La base del delicte

El Govern local de l’illa japonesa d’Okinawa ha anunciat aquesta setmana que revocarà el permís per construir la nova base militar nord-americana i Tòquio, tot i això, ha respost que les obres continuaran. Per als habitants d’aquest territori insular, el final de la segona guerra mundial va iniciar un altre conflicte que continua 70 anys després: el de desfer-se de l’enutjosa presència de tropes. Les espatlles d’Okinawa suporten tot el pes del vassallatge japonès envers els Estats Units.

A l’illa, que tot just és un 0,6% del sòl nacional, s’hi amunteguen més de la meitat de les 50.000 tropes nord-americanes i 76 de les seves 113 bases. Anys enrere es va acordar traslladar la principal, pròxima al centre urbà de Futenma, a un terreny guanyat al mar i pràcticament deshabitat. L’acord sonava bé: alliberaria els ciutadans de la nosa de la base i perpetuaria el llaç militar amb els Estats Units quan l’auge xinès i els excessos nord-coreans recomanen el seu paraigua.

Tot i això, els veïns de la futura base tampoc s’empassen la jugada. Les bases s’associen a crims en un país amb uns nivells ridículs de ruïna mediambiental, soroll i perill. Les manifestacions més multitudinàries van tenir lloc després de set violacions. Tòquio i Washington van pactar el trasllat de Futenma el 1996 després que tres militars violessin una nena de 12 anys. El conflicte encara dura. 

Els ecologistes asseguren que el nou enclavament amenaça els esculls de coral i el dudong, un rar mamífer d’aigua. I després hi ha els híbrids MV-22 Osprey: una obra mestra de l’enginyeria bèl·lica que s’enlaira com un helicòpter i vola com un avió. El problema radica en la seva fiabilitat.

La base ha servit de magatzem de míssils nuclears i material per a la guerra bacteriològica com el gas mostassa i el gas nerviós. Washington ha reconegut que també hi va guardar 25.000 bidons d’agent taronja destinats a la guerra del Vietnam.

El conflicte ha arruïnat la carrera política de tots els que s’hi han oposat. L’anterior governador, Hirozaki Nakaima, havia liderat les protestes i va canviar d’opinió quan Tòquio va prometre inversions milionàries. Els electors el van considerar un traïdor i el van fer fora del càrrec. El va substituir Takeshi Onaga, que aquesta setmana ha revocat l’acord de construcció, però a qui alguns acusen de tebi.

L’exprimer ministre Yukio Hatoyama va arribar al poder el 2009 amb la promesa de clausurar la base i una popularitat del 72%. Va dimitir menys d’un any després, abandonat fins i tot pels partits de la seva coalició i amb la popularitat al 17%. Washington va impedir que complís la seva promesa. «La cooperació amb els EUA és indispensable i demano als habitants que, sentint-ho, suportin aquest pes», va dir durant el seu fugaç mandat. 

La pallissa d’Obama

«Hatoyama és una bona persona. Obama el va apallissar quan va intentar aturar la recol·locació de la base. El Japó no ha sigut el mateix des d’aleshores. Va ser una història cruel i trista»,

 sosté per e-mail Peter Kuznick, professor d’Història de l’American University. Kuznick ha publicat aquesta setmana juntament amb el director Oliver Stone, tossut denunciant de la política imperialista del seu país, editorials a la premsa japonesa i ha ofert una conferència a l’ONU sobre això. «Okinawa està mostrant que el desig de la gent és més poderós que les armes d’Obama i Shinzo Abe [president japonès]. Estan en l’avantguarda de la lluita contra el militarisme. Hem de recolzar-los i assegurar-nos que vencen».

Notícies relacionades

Austràlia sacrifica amb franctiradors 750 coales en una polèmica operació de control

Mor un alt comandament de l’Estat Major rus per l’explosió d’un cotxe bomba a prop de Moscou

No hi ha pitjor molèstia que la sensació de servilisme, assenyala per e-mail Manabu Sato, professor de Relacions Internacionals de la Universitat d’Okinawa. «Cap nació vol ser dominada per forces militars estrangeres, això és una ocupació», assenyala. L’illa va ser annexionada per Tòquio al segle XIX i ha sigut descrita com una colònia domèstica. I als seus habitants els sobren raons per desconfiar. Va ser sacrificada en la segona guerra mundial per frenar l’avanç nord-americà cap a la capital. Hi van morir gairebé 200.000 persones, la tercera meitat de la població civil, i els historiadors assenyalen que la rendició hauria reduït la factura.

Sato indica que les bases militars es van instal·lar com a «trofeus de guerra i així continuen avui». Fins i tot quan l’illa va tornar a l’administració japonesa el 1972, les bases es van mantenir per evitar que la resta del país hagués de compartir les molèsties de tropes estrangeres. El nucli de l’assumpte és l’estatus d’Okinawa al conjunt nacional i el paper de víctimes col·laterals de la geopolítica adjudicat a la seva gent.