Corea del Nord, en peu de guerra

Les instal·lacions del metro de Pyongyang sorprenen el forà per la seva clara inspiració en el de Moscou. Sòbries parets i escales de marbre blanc, gris i verdós, altes columnes, enormes llums d’aranya i amplis passadissos, luxoses andanes i impol·lutes estacions, així com un extrem ordre imperant entre els usuaris. Les parets exhibeixen retrats del líder i president etern, Kim Il-sung, o murals revolucionaris, i els combois importats de la desapareguda RDA arriben i surten amb exacta puntualitat.

Tot això per uns dos cèntims d’euro per cada viatge. Un preu més que assequible si ho veiem des de l’òptica europea. I molt més si tenim en compte que darrere les estacions i els túnels que conformen les seves dues línies, o potser a sota seu, s’amaga una ciutat totalment equipada i proveïda, i a prova de bombardejos, capaç d’albergar bona part de la població en cas d’una agressió militar nuclear externa.

Si les instal·lacions del sistema de transport es troben a més de 100 metres de profunditat, es creu que aquest espai secret es podria trobar fins i tot molt més avall. Només uns envans d’acer lliscants, ocults de moment a la paret, delaten que tot està preparat per a l’eventualitat.

Aquesta ciutat secreta no ho és tant en realitat, ja que el Govern reconeix que existeix com a part de les mesures adoptades perquè la població estigui preparada per afrontar una guerra, que aquí es creu que pot succeir en qualsevol moment. Pyongyang, de tres milions d’habitants i potser la ciutat més segura del món, és neta i moderna, en contínua expansió, té gratacels alts i àmplies avingudes. No obstant, aquí molt pocs carrers tenen nom, i la norma és que moltes vivendes tampoc tinguin número. La raó no és una altra que evitar que els immobles siguin identificats en cas de bombardeig. Principalment perquè moltes edificacions alberguen oficines o dependències del Govern, encara que aquestes es troben sovint camuflades entre les vivendes civils, precisament com a estratègia per evitar convertir-se en blanc d’atacs.

La població civil rep així mateix l’apropiada instrucció per estar preparada en cas d’agressió. A les escoles s’ensinistra els nens sobre els protocols d’actuació i les diferents hipòtesis: atac nuclear, bombardeig massiu, setge de la ciutat, nocions de supervivència, primers auxilis. Tot plegat s’engloba en l’anomenada Política Songun, que prima l’actuació i presència de l’Exèrcit per al desenvolupament de la vida política i econòmica del país.

Més d’un milió de militars

Es diria que amb unes forces armades de més d’1.200.000 soldats (una de les més nombroses del món) aquest país no en necessita més. Però aquesta doctrina va molt més enllà: «És una política que s’inculca als nens com a part del programa educatiu. Sense defensa de la nació, no hi ha futur», explica a Més Periódico Alejandro Cao de Benós, delegat especial del Comitè de Relacions Culturals de Corea del Nord. I afegeix: «S’ha d’ensinistrar la població des de l’escola perquè els més joves no han viscut la desgràcia d’estar ocupats durant 40 anys per l’imperialisme japonès i patir tres anys els bombardejos americans. Així que han d’aprendre aquests valors a través dels llibres i els dibuixos».«No tenim por de la guerra, però gràcies als nostres mecanismes els nord-americans no ens poden atacar. Per això vull ser científica i ajudar el meu país», declara Kim Min-ha, una estudiant de 17 anys. En la mateixa línia parla Pang Chen-yong, de 16, que afirma que lluitarà perquè Corea del Nord sigui «el primer i més poderós país del món».

En un editorial recent, el diari oficial Rodong Sinmun afirmava que un país necessita «una sòlida capacitat defensiva per derrotar qualsevol enemic poderós». El diari afegia que el país «té una llarga tradició d’haver derrotat els imperialistes nord-americans» gràcies a aquesta política. En declaracions a aquest diari, Kim Chang-gyong, científic social del Govern, insisteix: «Els Estats Units i les forces imperialistes no ens deixen una altra opció que mantenir la fermesa. Mentre ens sentim amenaçats i segueixin amb les seves maniobres militars amb el Sud, nosaltres seguirem amb la nostra política. Els agressors són ells, no nosaltres».

Al visitant estranger se l’acostuma a portar a la botiga Korean Stamp, on es venen segells del país i pòsters amb consignes patriòtiques i revolucionàries, la majoria de les vegades al·lusives a la guerra amb el principal enemic: els Estats Units. Molts d’aquests dibuixos es troben també en murals que s’exhibeixen al carrer com a element cohesionador del país.

Corea del Nord viu en estat de guerra. O almenys de guerra freda. I es nota a tot el país. No solament perquè mai hi ha hagut un acord de pau que posés fi al conflicte armat amb el Sud (1950-1953), ja que solament es va firmar un alto el foc, sinó perquè aquesta situació manté les tensions als dos costats del Paral·lel 38.

