Cicatrius de la gran onada

«Vaig veure una onada gegant i vaig saber que estava a punt de passar una cosa dolenta. No era un dia de tempesta i em va estranyar que es pogués formar una onada tan gran. Ningú sabia què era allò». L’indonesi Beri Kurnidai va perdre tota la seva família el 26 de desembre del 2004. Tenia 19 anys. La seva ciutat natal, Banda Aceh, a l’extrem septentrional de l’illa de Sumatra, va ser la més afectada: unes 170.000 persones van morir quan aquella onada gegant es va precipitar sobre la costa. Una vintena de països del sud de l’Àsia, Oceania i l’Àfrica es van veure afectats, i el còmput de cadàvers i desapareguts va superar els 230.000.

Beri era a prop, a l’illa de Sabang, amb uns amics i es disposava a tornar a Banda Aceh quan va arribar el tsunami. Un terratrèmol de 9,1 graus a l’escala de Richter (segons dades del Centre Geològic dels EUA) havia sacsejat la zona minuts abans. L’epicentre es trobava a uns 200 quilòmetres d’allà. «Vam decidir quedar-nos a Sabang fins que la situació s’aclarís», relata per telèfon. Els seus pares i els seus tres germans, no obstant, estaven a Banda Aceh. «Vivíem molt a prop de la platja... Vaig intentar comunicar-me amb ells, però la trucada no entrava. Després vaig veure per la televisió el que havia passat allà. I vaig seguir intentant trucar a la meva família, però no hi havia connexió». Van passar dues setmanes fins que Beri i els seus amics van decidir tornar a la ciutat. Van considerar que la situació s’havia normalitzat, però no sabien que, en realitat, era llavors quan començava la feina.

Plantació de manglars

Va ser la resposta internacional més gran donada a una emergència en tota la història. També va ser l’operatiu més gran per a un dels gegants de la gestió de desastres: la Creu Roja. «Els nostres esforços es van centrar en els quatre països més afectats: Indonèsia, Sri Lanka, les Maldives i Tailàndia», assegura Patrick Fuller, director de comunicació de la Federació Internacional de la Creu Roja a la regió Àsia-Pacífic. «Des de la posada en marxa d’equips de recerca i rescat a Tailàndia, fins a l’ensinistrament sobre primers auxilis a Sri Lanka, passant per la plantació de manglars a Indonèsia per reduir el risc d’inundacions», detalla Fuller. Les tasques de rescat van ser tan complexes com doloroses. «Al tornar a Banda Aceh

–assenyala Beri–, no tenia on estar-me, perquè totes les cases havien estat arrasades per l’onada. Em vaig haver d’allotjar a casa d’uns familiars que vivien a uns quilòmetres de la ciutat». Durant un mes va recórrer el paisatge postapocalíptic de Banda Aceh buscant la seva família. «Érem sis. Cap va sobreviure». Idèntica situació a la de milers de persones de la zona.

Beri no va permetre que la tragèdia el dominés. Tampoc ara: parla amb veu pausada i no especialment expressiva. Conscient de la circumstància, de seguida es va prestar a ajudar. A encarregar-se dels que sí que havien aconseguit sortir-ne amb vida. «Em vaig apuntar com a voluntari a l’oenagé Pla International. I vaig treballar amb ells al departament d’Atenció i Desenvolupament de la Primera Infància. Vivia amb diverses persones més en l’allotjament que ens proporcionava l’organització. I vaig estar així fins ben entrat el 2005».

La comunitat internacional va mobilitzar ajuda per un valor d’11.200 milions d’euros. Gairebé la meitat d’aquesta quantitat va anar a parar al país més devastat: Indonèsia, un Estat al qual l’organització de lluita contra la corrupció Transparència Internacional (TI) puntua amb un 34 sobre 100. El llavors director de la branca indonèsia de TI, Leonard Simanjuntak, va alertar que les seves indagacions sobre el terreny van revelar situacions «irregulars en la construcció d’allotjaments temporals, algunes exageracions en els preus i els números... per part d’institucions governamentals». Segons Simanjuntak, l’emergència havia fet que les agències estatals prestessin menys atenció de l’habitual als seus comptes.

