una setmana «en aquella casa», assenyala vagament, per reunir diners i continuar junts el camí. Però «ella va parlar amb la seva família, va plorar i va tornar al Salvador» amb la pasta. Elmer també es queixa de la traïció de la seva dona. Sembla amargat, no somriu com la resta, no mira als ulls. Necessita comptar massa. Després d'una estona de conversa, confessa que té «amagat un fierro», una pistola, a prop de l'alberg local.

A l'alberg encara estan impressionats per la noia que dies enrere va arribar necessitada de consell i no en va fer cas. A fora l'esperava un paio, «que no va voler entrar i tenia mala pinta», recorden. «Era una noia molt, molt bonica», ressalten les dones. Tenia 17 anys. «Qui sap on deu haver acabat», mussiten.

En aquest, com en tots els albergs que alleugen la ruta, els religiosos que els animen ressalten: «La violència exacerbada als seus països d'origen força l'onada migratòria. Han viscut l'emigració per generacions. No temen el viatge perquè la violència, l'extorsió i el segrest són habituals per a ells. I ara a la ingenuïtat s'hi uneixen molts mites i falòrnies, com que els nens i les dones sí que poden quedar-se als EUA».

Quatre hondurenys de color recorren les vies de manera despreocupada, sospitosa. César confirma les sospites unes hores després: «Són mareros. Cobren la quota per endavant». La deixadesa del periodista al tercer dia de recórrer com altres la via confon un altre aparent migrant: «Si et decideixes a anar cap al nord, paga ara la quota, 100 dòlars. O pots caure del tren». Només alguns -i molts amputats- saben que «el tren et succiona, les rodes et tallen i et segellen».

Notícies relacionades

Crescuda a Río Bravo

Els nens de la frontera

Eduarda recorda un cap que «va sonar com una carbassa al xocar amb el vagó i va quedar segada al costat de la via», allà, davant dels seus ulls. Però ressalta «l'alegria que, malgrat tot, porten els migrants». Les vies, on els trens no paren de fer maniobres, «es queden com tristes quan se'n van».

«¡Ara ve! Dues màquines i no són de químics ¡Som-hi!». Quan el tren ja ha arrencat, els migrants sorgeixen de tots costats per abordar-lo. Per allà va Jordi, reprimit als baixos del vagó per la seva grassa mamà mentre el seu pare diu adéu. Allà va César, pensant que potser algun dia «hi pugui portar la dona i el petitó». Allà va Carlos, que no ha pogut girar cua i crida que és un «viatge sense retorn» que també faran els seus fills. Allà va Neymar, a punt per enriquir el futbol gringo i recordant que la banda de la seva regió li va dir que es vestís «de blanc perquè ja era mort».