Per arribar fins a aquest punt des de Pyongyang, una àmplia autopista ens sorprèn amb trams de la ruta concebuts per ser utilitzats eventualment com a pista d’aterratge d’avions militars, amb enormes roques disposades per rodar pels vessants pròxims i aturar l’avanç de tancs invasors, i amb pilons de ciment llestos per ser dinamitats, de forma que caurien sobre la calçada i bloquejarien el pas a l’enemic.

Al pas fronterer de Panmunjom, l’anomenada Zona Desmilitaritzada és qualsevol cosa menys desmilitaritzada. A banda i banda. Corea del Nord i Corea del Sud mantenen aquí potser l’últim vestigi de la guerra freda. «La situació és molt volàtil. És freqüent sentir trets, encara que no crec que una invasió es vagi a produir per aquí perquè això està molt fortificat», explica Nam Tom-ho, coronel de les forces nord-coreanes a la frontera.

Cao de Benós assenteix: «Els americans solen provocar en punts més ocults. Aquest és un lloc d’atenció internacional perquè és on es produeixen certes reunions. Si EUA volgués provocar aquí, mostraria la seva verdadera cara imperialista, així que les tensions es donen en els 240 quilòmetres de frontera, on hi ha un mur de formigó construït per ells que divideix físicament el país».

Al carrer, els nord-coreans són afables, tímids i vesteixen molt alluny ats del costum occidental. Però l’estrès que suposa viure sota la pressió de témer que es desencadeni una guerra en qualsevol moment el condiciona tant com el fet de la separació del país. Així ho confessa Sin Gyong-ju, mestressa de casa: «És una tristesa perquè som el mateix poble, tenim la mateixa llengua i cultura, compartim orígens i tradicions, i portem la mateixa sang», encara que ràpidament afegeix: «A causa de l’ocupació nord-americana del Sud i la guerra desencadenada, la nostra nació està dividida i a la mercè de les provocacions de Washington».

Globus amb propaganda

És comú que activistes sud-coreans deixin anar, des de la línia inferior del Paral·lel 38, globus d’heli destinats a la població del Nord amb propaganda anti-nord-coreana i informació sobre com és la vida al Sud, cosa que irrita les autoritats de Pyongyang, que qualifiquen aquests fets d’«accions de naturalesa criminal instigades pels EUA».

Un altre enemic són els mitjans de comunicació occidentals. «El Govern considera que són una amenaça per a la seguretat i el benestar de la població perquè només difonen mentides», assegura amb vehemència el científic Kim Chang-gyong. Els nord-coreans tampoc tenen accés al que es diu del país a l’exterior: no existeix internet per a la població, únicament una xarxa interna a manera d’intranet, i els mòbils no es poden connectar amb l’estranger. Els grups de turistes tampoc poden moure’s lliurement. Als periodistes que arriben se’ls identifica amb un braçal de «Premsa Internacional» i se’ls alliçona sobre què poden i no poden fer, amb qui parlar i quan, així com de la idiosincràsia dels coreans «per no ofendre els seus costums». No pots preguntar a militars ni a vianants; només a la gent que està als llocs on et porten. Les qüestions polítiques, internes o externes, estan prohibides.

Afany per amagar

Als periodistes se’ls assigna tant un vehicle oficial com el marcatge practicat per funcionaris del Govern, que en tot moment els acompanyen i fan d’intèrprets. Els turistes occidentals passen per protocols similars. Encara que sembla evident que aquesta política obeeix a l’afany per amagar alguna cosa, Cao de Benós ho desmenteix: «Fins que no depositem confiança en la persona, hem d’anar amb cautela. Volem evitar l’espionatge i l’entrada de mals. Si aquesta és una societat lliure de drogues i lliure de prostitució, no volem que vinguin estrangers que ofereixin diners a canvi de sexe. No és perquè estiguem amagant res».

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Hamàs i Fatah acorden gestionar Gaza amb un comitè independent

Pyongyang admet estar obert al món i donar la benvinguda a qui vulgui fer-hi negocis. Ho ha intentat demostrar en recents fòrums diplomàtics i ho reafirma el cap del Comitè de Relacions Culturals amb Europa, Ryu Kyong-il: «És estrany que els occidentals diguin que som el país més tancat del món, el més perillós i on només ens preocupem per les armes nuclears. Som amants de la pau». 

La Política Songun és també la raó per la qual el país desenvolupa un programa nuclear que exhibeix amb orgull en les seves desfilades militars. «Tenim un arsenal nuclear i desenvolupem l’enriquiment de plutoni i el d’urani per fabricar míssils nuclears intercontinentals, de forma que serveixin com a dissuasió davant d’un possible atac dels EUA. El desenvolupament militar del país està destinat a aquest propòsit –explica Cao de Benós–. Gràcies a aquestes armes nuclears podem prevenir la guerra, encara que sembli bastant il·lògic».