Amb el gihadista John

Eren tres emmascarats, parlaven anglès amb accent britànic, els agradava irrompre a la cel·la que ocupàvem per sorpresa, cridant i amenaçant. Eren els Beatles, el sobrenom amb el qual els segrestats havíem batejat els tres captors que gestionaven el segrest.

Beatles ve del verb en anglès to beat, que significa pegar. I se'ls va posar aquest sobrenom perquè en cada ocasió que travessaven el llindar de la porta on ens tancaven, donaven una pallissa a algú, ja fos perquè havien trobat a internet algun article escrit per algun dels ostatges que els disgustava, ja fos perquè consideraven una humiliació per als musulmans les batalles entre moros i cristians que se celebren anualment a València, ja fos perquè havia aparegut al ciberespai una fotografia d'algun de nosaltres vestit amb uniforme de camuflatge durant un viatge de treball a l'Afganistan integrat amb l'Exèrcit dels Estats Units. Identificàvem el seu líder com a George, aparentment el més jove dels tres. La seva imatge va acabar donant la volta al món per ser el gihadista que, l'estiu passat, va aparèixer en els vídeos de les execucions dels presoners britànics i nord-americans i al qual els mitjans de comunicació anglosaxons van anomenar jihadi John.

Un noi de 30 anys era un dels captius que acostumava a rebre un tracte de favor dels tres combatents britànics. Com deia un altre dels ostatges, era l'únic dels 19 presoners les raons del qual per anar a Síria mereixien el «respecte» dels Beatles: no era ni un reporter ni un cooperant; havia deixat enrere el seu lloc de feina per combatre a les files rebels, indignat per les informacions d'atrocitats contra la població civil comeses pel règim de Baixar al-Assad. Però tot just travessar la frontera turcosiriana, va ser capturat.

EROSIONAR LA COHESIÓ / En cada ocasió en què els Colpejadors (aquesta seria la traducció exacta en català, en el context del captiveri, de la paraula Beatles) feien acte de presència, li dedicaven bones paraules, l'alabaven i el mimaven. I també aprofitaven per utilitzar-lo com a puntal per erosionar la cohesió de grup i fomentar les baralles entre els captius, amb l'objectiu que imperés entre nosaltres el mirar només per un mateix, minvant la complicitat necessària per organitzar qualsevol possible temptativa de fuga. Es tractava, ni més ni menys, d'una maniobra perversa per manipular una situació extrema, pròpia d'individus de personalitat trastornada.

A principis de febrer, al cap de pocs dies d'arribar a Raqqa, el bastió de l'Estat Islàmic al nord de Síria i després d'haver sigut instal·lats temporalment en un acollidor xalet a la riba del riu Eufrates -probablement confiscat a una família acabalada que va haver de fugir de la regió a causa de la guerra- els tres Beatles estaven de mal humor. El seu estatus de combatents d'elit acabava de rebre una ofensa, ja que la falta de combatents sirians que ens vigilessin els havia obligat, durant uns quants dies, a convertir-se en guardians del contingent d'ostatges, una tasca que fins aquell moment havia estat reservada a guerrers situats suposadament en un esglaó de comandament més baix.

Tots tres es van instal·lar a l'habitació contigua. Abusaven de nosaltres, ens pressionaven psicològicament i ens torturaven. Érem el seu entreteniment, el seu passatemps, el seu camp d'experimentació, el seu laboratori particular per materialitzar les seves bogeries. Unes  bogeries que mai podrien posar en pràctica als seus països d'origen perquè les societats modernes estan construïdes per perseguir qualsevol forma de manipulació perversa o esclavitud psicològica.

Incapaços de mantenir a nivells acceptables la intendència d'un grup de presos tan nombrós, durant aquell temps en què van estar al càrrec de la gestió dels assumptes quotidians, les racions de menjar es van reduir dràsticament, i la fam, un company habitual de viatge durant els mesos anteriors de captiveri, va tornar a fer mal.

LES RESTES DEL SOPAR / Una nit, després de diversos dies de veure reduïda la nostra ració diària a dos pans de pita, una llauna de sardines i un pot de carn processada, que provocava digestions amb dolorosíssims mals de ventre en molts captius que tenien l'aparell digestiu afectat per la falta de menjar, els tres Beatles van tenir una lluminosa idea.

Van portar en safates de plàstic les restes del seu sopar (fatouche, una mica d'amanida procedent d'un plat combinat que originàriament incloïa carn, i sobres de hummus) a l'habitació on ens trobàvem. Acte seguit, van entregar els residus del festí al seu captiu preferit i li van demanar que nomenés quatre amics perquè mengessin amb ells.

La quinzena de captius restant, morts de fam, havien d'observar, des d'una distància d'uns metres, com els seus companys devoraven les restes de la col·lació dels nostres raptors. L'estratègia va obtenir els resultats esperats, i a l'acabar de menjar, dos dels segrestats van acabar embrancant-se en un intercanvi de recriminacions.

«¡Entenc que mengis les restes del seu menjar perquè t'hi estan obligant, però ¡no ho facis amb tanta avidesa!», va increpar un ostatge a un dels designats per devorar les restes alimentàries dels Beatles.

Notícies relacionades

John el gihadista ha mort en un bombardeig dels EUA, segons la BBC

EL BRAÇ EXECUTOR DE LES DECAPITACIONS

La baralla dialèctica va fer que durant diversos dies, aquells dos ostatges no es dirigissin la paraula, i s'enrarís l'ambient en aquell reduït espai de prop de 20 metres quadrats on s'amuntegaven 19 periodistes i treballadors humanitaris de sexe masculí originaris de set països i privats des de feia mesos de llibertat.

I demà: 4. «No em miris als ulls»