Ministre 'al·lucinant'

No podia haver marxat d'una manera més cinematogràfica i més fidel a la imatge que tant ha cultivat. Ahir va abandonar el ministeri de Finances a bord de la seva moto, amb la seva dona i inseparable companya d'aventures Danai abraçada a la cintura i sense casc. Només els va faltar perdre's a l'horitzó. Darrere seu queda aquella frase tan seva: «Portaré amb orgull el menyspreu dels creditors». Com aquell personatge d'Aristòfanes al qual, amb els seus insults, els seus enemics el «coronen de lliris».

Mentrestant,«minister of awesome»-ministre al·lucinant- es convertia en l'expressió més popular al Twitter hel·lè; per a alguns, fins i tot, una campanya orquestrada pel mateix Varufakis i la seva editora per promocionar el seu últim llibre.

Se'n va però difícilment tornarà a escriure tranquil·lament foscos textos acadèmics. Fins fa uns anys era conegut en els cercles alternatius com un economista que advertia amb duresa de les desastroses conseqüències del rescat a Grècia. Eren els temps en què no denegava una entrevista a cap periodista que aconseguís el seu mòbil. Però després de passar com un vendaval pel Ministeri de Finances, se'l disputaran ara els més conspicus platós de televisió.

Repetim l'estereotip que va irrompre com una estrella de rock en uns cercles encartonats. Aquest enfant terrible postmodern va desconcertar i va trencar tant la baralla, que cadascun dels seus gestos va ser objecte de serioses anàlisis que feien sortir la teoria de jocs. Sempre sembrava el dubte de si s'estava marcant un farol. Però potser és Tsipras el que va fer la millor jugada amb el seu nomenament.

Hi havia altres que s'ajustaven més al perfil, o inspiraven més confiança. Però durant aquest primer període de la legislatura -en què el referèndum ha marcat un punt d'inflexió-, el llengut Varufakis ha sigut l'espigó contra el qual envestia l'onatge de la negociació, la pressió aclaparadora dels creditors. Amb el seu narcisisme i les seves camises estampades, el «marxista erràtic» va protegir del desgast Tsipras, que va conservar forces davant la incògnita de per quant temps més es prolongaria el que potser no era sinó una fugida cap endavant.

Nascut a Atenes el 1961 en una família d'industrials, va passar més de 15 anys entre la Gran Bretanya i Austràlia. Potser per aquest motiu la seva idiosincràtica manera d'expressar-se té una pàtina «no grega», que d'alguna manera l'allunya de la gent. Molts ciutadans lamenten que marxi -ho accepten, però, si contribueix a «millorar la negociació»-. Amb 135.000 vots va ser un dels candidats més recolzats al gener. Aquells primers dies després del nomenament, aquest diari el va veure abandonar a peu, a altes hores de la nit, el ministeri.

L'abraçada d'un escombriaire

Un escombriaire se li va llançar al damunt per abraçar-lo. Molts feien seus aquells gestos de xuleria, com aquella displicent encaixada de mans amb el president de l'Eurogrup, Jeroem Dijsselbloem, després de dir-li que no reconeixia la troica com a interlocutor.

Però no ha sigut mai un dels nostres, en el sentit que ho és Tsipras per a molts grecs. «Nosaltres, els de l'esquerra, sabem actuar col·lectivament sense preocupar-nos pels privilegis del càrrec», diu a la seva carta de comiat. Però el cert és que sempre va ser un individualista a ultrança, que no es va sotmetre a la disciplina de cap partit.

Moltes de les seves aportacions, però, ja han quedat gravades en el patrimoni del Govern. No en va Tsipras ha defensat gairebé com a seu aquell pla per reestructurar el deute a través del Mecanisme Europeu d'Estabilitat Financera per evitar els alts interessos dels préstecs de l'FMI.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Així està Kíev ara: ‘webcams’ en directe

Potser el seu punt flac més gran ha sigut la seva inclinació pels mitjans, aquella tendència a morir per la boca. En les últimes setmanes, creure en les seves afirmacions es va tornar difícil, quan el que desmentia es convertia en realitat poques hores després.

En qualsevol cas, admirat per la seva intel·lectualitat, per aquell aire de professor que sap molt, la percepció del carrer era que el seu destí no estava vinculat ineluctablement al del país. I així ha sigut. Sabien que sempre podria agafar la moto i perdre's en la llunyania.