«I tant que ets un ostatge»

Intentar dormir envoltat de guerrers gihadistes ajaguts en matalassos, amb un guardià a la porta armat amb un fusell d'assalt vigilant tots els teus moviments, és impossible, no es pot reposar. Al màxim a què es pot aspirar és a deixar-se emportar per un son lleuger, molt prim, una vigília plena de sobresalts i desvetllaments. I això, malgrat que el dia anterior havia sigut intens i esgotador. Interrogatoris, converses -fins llavors amables- que no portaven a cap conclusió, sopar abundant en companyia dels combatents, i un tracte acceptable, tot i que farcit d'amenaces subtils.

Aquells guerrers que em retenien des de la mitja tarda del dia abans en un punt avançat de l'Estat Islàmic per a l'Iraq i el Llevant, a les proximitats de la fortalesa bizantina de Qasr ibn Wardan, a prop de Hama, al centre de Síria, no s'assemblaven gens ni mica a les katibas (brigades) que normalment acollien i guiaven els periodistes forasters que s'internaven a les zones de Síria sota control rebel. Molts d'ells eren estrangers, d'altres de països àrabs o vinguts fins i tot del Caucas, semblaven molt més grans que els xitxarel·los soldats de lleva integrats a l'Exèrcit Sirià Lliure, estaven més ben alimentats, la seva destresa amb les armes era sense cap mena de dubte superior i alternaven hostilitat amb amabilitat, intercalant les bones paraules amb admonicions gens subtils. Impossible establir amb ells cap vincle de complicitat.

«Tu no ets un ostatge; tu ets un hoste, perquè mira què els fem als presoners», m'havia etzibat un combatent d'alt rang durant una de les interminables interpel·lacions de la jornada anterior. I mentre parlava, i amb la clara intenció d'acovardir-me, em va arribar a mostrar un vídeo, emmagatzemat a la memòria del seu telèfon mòbil, en què es veia un home encaputxat amenaçant amb un ganivet un pres de proporcions voluminoses, lligat de mans i xop de sang, cridant, a punt de ser decapitat. «L'encaputxat sóc jo», va continuar, somrient i impassible, el meu interlocutor. Portava un cinturó amb explosius enganxat al cos, artefacte del qual també feia ostentació.

Semblava portar la veu cantant en el grup. Tenia els cabells arrissats, gairebé a l'estil afro, i li faltaven nombroses peces dentals al maxil·lar superior. Tot plegat, combinat amb uns diàlegs plens de paranys i trampes, acabava formant una estranya combinació, com si un delinqüent comú, un lladregot de barri i un psicòpata sofisticat i intel·ligent es reunissin estranyament en un mateix individu.

En aquestes circumstàncies, la meva primera sortida de sol en qualitat d'ostatge de l'Estat Islàmic per a l'Iraq i el Llevant va ser rotunda i brillant. El setembre és un mes d'intensa calor als deserts del centre de Síria i, a mesura que el dia avançava i la canícula estival es feia sentir a la pell, anaven desfilant per aquell edifici enmig de l'erm un bon nombre de guerrers de l'ISIS, d'aspecte taciturn i barbes llargues. Era com si la notícia de la captura d'un reporter espanyol s'hagués escampat entre les unitats de combatents gihadistes estacionades als voltants, suscitant la curiositat dels milicians de la regió.

Tots els homes que passaven per aquell lloc miraven el captiu amb una barreja d'examen i menyspreu, i continuven el debat, iniciat el vespre anterior, sobre el destí que havia de patir el presoner acabat de capturar. Molts dels sirians, situats potser en l'esglaó de comandament més baix de la unitat de combat, s'havien mostrat partidaris de l'alliberament. Un combatent vingut, segons deia, d’una república caucàsica i acompanyat amb el seu fill d’uns 10 anys, al qual pretenia «instruir en el gihad», em va explicar en privat i en rus les seves objeccions per la detenció d’un reporter que, segons reiterava una vegada darrere l’altra, tan sols havia vingut a transmetre el patiment de la població civil siriana i no a revelar cap secret del combat ocult que islamistes de tot el món mantenien llavors a Síria en fràgil aliança amb les faccions rebels moderades sirianes.

«Sé que ets un periodista i no un espia; però jo aquí no hi tinc cap poder», em va arribar a admetre. 

Cap a mig matí, poc abans de dinar, van aparèixer dos homes. Per l’edat que tenien –tots dos superaven la trentena– i el respecte que inspiraven entre la tropa, saltava a la vista que eren l’equivalent a comandants regionals de l’ISIS, gent amb capacitat de decisió sobre el meu cas. Tots els reporters que treballàvem a les zones de Síria sota control rebel des del 2012 sabíem, gràcies a col·legues que havien passat per experiències similars, que una retenció per part d’un grup gihadista es podia solucionar de dues maneres: amb un alliberament en les hores o els dies següents a la captura o amb un segrest de llarga durada, en què el rastre del reporter s’arribava a perdre completament. Sense saber gaire el perquè, l’instint em va empènyer a intentar guanyar-me aquells dos capitostos, buscant suscitar el seu interès i fins i tot la seva pietat. 

