"S'ha de fer alguna cosa, el que sigui, però aviat"

Sanela va participar en la manifestació del 5 d'abril de 1992 pels carrers de Sarajevo . Els habitants reclamaven pacíficament la seva sobirania, i la resposta va arribar en forma de franctiradors, figura que es faria tristament cèlebre durant els més de tres anys de conflicte a Bòsnia. Aquell dia es va registrar la primera víctima d'aquella cruenta guerra. Tenia 17 anys i els seus pares la van enviar a ella i al seu germà bessó lluny de les bales, en l'últim tren abans que es tanqués l'estació. «Ells es van quedar a casa, i mai sortien junts per no morir alhora. Van passar molta gana, molta por». Ella va acabar a l'illa croata de Vis, a l'Adriàtic, on va acabar la secundària. L'agost de l'any següent, la seva tia la va trucar des de Split. Un parell d'autocars sortien cap a Catalunya i hi havia una plaça per a ella. «A la frontera no ens volien deixar passar, però algúva trucar a les televisions i al final van cedir». El seu autocar va recalar en una casa parroquial de Gualba. Tres mesos després, Sanela, el seu germà, la seva tia i dos cosins van aconseguir un pis a Parets del Vallès, propietat de la família de Rosa Martí, alcaldessa d'aquesta localitat entre el 1979 i el 1990. «Tothom ens va ajudar. Vaig tenir una beca i vaig poder estudiar Econòmiques, on vaig conèixer el Jordi, el pare de les meves dues filles. La integració va ser molt fàcil gràcies a la bona rebuda que vam tenir». Sense mar pel mig

 

Sanela compara el seu cas amb l'actual arribada de refugiats a Europa i el primer que posa sobre la taula és «la falta d'interlocutors, oenagés locals, a Síria que puguin servir de pont per treure les persones que vulguin fugir del conflicte». I una altra diferència fonamental: «Sarajevo és dins d'Europa, no hi ha un mar al mig en què pots morir». El que està passant amb els sirians que perden la vida al Mediterrani li fa venir al cap imatges de Bòsnia, la impotència de contemplar com els poderosos triguen i van trigar a moure fitxa per aturar el drama. «Són quatre anys de guerra a Síria, és normal que la gent no pugui més i se'n vagi a la desesperada. Només quan truquen a les portes dels seus països, els polítics comencen a reaccionar». 

Ella ho va viure fa 21 anys i creu que la història es repetirà. De com és la ciutadania la que realment es mobilitza, la que dóna una lliçó als governs. «Em sembla bé la idea de les ciutats refugi. L'important és fer alguna cosa, el que sigui, però que sigui aviat. Perquè el que està en joc no és qui guanya o bé qui perd la guerra, sinó la vida mateixa de les persones».

Vegeu el vídeo d'aquesta

Notícies relacionades

Quan Catalunya va refugiar Sarajevo

"Com a humans, aquesta crisi ens desqualifica"

notícia amb el mòbil o

a e-periodico.cat