Owen Jones, el punyal anticasta de gran bretanya

En plena campanya electoral britànica, Owen Jones encara està més hiperactiu del que és habitual. Mentre parla a la velocitat del llamp, va mirant el mòbil de tant en tant, seguint a l’instant declaracions i sondejos. «Als conservadors els ha agafat un atac de pànic. Creuen que perdran i possiblement serà el que passarà», comenta mentre tecleja. «Els tories estan fomentant ara el nacionalisme anglès i estan atiant la ruptura del país, perquè estan desesperats per mantenir el poder. L’establishment està en aquests moments histèric. Mira la portada del Daily Telegraph l’altre dia. ‘On volar en cas que Miliband arribi al poder’. Era la segona notícia més important al seu portal d’internet».

Jones (Sheffield, 8 d’agost de 1984) és un activista popular i 

conegut de l’esquerra radical britànica. Apareix regularment en els debats polítics a la televisió i encara que compta amb una columna setmanal d’opinió a The Guardian, considera que «la premsa lliure a la Gran Bretanya és una broma». «No és propietat del Govern, això no és Corea del Nord, però està en mans d’un grup de magnats, que només fan propaganda a favor dels lobbies polítics», subratlla. 

El seu balanç del Govern de David Cameron és absolutament demolidor. «Hem vist en els últims cinc anys que els més rics, unes 100.000 persones, han augmentat les seves riqueses, mentre que els treballadors estan patint la caiguda més gran en el seu nivell de vida des de la reina Victòria al segle XIX. Desenes de milers de britànics estan menjant gràcies a l’ajuda dels bancs d’aliments, es veuen forçats a recórrer a la caritat per poder satisfer les seves necessitats més bàsiques en un dels països més rics del món. Aquesta és una societat regida per satisfer el petit grup de gent que està al top. És una democràcia molt poc sana».

La cobdícia de la City

D’aquesta elit dominant, que intenta retenir i engrandir els seus privilegis, tracta el seu últim llibre, titulat L’establishment. La casta al desnudo, que ara publica a Espanya Seix Barral i del qual vam parlar a l’oficina de la seva editorial a Londres. En l’obra, Jones comença per recordar els escàndols que han fet «trontollar els pilars del poder a la Gran Bretanya aquests últims anys». La «cobdícia de la City lliure de regulacions», contribuint a desencadenar la tempesta econòmica el 2008. El descrèdit dels polítics, amb les despeses dels parlamentaris a costa dels contribuents. La policia i la premsa conxorxats en les escoltes il·legals de News of the World, amb els ciutadans qüestionant el poder de la premsa. «Enmig d’aquest diluvi d’escàndols, la qüestió de qui governa en realitat i què es proposa s’ha tornat més urgent que mai».

Mentalitat triomfalista

El terme establishment, encunyat als anys 50, dóna lloc a diverses interpretacions. «En aquest país, s’ha definit habitualment per la història personal. Gent que ha anat a estudiar a les grans escoles privades, que es coneix, que estan en contacte i fan vida social entre ells», assenyala Jones. «Jo ho veig més com gent que té interessos econòmics comuns i comparteix una certa mentalitat. El neoliberalisme els dóna cohesió ideològica i a això se suma una mentalitat triomfalista que no té precedents en la història britànica». Els que remenen les cireres «tenen el sentiment que es mereixen la riquesa i el poder. Això es veu quan els banquers s’atribueixen aquestes gratificacions increïbles, o quan les empreses eludeixen el pagament d’impostos. Com dic al llibre, passa com en l’eslògan de L’Oréal: ‘Perquè jo ho valc’. Creuen que s’ho mereixen, que tenen dret a aquesat riquesa i a aquest poder».

Trampes de l’elit

En els anys 50, el moviment laborista del Regne Unit, molt més esquerrà en aquell moment que ara, va arribar a ser molt poderós. No hi havia a la societat britànica cap possibilitat de tornar a la situació de desigualtat i pobresa d’abans de la segona guerra mundial. Per tant, les elits van haver de fer grans concessions per evitar mals pitjors. «Van pensar que si no cedien l’alternativa seria una revolució, cosa que era molt pitjor, evidentment. El temor dels més poderosos era que la democràcia pogués suposar una redistribució de la riquesa i del poder en la societat. I això és, de fet, el que va passar. Els seus temors estaven ben fundats. Amb l’expansió de la democràcia va arribar l’Estat del benestar, els drets dels treballadors i més impostos per als rics».

Aquells èxits ara es troben en perill. La gran crisi dels anys 70 va suposar l’inici del retrocés social. Ja no hi havia amenaça de revolució i es van perdre molts drets. «En les tres últimes dècades, l’establishment ha intentat recuperar el que havia perdut per l’avanç de la democràcia.Ara les seves institucions regenten i legitimen la concentració de poder i de riquesa en unes quantes mans, i ens fan veure que això és bo per a la societat».

Alguns polítics i alts funcionaris creuen fins i tot que obren rectament. «No els veig com una banda de malvats, de gent dolenta contra la gent bona. És més el sistema en si, com interactuen entre ells. Hi ha gent dolenta en el poder, gent molt egoista i molt avariciosa, és cert, però hi ha qui pensa que està fent les coses bé, que fa el que és adequat i és moralment correcte». L’autojustificació, apunta Jones, és una arma molt poderosa en els éssers humans. «Els agrada pensar que estan fent una cosa ben feta».

Monarquia i privilegis

¿Però qui són exactament els integrants d’aquest terme una mica difús que és l’establishment? «Gent amb connexions amb els grans negocis, amb els bancs, els think tanks», respon Jones. «Amb connexions socials i amb solidaritat entre si. Tot això junt, en el terreny ideològic, econòmic i social, és el que els uneix, encara que hi hagi moltes coses en les quals tenen punts de vista diferents. Però és més el que els uneix que el que els separa». 

