Palestina, sense resoldre

En un clar intent de frenar una fuga de vots cap a altres formacions dretanes, el primer ministre israelià i líder del Likud, Benjamin Netanyahu, va afirmar dilluns, vigília electoral, que si resultava reelegit no es crearia cap Estat palestí.

El 8 de març, en un pamflet, el Likud va declarar «irrellevant» el discurs que Netanyahu havia pronunciat a la Universitat de Bar Ilan el juny del 2009, en què es va manifestar a favor d'un «Estat palestí desmilitaritzat». «En vista de la situació que s'ha creat al Pròxim Orient, qualsevol territori evacuat cauria en mans de l'extremisme islàmic (...). No hi haurà retirades», afegia el pamflet, que l'oficina del primer ministre va mirar de desautoritzar.

No són pocs els que creuen, amb raó, que l'esmentat pamflet va fer diana quan va assegurar que «tota la biografia política de Netanyahu és una lluita contra la creació de l'Estat palestí». En el seu primer mandat (1996-99), Netanyahu es va esforçar per fer descarrilar els acords d'Oslo del 1993 als quals, com a líder de l'oposició, s'havia oposat.

En els dos mandats següents (des del 2009 fins ara) va anar capejant el temporal -segons fossin les circumstàncies polítiques i les pressions internacionals- a la taula de negociació si feia falta, però sense voluntat real de pagar el preu que requereix la pau. Tot plegat, acompanyat d'una acceleració sense precedents en l'ampliació dels assentaments -el Govern sortint compta amb un partit, Habayit Hayehudi, que és fidel representant dels colons- amb la finalitat de crear fets consumats que dificultin l'establiment d'un Estat palestí viable.

I, no obstant, amb la mateixa supervivència política com a objectiu suprem, Netanyahu no ha tingut mai escrúpols a afirmar una cosa i fer la contrària. No és casualitat que la retractació del discurs de Bar Ilan va arribar després que el diari israelià Yedioth Ahronoth filtrés el 6 de març un document que revelava que Netanyahu havia ofert als palestins concessions gens menyspreables en negociacions secretes durant el seu segon mandat (2009-2013). Aquestes concessions incloïen qüestions fonamentals que Netanyahu havia repudiat en públic: que la frontera entre Israel i l'Estat palestí es basaria en la del 1967, amb intercanvis de territori; un reconeixement implícit a la reivindicació palestina sobre Jerusalem Est i fins i tot un cert dret al retorn dels refugiats palestins, encara que sobre una base individual i no col·lectiva.

L'oficina del primer ministre va afirmar després que el document era una proposta dels Estats Units que Israel no va acceptar mai. Però algunes informacions anteriors (per exemple, una investigació del diari Haaretz el juliol del 2014) ja apuntaven en la mateixa direcció.

Sigui com sigui, Netanyahu ha perdut tot crèdit internacional pel que fa al procés de pau. L'enèsim intent va ser impulsat pel secretari d'Estat dels EUA, John Kerry. Sota aquesta iniciativa, les negociacions directes entre Israel i els palestins van començar el juliol del 2013 i van finalitzar l'abril del 2014 amb un rotund fracàs i enmig de tota mena de recriminacions. Els EUA van repartir culpes entre les dues parts, però van deixar clar que els assentaments havien constituït el principal obstacle.

La dinàmica

Notícies relacionades

Matt Gaetz renuncia a ser fiscal general pels escàndols sexuals

Putin admet haver disparat un míssil balístic hipersònic contra Ucraïna

La mateixa lògica que ha privat Netanyahu de crèdit és la que fa que el tàndem Isaac Herzog-Tzipi Livni ho tingui tot, encara que durant la campanya tots dos hagin parlat molt poc de la qüestió. Un canvi de Govern, amb un Executiu més centrista, provocaria una dinàmica que portaria per força a la represa de les negociacions. Els Estats Units, ja han afirmat que esperen que el pròxim Govern israelià estigui «compromès amb la solució dels dos estats», i han insinuat que estarien disposats a fer un altre esforç.

Després del fracàs de la iniciativa de Kerry, el president palestí, Mahmud Abbàs, va optar per accelerar la recerca del reconeixement internacional de l'Estat palestí. Va aconseguir que l'ONU elevés l'estatus de Palestina al d'Estat no membre i es va adherir a diversos organismes internacionals, inclòs el Tribunal Penal Internacional (TPI). A pesar de l'acord per formar un Govern d'unitat, les divisions entre l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), amb seu a Ramal·la, i el moviment islamista Hamàs, que controla Gaza, persisteixen i dificulten els moviments. Però, si es produeix un canvi a Israel, els palestins tampoc podran resistir la pressió internacional per tornar a la taula de negociació.