Quan Catalunya va refugiar Sarajevo

Segur que recorden el vaixell que va travessar l'Estadi Olímpic durant la inauguració dels Jocs del 92. La Fura dels Baus va enlluernar el món amb el seu muntatge, però va enamorar una ciutat en concret, Sarajevo, a l'enviar-li un gest de complicitat que va passar desapercebut per al gran públic. Dins del navili es podia veure un home ensangonat que flotava entre els braços dels mariners. No va ser fàcil convèncer Samaranch d'allò, ja que el COI sempre va voler evitar qualsevol posicionament polític. El personatge en qüestió no tenia res a veure amb la recreació mitològica del naixement de la ciutat. Era, en realitat, una abraçada de Barcelona, que passava pel millor moment de tota la seva història, a Sarajevo, immersa aleshores en un conflicte que s'allargaria durant més de tres anys.

Allò no va ser més que un gest -molt d'actualitat si es té en compte la campanya de la plataforma Mare Mortum-, però ajuda a entendre l'onada de solidaritat que vindria després. Catalunya es va bolcar amb les víctimes del desmembrament de l'antiga Iugoslàvia, sobretot amb els habitants de l'avui capital de Bòsnia i Hercegovina. Van ser moltes les oenagés, ajuntaments i famílies que es van mobilitzar per oferir una llar a totes les persones es pogués allunyar del conflicte.

L'alcalde Pasqual Maragall, que va intentar, en va, recuperar l'esperit de les polis gregues, que aturaven la guerra durant les Olimpíades, va impulsar la campanya Sarajevo depèn de tu, sota el lema, recorda Manel Vila, la seva mà dreta en temes de cooperació, «mentre els polítics no es posen d'acord, milers de persones estan indignades».

Poc després que el novembre del 1995 es firmés la pau de Dayton, l'alcalde va donar la raó al concepte maragallada al nomenar Sarajevo Districte 11 de Barcelona, cosa que permetia dotar el projecte de recursos i equip propis. Vila n'era el gerent i l'objectiu del pla era «ajudar en tot el que fos possible a la reconstrucció». Així va ser fins a la seva dissolució, el 2001.

ACTUAR SENSE PENSAR / En aquells gairebé quatre anys de contesa, «més de 2.000 víctimes de la guerra van recalar a Catalunya», calcula Vila. I no es va generar l'acarnissat debat que avui sobrevola l'onada de refugiats sirians i, en menys mesura, ucraïnesos a Europa. «Llavors la gent va actuar sense pensar gaire, només tenint en compte que hi havia persones que els necessitaven», recorda. Un dels primers autocars el va llogar el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (Sanela, la història del qual s'explica en la pàgina següent, anava en aquell transport). Al cap de poques setmanes que arribessin, recorda Rosa Martí, exalcaldessa de Parets del Vallès (1979-90) i diputada del PSC en les legislatures del 1988 i 1992, «van aparèixer a la premsa local del Vallès anuncis per buscar ciutadans disposats a acollir famílies a casa seva». Crida als diaris: una iniciativa que avui sona tan increïble com impossible. Ve al cap l'incipient pla de les ciutats refugi, però llavors era al revés, és a dir, era una entitat la que buscava suport, no la ciutadania la que feia el pas. La mateixa Martí va acollir durant quatre anys cinc membres d'una mateixa família.

REPARTIMENT I AJUDA / L'èxit va ser absolut. I no sols en l'àmbit de l'allotjament. Vila es recorda dels dos pavellons que es van omplir d'ajuda humanitària i dels comptes corrents que vessaven generositat dels catalans. Llavors l'Administració hi posava els camions i les entitats socials i la població s'encarregaven dels refugiats. Els ajuntaments els empadronaven, cosa que els donava dret a l'educació i la sanitat. Una màquina de solidaritat que només es va posar en entredit, diu Martí, «molt al principi, quan els bosnians entraven al país sense papers i el Govern es va enfadar una mica».

Notícies relacionades

"S'ha de fer alguna cosa, el que sigui, però aviat"

"Com a humans, aquesta crisi ens desqualifica"

«Mai ningú es va preguntar si hi havia diners de l'Estat per pagar tot allò, se'n van fer càrrec els consistoris, les oenagés i els particulars que van donar un cop de mà com van poder», apunta Vila, que ara promou la fundació Districte 11 City to City, que busca exportar el model d'ajuda a Sarajevo a altres ciutats del planeta amb necessitats, així com recuperar la memòria de solidaritat en els conflictes.

En aquells anys, diu, era més fàcil gestionar l'ajuda «perquè a Bòsnia hi havia interlocutors». «Això es troba a faltar en el conflicte de Síria, ja que al no tenir un representant acreditat, es fa molt més difícil gestionar la solidaritat». I un detall important, molt pocs o cap dels que van arribar dels Balcans van tramitar la seva condició d'asilats perquè era una cosa de la qual no s'havia parlat a Europa des dels anys 40. Van regularitzar la seva situació a través de la feina o l'amor. Uns 400 no van tornar a Bòsnia. No sols perquè Sarajevo era sinònim de dolor. Sinó perquè Catalunya ho era de refugi.