Ayotzinapa: un any al purgatori

El 1926, quan el camp mexicà seguia sembrat amb casquets de la Revolució, la Normal Rural d’Ayotzinapa va ser fundada per Rodolfo A. Bonilla, pare de l’actor Héctor Bonilla, i Raúl Isidro Burgos, llegendari educador que avui dóna nom a l’escola. 

Les normals pertanyen a un període d’enorme confiança en la pedagogia. A la distància, sorprèn la dimensió èpica d’un esforç que va associar el futur amb el coneixement i que té com a últim saldo significatiu la construcció de Ciudad Universitaria, a la Ciutat de Mèxic, als anys 50 del segle passat. 

Ayotzinapa va néixer amb mentalitat de gran, un internat per a varones amb instal·lacions esportives i aules que dominaven les verdes muntanyes de Tixtla.

Durant la presidència de Lázaro Cárdenas (1934-1940) va arribar a haver-hi 36 normals rurals. Avui, en una nació molt més poblada, en queden 16. De manera encoberta però sistemàtica, el Govern ha volgut liquidar aquesta forma d’ensenyament. Una peculiar tradició fa que els polítics mexicans pensin que abandonar els assumptes equival a resoldre’ls. En lloc d’encarar els problemes i assumir les conseqüències, esperen que es podreixin i s’aniquilin a si mateixos. Així, l’agenda nacional es converteix en el pantà de les coses pendents.

Pel que fa a les normals rurals, el Govern no ha decretat la seva desaparició, ja que això implicaria negar el seu interès en l’educació dels més necessitats, però ha fet tot el possible perquè agonitzin. Si en dos anys no hi ha inscripcions, la institució tanca les portes. Per afavorir aquesta situació, es retalla la matrícula, no es llança una nova convocatòria i es posen traves al procés d’admissió. Cada any els alumnes es manifesten i pressionen perquè la Secretaria d’Educació Pública compleixi amb la seva obligació. Els futurs mestres han d’estar en peu de lluita durant tot el seu cicle escolar, protagonitzant la crònica d’una repressió anunciada. 

No és estrany que Ayotzinapa tingui tradició combativa. Lucio Cabañas va sortir d’allà per organitzar un moviment democràtic; davant el tancament del Govern, va optar per les armes. Altres llicenciats van actuar en l’arena cívica, com Othón Salazar, líder del magisteri, o Florencio Encarnación Ursúa, que va encapçalar els treballadors de copra en Acapulco. 

Sovint es demonitza les rurals com si fossin nius de guerrillers, simplificació equivalent a dir que la Companyia de Jesús és una fàbrica d’insurrectes perquè va formar Simón Bolívar, Fidel Castro i el Subcomandante Marcos. Una cosa és certa: l’educació afavoreix la consciència crítica i, davant la injustícia, això porta al descontentament. El que més es tem de les normals rurals no són les manifestacions als carrers ni l’ocupació d’autopistes, sinó que ensenyin a llegir i a pensar per compte propi a les comunitats pobres. Els llibres són un producte d’alt risc en un país on el president Enrique Peña Nieto no pot dir tres títols a l’assistir a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara.

La persecució als mestres té llarga història. Durant la guerra cristera li tallaven les orelles a aquells emissaris de l’educació laica. El 1935, Lázaro Cárdenas va presidir un acte en honor a 10 mestres assassinats.

Arturo Miranda Ramírez, llicenciat d’Ayotzinapa i autor de Los 43 normalistas que conmovieron a México, va ser condeixeble de Lucio Cabañas: «El que més m’impressionava de Lucio era la seva dedicació a l’estudi», em va dir. «Quan hi havia exàmens ens separaven perquè no copiéssim i ell es col·locava més lluny. No suportava que algú fes trampa en un examen». ¿Què passa quan un mestre encara un país on el Govern fa trampa?