«¿Em puc considerar a partir d’ara un ostatge?», vaig preguntar, gairebé en to de prec.

«Naturalment que ets un ostatge», va respondre, de seguida, un d’ells, amb un riure burlesc. «I no pretenguis fer-te el simpàtic; jo a tu no t’estimo; jo a qui estimo és als meus germans que han vingut a lluitar», va dir el meu interlocutor, assenyalant els dos combatents originaris del Caucas.

«Ara et matarem»

«Jo només he vingut a Síria a explicar al món exterior el patiment dels civils sirians; he vingut abans en dues ocasions, m’han acollit les milícies de l’Exèrcit Sirià Lliure; els ho pot preguntar a ells, no he tingut mai problemes», li havia insistit jo abans.

«Tu has entrat dues vegades anteriors a Síria i t’ha sortit bé; però ara et matarem», va amenaçar.

Per primera vegada, la paraula «mort» apareixia als llavis d’un dels meus captors. I ho feia en uns termes que s’assemblaven a una al·locució pronunciada per un funcionari del règim sirià, indignat per les constants entrades il·legals de periodistes al territori del seu país per posar al descobert les atrocitats comeses per les Forces Armades governamentals, més que a un raonament propi d’un gihadista. No hi havia cap al·lusió a la meva religió cristiana, que a ulls d’un musulmà takfir m’inhabilitava per treballar com a reporter a Dar al Islam –en llengua àrab, el territori on habiten els musulmans– i que tantes vegades escoltaria els mesos que van seguir.

Al seu parlament tan sols identificava ira i menyspreu per haver entrat i sortit de Síria en dues ocasions anteriors, en resum, per haver-me sortit amb la meva. En aquell instant, més que en mans de la milícia islamista més extremista que combatia al país àrab, vaig tenir la impressió que era en un centre de detenció adscrit al Directori Nacional de Seguretat, la principal policia política del règim. I l’acusació que s’esgrimia contra mi –l’espionatge– era el tracte que el règim d’Assad havia promès als reporters que fossin arrestats en zona de guerra acompanyant unitats rebels i no tinguessin visat emès pel règim de Damasc. 

És impossible demostrar, més enllà de tot dubte, que algun dels individus vinculats amb la meva captura fos en realitat un agent doble treballant per al règim sirià. L’Estat sirià compta amb sis organitzacions dedicades a tasques referides a la seguretat interna, i se’n sap molt poc d’elles perquè funcionen de manera independent i opaca, amb l’objectiu de millorar la seguretat de l’Estat sirià i evitar que depengui en excés d’alguna d’elles; sí que es coneix, en canvi, que desenes de milers de ciutadans han sigut enrolats en els diferents cossos secrets sirians, pot ser fins i tot que arribin a ser centenars de milers.

Una bena als ulls

Una dada demostra la seva enormitat respecte a les dimensions del país: segons globalsecurity.org, els anys 80, només al Directori Nacional de Seguretat hi treballaven 25.000 persones. Observadors, analistes i serveis d’espionatge occidentals donen per fet que les agències de seguretat siriana s’han infiltrat en les files de les milícies de l’Estat Islàmic, encara que ningú ha determinat públicament si tenen capacitat d’influir en la presa de decisions i en quin sentit. 

Malgrat que són poques les certeses que existeixen quan es parla dels serveis secrets sirians, en moltes ocasions les percepcions podrien estar molt a prop de la realitat. El cert va ser que, un parell d’hores després d’aquell estrany i inquietant diàleg, se’m va informar que seria traslladat a la ciutat d’Alep per ser interrogat.

Notícies relacionades

Un Guantánamo a les muntanyes del nord de Síria

Amb el gihadista John

I mentre caminava cap a la furgoneta pick up que em conduiria fins a la segona ciutat siriana, l’altre comandament em va agafar pels avantbraços i me’ls va lligar a l’esquena, alhora que em cobria els ulls amb una bena. Ho va fer per darrere, gairebé a traïció, intentant amb això suscitar noves dosis de terror abans d’emprendre el viatge al principal centre de detenció de l’ISIS a Alep. Era l’arrencada d’un prolongat segrest que acabaria sis mesos després, a centenars de quilòmetres d’aquell lloc, en un pas clausurat de la frontera turcosiriana.

DEMÀ: Història d'un captiveri (2). 'Un Guantánamo a les muntanyes del nord de Síria'.