Alguns elements tradicionals d’aquesta cúpula han anat perdent influència. És el cas de l’Església anglicana, «encara que en reté, però, un poder considerable» –matisa Jones– en un país on només una de cada 10 persones va a missa setmanalment i una quarta part de la població afirma no tenir creences religioses. Una altra institució en declivi és la monarquia. Per l’autor, «un dels papers més perjudicials de la monarquia és que popularitza els conceptes de privilegi i jerarquia, i fan que semblin una cosa bona. No som ciutadans, som súbdits». Al príncep Carles l’acusa de ser «un actiu lobbista a porta tancada, i això és perniciós». Jones es queixa que no hi hagi hagut mai un verdader debat sobre la monarquia. «Prenguem l’exemple de la BBC. Suposadament és neutral però actua com l’òrgan de propaganda de la família reial. No és crítica ni objectiva amb ella». La Reina ha mantingut les seves opinions en secret, però si el seu successor és algú molt menys neutral políticament acabarà perjudicant la institució. «El meu punt de vista és que si el príncep Carles arriba a ser rei, el moviment republicà gaudirà de l’ impuls més gran des del segle XVII, des de Carles I».

Oligarques gens britànics

No obstant, actualment hi ha una part de l’elit més influent al Regne Unit que ni tan sols és britànica. «Amb la globalització els que dominen la societat cada vegada són més internacionals. Rupert Murdoch n’és un exemple. És una de les figures més poderoses en aquest país i és un australià, amb nacionalitat nord-americana, vivint als Estats Units. Utilitza contínuament el seu poder per soscavar la democràcia i afavorir els governs que van bé amb la seva agenda econòmica i política. Una altra mostra són els oligarques russos».

Jones porta l’esquerra a l’ADN i no n’amaga els colors. El seu avi va pertànyer al partit comunista, i els seus pares –un funcionari municipal i una professora– són trotskistes. Amb 30 anys, però amb un aspecte gairebé adolescent, l’activista compta amb 280.937 seguidors a Twitter. La seva primera obra –Chavs: la demonización de la clase obrera–, publicada el 2011, va ser un gran èxit de vendes que el va donar a conèixer a tot el país.

En aquest llibre mostrava com l’orgullosa classe treballadora de fa 30 anys és avui ridiculitzada per les elits i els mitjans de comunicació, convertida en una classe residual, violenta, degenerada i incapaç de viure sense dependre de les ajudes socials. Encara que es va llicenciar en Història a Oxford després de cursar la secundària en escoles públiques, Jones ha condemnat les universitats, «socialment molt elitistes» i que són viver precisament de l’establishment. «Oxford i Cambridge són inacceptables, han de canviar. També la London School of Economics. Han d’obrir-se més a un altre tipus de gent».

No cal dir que aquest ideòleg britànic és simpatitzant de Podem i Syriza. «El cas de Podem a Espanya és fascinant. Ofereixen esperança a tothom que rebutja el neoliberalisme, una esperança real». Considera que una de les claus de l’èxit de la formació de Pablo Iglesias és la manera de comunicar-se. «Molta gent no pensa en termes polítics, no pensa si són dreta o esquerra. El que pensen és que hi ha assumptes que han de ser resolts d’una manera convincent i coherent. Han sigut pragmàtics. Parlen d’una manera nova. Hi ha partits tradicionals d’esquerres als quals no els va gaire bé. Crec que necessiten més humilitat. N’han d’aprendre més de Podem». El seu consell és «mobilitzar la gent i crear aliances internacionals». ¿La falta d’experiència en el govern i l’economia no suposa un obstacle? «Miri els que estan al poder, com han deixat el país», respon. «És una verdadera calamitat econòmica, amb la meitat de la gent jove a l’atur i una situació social desastrosa». 

Pel que fa a Syriza i la seva pugna amb Brussel·les, «l’ordre internacional vol donar exemple amb ells, perquè si el Govern grec aconsegueix algun tipus de concessions, uns altres seguiran el mateix camí. Però Syriza mostra que el pes del poder ha començat a desplaçar-se, i el projecte de controlar l’austeritat, a ensorrar-se». 

Notícies relacionades

El cineasta Ken Loach i l'escriptor Owen Jones apadrinen Podem a Londres

L'audiència britànica critica els líders en l'últim debat

De tornada a les eleccions britàniques, a Jones el fa riure que l’UKIP es presenti com un partit anti-establishsment. «Ha, ha. Un partit liderat per un antic tory, educat a la privada, corredor de borsa, finançat per antics donants conservadors multimilionaris. L’UKIP representa l’interès de la gent rica, dirigeix la fúria contra els immigrants en lloc de fer-ho contra els que tenen el poder. En lloc de ficar-se amb els banquers i la gent que evadeix impostos carrega contra les infermeres poloneses. Són una banda de xarlatans». Jones recolza Miliband i els laboristes, «malgrat que no tenen una agenda tan radical com m’agradaria».

Va rebutjar ser candidat oposant-se al líder dels liberal demòcrates, Nick Clegg, al seu Sheffield natal, i de moment no preveu entrar en la política de partits. «Ja faig política com a activista –assenyala–. M’interessa tenir una plataforma per defensar la gent no representada al Parlament, com els treballadors o les minories ètniques». I pel que fa al futur Govern, «si guanyen els laboristes la setmana que ve és quan comença la batalla». «Però més m’estimo barallar-me amb ells que contra un Govern conservador», acaba.