La generació 2011-2015 va començar de forma tràgica. El 12 de desembre del 2011 l’Autopista del Sol, que comunica el Districte Federal amb Acapulco, va ser bloquejada per demanar millors condicions per a la Normal Raúl Isidro Burgos. Aquell dia de la Verge, la Policia Federal va disparar contra els joves i en va assassinar dos.

A aquella mateixa promoció pertanyen els 43 estudiants desapareguts des del 26 de setembre del 2014. En companyia d’altres artistes i intel·lectuals, entre ells l’escriptora Elena Poniatowska, vaig ser padrí de la generació incompleta que es va graduar el 18 de juliol, sota el lema de Sang, resistència i esperança.

Encara que el dolor ha marcat els alumnes, la Normal no deixa de ser casa seva. La cerimònia va ser un acte dissident en la mesura que va posar en pràctica un gest rebel al Mèxic d’avui: l’alegria. La paraula Ayotzinapa ha fet la volta al món com a sinònim d’indignació; de tota manera, segons diel lema dels tot just graduats, també ho és de resistència i esperança. 

Actualment hi ha 147 sol·licituds per ingressar a Ayotzinapa. La dada és essencial: els que van recollir les bales de la Revolució i van pensar que el camp mexicà podia canviar amb lletres, no estaven equivocats. 

El diumenge 6 de setembre vaig assistir a la presentació de l’informe del Grup Independiente de Expertos que va analitzar el cas Ayotzinapa. Amb dades proporcionades pel Govern, és a dir, amb les mateixes que va analitzar la fiscalia, van establir una narrativa diferent de la que fins llavors s’havia ofert i que, en un rampell de suficiència, el procurador Jesús Murillo Karam va anomenar «veritat històrica». Van quedar clares unes quantes coses. L’anàlisi de les telecomunicacions va demostrar que la policia municipal, l’estatal, l’exèrcit i l’alcaldia van estar al corrent dels successos. Es va descobrir un autobús que no figurava en l’expedient i que compleix amb característiques descrites per l’FBI per als transports que traslladen droga als EUA. Tot indica que l’increment de la violència es va deure a la presència d’aquell vehicle del narcotràfic entre els autobusos dels quals s’havien apoderat els estudiants. Si això és així, aquest fet confirma la relació de totes les autoritats amb el crim organitzat. També es va establir que els nois van arribar a Iguala una vegada acabat del míting de la dona del president municipal, de manera que no tenien cap intenció de sabotatge polític. Finalment, el doctor José Torero, acadèmic de la Universitat de Queensland (Austràlia), amb les millors credencials en enginyeria de focs, va assenyalar que és impossible que els 43 cossos fossin calcinats a l’aire lliure en les condicions establertes per l’informe de la fiscalia. Les escasses restes de què es disposa apunten a una cremació. Si va passar això, és necessari buscar forns crematoris en hospitals pròxims i en casernes de l’exèrcit.

La teràpia de saber la veritat

L’informe del Grup d’Experts va ser rebut amb beneplàcit pels parents de les víctimes, que al final senten que s’estableix un relat convincent. «Saber la veritat, per dolorós que sigui, és terapèutic», em va dir un dels membres del grup.

Notícies relacionades

Un Estat en entredit

Qui és qui

Per desgràcia, la veritat que alleuja les víctimes sembla que posa malalt el Govern. Si Peña Nieto no encara el problema i segueix actuant com si la realitat fos un programa de televisió en què es pot fer zàping, quedarà fora de la legalitat. Encara que a Mèxic ha sigut possible governar al marge de la llei, el descontentament per Ayotzinapa, la caiguda dels preus del petroli, la pressió internacional i el recent exemple de Guatemala posen la presidència en un nou escenari.

Els 43 d’Ayotzinapa no són els únics desapareguts. La nació de Pedro Páramo només trobarà la pau quan tots els seus fantasmes tinguin un nom i un destí. Per ells va ser la marxa d’ahir, a un any de la tragèdia a l’Estat de Guerrejo. Aquests absents són els primers ciutadans d’un país encara futur.