Desviaments de fons

Per evitar desviaments de fons, diverses empreses es van oferir a auditar els comptes del desemborsament humanitari internacional. Malgrat la relativament ràpida reconstrucció i la millora de les infraestructures, una de les obres més qüestionades en aquest sentit va ser el Museu del Tsunami, a Banda Aceh, per al qual es van destinar 5,3 milions d’euros i que està gairebé en desús des de la seva obertura, el 2009.

El tsunami va servir també per posar al descobert altres carències del sistema d’emergències desplegat a la regió. Diversos informes de The Asia Foundation destinats a fer seguiment dels esforços de rehabilitació i reconstrucció de la zona revelen l’existència de diverses goteres en el procés. Una és la prima línia entre les víctimes i el victimisme, quan diversos habitants de la regió que no van resultar afectats per la desgràcia van intentar quedar-se amb allotjaments destinats a persones que s’havien quedat sense casa a conseqüència de la gran onada. O el fet que no es consultés els beneficiaris reals sobre el disseny de les noves vivendes en les quals ells mateixos haurien de viure. «La coordinació efectiva i un lideratge clar van ser dues àrees que van mostrar clares deficiències», destaca sense embuts Fuller des de Creu Roja.

Durant el quinquenni 2005-2010, l’organització humanitària va construir unes 57.000 noves vivendes, i va reconstruir o va reparar un miler d’escoles i hospitals. En total, va proporcionar ajuda a més de 4,3 milions de persones. Gent que havia perdut la seva família, la casa, el seu mitjà de vida. Persones com Eli Fitriyani, que acabava d’estrenar la vintena en el moment del tsunami. La casualitat va voler que uns amics la invitessin a una festa a les muntanyes pròximes a Banda Aceh el 25 de desembre a la nit. Després de sopar, s’hi va quedar a dormir. «Estava planejant tornar a casa quan va passar tot. El terratrèmol que va precedir l’onada va ser tan fort que ens vam quedar a la muntanya. No vaig veure el tsunami, però sí que vaig notar el terratrèmol. Va ser molt violent», rememora Eli. Els efectes del sisme es van traduir en onades de fins a 30 metres d’altura que van entrar més de dos quilòmetres terra endins en alguns llocs. I es van fer notar fins i tot a l’altre extrem de l’oceà Índic, a les costes de Somàlia, a 4.500 quilòmetres de l’epicentre i on van morir al voltant de 300 persones.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Quan el nivell de l’aigua va baixar a Banda Aceh, Eli va anar a buscar la seva família, que no va donar senyals de vida fins al tercer dia. «Vaig preguntar a molta gent si havien vist els meus familiars», indica. De sobte, un dia, buscant entre la gent refugiada en una mesquita, va sentir un crit que reconeixia: «¡Kaka! ¡Kaka!». «Els meus germans em cridaven així». Es va poder reunir amb tres dels seus germans petits. «Érem 16 i només vam sobreviure quatre. En aquell moment jo estava estudiant, i em vaig haver de convertir en la mare dels meus germans», descriu, mentre passa les pàgines del seu àlbum de fotos. Les imatges recullen els moments posteriors al desastre, quan la seva vida va tornar a començar a casa d’uns familiars, que els van oferir allotjament mentre seguien rastrejant la ciutat buscant pares i germans. Amb el temps, es van convertir en beneficiaris de diverses oenagés, i els van proporcionar aliment i materials de construcció per edificar la seva pròpia vivenda. Fins al 2008, quan ja van poder permetre’s una vivenda més gran, robusta i permanent.

Ara, Eli és professora i mare de dues nenes, i els seus tres germans estudien a la universitat. Beri, per la seva part, treballa al Ministeri d’Obres Públiques assegurant-se que les noves infraestructures estiguin dissenyades per resistir les envestides de la naturalesa. Encara que aquestes siguin onades de la mida d’un gratacel.