L'esquerda argentina

La taula, el que passa al seu voltant, acostuma a ser una mena de mapa emocional dels argentins, del qual les publicitats han abusat. L'espai de trobada familiar, el cafè amb els amics, fins a altes hores de la nit, però també el territori on es dirimeixen les grans discussions. L'era kirchnerista va dibuixar fèrries coordenades en què predomina l'exageració i la hipèrbole: d'un costat i l'altre es van assentar adhesions i rebutjos.

Fins i tot Mirtha Legrand, l'octogenària diva dels sopars i dinars televisius, va convertir la seva vetllada en una trinxera. Legrand, tan amable als anys 70 amb l'exgeneral Jorge Videla, no va poder, una nit, contenir la seva ira i davant dels comensals, generalment polítics, artistes i personatges de la faràndula, va dir que el Govern de Cristina Fernández de Kirchner era ni més ni menys que una «dictadura». L'actor Federico Luppi la va qualificar d'ignorant.

«Durant 10 anys, la consolidació del poder s'ha fundat sobre la lògica de la construcció d'un enemic útil: el camp, els mitjans de comunicació, els intel·lectuals. I en aquest mateix gest de fragmentació, una Argentina binària va adquirir la seva força», va raonar la diputada Gabriela Seijo.

S'ha parlat de «batalla cultural» i, sobretot, d'«esquerda». Aquesta imatge de l'esquerda pertany al periodista Jorge Lanata que, en el caliu de les passions, va deixar de ser un dels principals impugnadors del Grupo Clarín, el principal enemic del Govern argentí, per convertir-se en la cara més colèrica del principal conglomerat mediàtic de l'Argentina.

L'esquerda s'adverteix al carrer, a la cua d'un banc, en el transport. De sobte, algú impreca: «Aquesta estúpida, tant de bo que es…», diu, convençut o convençuda que el seu sentiment és compartit però que potser rep un insult o li doblen l'aposta en la invectiva. Certs analistes suposen que aquest abisme és aliè als sectors més despolititzats. «Creiem que el que s'observa és, en efecte, l'existència d'un cisma profund a nivell de les elits nacionals», s'assenyala a la revista digital Artepolítica.

L'esquerda és una situació de cos present (amb multituds als carrers, a favor o en contra del Govern) i a la vegada virtual: els fòrums dels diaris i les xarxes socials s'han convertit en la seva millor representació. Una mena de dipòsit on s'aboca tot allò que l'espai públic no admetria. Proliferen a Twitter els comptes falsos de Leonel Messi (fins a 10 se n'han comptabilitzat) o els de Marcelo Tinelli, el presentador televisiu més popular de l'Argentina, on es parla, amb la mateixa vehemència, a favor o en contra del Govern.

Les males polítiques

«Els Kirchner i els seus acòlits s'han apropiat del país per construir un aparell de poder i d'exacció de riquesa omnímode, destruint pel camí la convivència social, les regles de joc i fins i tot el valor de la paraula, però el que se'ls retreu són les males polítiques. Ens claven un ganivet i ens queixem de la fulla oxidada», va assenyalar a La Nación el columnista Héctor Guyot, a una setmana de les eleccions presidencials.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ucraïna llança míssils de llarg abast britànics contra Rússia

Les respostes de l'altre costat són a vegades simètriques. «Hi ha molt cassoler que en realitat defensa repressors, falsos progressistes que conflueixen en les propostes neoliberals que, tot i que han servit de plataforma ideològica de les dictadures, s'arroguen descaradament la propietat de l'esperit democràtic i de les institucions republicanes», va escriure Luis Bruschtein, de Página 12.

No hi falten els que creuen que, passat el 10 de desembre, l'esquerda serà reparada per acte de màgia. Abunden els que pensen que les passions no s'atenuaran.