esperant europa

A dues hores. A només dues hores. Aquest és el temps que es necessita per arribar des del cor d'Europa fins a algun dels punts d'entrada per on estan arribant centenars de milers de refugiats. Així que, disposat a conèixer de primera mà el fenomen que ocupa les portades a tot Europa i que acapara les nostres discussions a Brussel·les, em vaig decidir a viatjar als Balcans.

Via Sarajevo i després de cinc hores de trajecte en cotxe, arribo a la que és la zona més calenta de la crisi. Les fronteres entre Sèrbia, Hongria i Croàcia. Primera parada: Opatovac, el centre de trànsit en territori croat que fa de tub a l'entrada dels refugiats a la Unió Europea. Un campament militar envoltat de policies enmig del no-res. Fang, pluja, rases, autocars i gent, molta gent. Milers, miris on miris. Famílies, nens, nenes, grups de joves i gent gran. Sense més possessions que el que porten a sobre. A Opatovac l'ocupació principal és esperar. Esperar a la zona de registre. Esperar una manta. Esperar el repartiment de menjar. Esperar per entrar en una tenda de campanya plena de gom a gom. Esperar per agafar un nou autocar. Esperar per no desesperar.

Procedents dels conflictes i la violència que estan arrasant bona part del nord de l'Àfrica i l'Orient Mitjà, fa tant de temps que fugen i esperen per trobar un lloc segur que els aculli i decideixi protegir-los que una petita espera més no els desencoratja.

SIRIANS QUE PATEIXEN UNA GUERRA devastadora que ha deixat l'Estat Islàmic amb el control del 40% del seu territori i un tirà que ha bombardejat la seva població com Al-Assad, a qui ara part d'Occident està disposada a redimir com a mal menor. Afganesos o iraquians que viuen guerres sectàries que han arrasat els seus països. Eritreus sota un dictador terrible.

A l'arribar a aquest punt val la pena repassar les últimes etapes que han viscut en aquest gran èxode. Després de travessar amb una embarcació precària el Mediterrani des de Turquia van arribar a alguna illa limítrofa grega. Em van explicar que molts d'ells s'enrotllen amb cinta al braç un paperet amb una adreça i un missatge abans d'iniciar aquesta etapa. ¿Per què? Perquè saben que hi ha possibilitats de no aconseguir-ho i no hi ha pitjor condemna per a una família que esperar una tornada que no arribarà mai.

Si aconsegueixen arribar a Grècia, ja se senten afortunats, no en va han mort més de 3.000 persones al Mediterrani des de començaments del 2015. Però ara s'inicia el periple dels Balcans. Travessar Macedònia, arribar a Sèrbia i entrar a la Unió Europea. Fins fa poques setmanes el següent pas era Hongria, però el primer ministre, Viktor Orbán, ha decidit dirigir el Govern més indigne de tots els europeus, una plaça disputada, i tancar aquesta frontera amb gas pebre i càrregues policials. Nova ruta cap a l'oest, Croàcia, nova terra promesa.

Però tornem a Opatovac. Una vegada passats els controls de seguretat, cosa gens senzilla, em trobo amb una bona representació de les oenagés que treballen al camp. La Creu Roja, Unicef i Save the Children. Cooperants que expliquen que fa poques setmanes eren al Sudan, al Iemen o a la República Centreafricana. Ens expliquen com se'ls fa d'estrany gestionar una crisi humanitària a Europa. Afirmen que han gestionat situacions pitjors i que amb l'experiència acumulada no entenen com estem gestionant tan malament l'arribada de tota aquesta gent. I jo contesto que els estats són uns irresponsables i que comparteixo la seva opinió. Però en el fons, em cau la cara de vergonya com a representant d'aquesta Europa tan difícil de reconèixer.

Una altra vegada Al camp. Els refugiats continuen esperant. Però ja són altres. Passen entre 5.000 i 8.000 persones al dia per aquest centre. Quan els preguntes cap on van, tots diuen el mateix. «Anem a Alemanya». I volen anar-hi ràpidament. Tant els fan les inclemències, les malalties i el cansament. Perquè tenen por que en algun moment Alemanya tanqui les fronteres i es produeixi un efecte cascada que ens converteixi en un fortí.

Però, sens dubte, i com us podreu imaginar, la imatge més dolorosa de totes és la dels nens. Molts, amb famílies i sense. Han arribat 25.000 nens sols a Sèrbia des que va començar la crisi. Situació que preocupa i ocupa les oenagés. Els nens són nens sota totes les circumstàncies i volen jugar. Però fa setmanes que no ho fan. Quan t'hi acostes veus una llum diferent en la seva mirada. Fins que descobreixes que no és per tu, és pel teu peto. Saben que els que llueixen colors cridaners al pit són els que han vingut a ajudar-los. Per ells són verdaders àngels amb petos de colors.

Les autoritats croates, el mateix ministre de l'Interior que està ajudant al campament, m'explica que Hongria acaba de tancar la seva frontera. Estan desbordats i han de redirigir la gent cap a Eslovènia. Trens i autocars. Però no saben quant de temps més podran suportar la situació.

Notícies relacionades

Cuba, el gran èxode

Un atac israelià al cor de Beirut mata 15 persones i en fereix 63

Passo la nit amb Metges sense Fronteres a la banda sèrbia de la frontera on 30 autocars amb més de 1.000 persones esperen poder travessar. Distribueixen aigua i aliments. Em diuen que estan molt cansats, però no malalts. Una doctora gallega afegeix: «Només volen que els protegim».  L'endemà arribo a la frontera entre Eslovènia i Croàcia. Aquí han començat a presentar-se les primeres onades de refugiats. Les autoritats involucrades juntament amb l'ACNUR tenen col·locades grans carpes militars en una frontera interna de la Unió Europea. La bandera blava oneja al costat. A mi m'agafen ganes de fregar-me els ulls.

I recordo el consell de la setmana passada al Parlament Europeu. Una altra decepció. L'enèsima. Intent d'externalitzar la gestió a Turquia i bloqueig al mecanisme permanent de repartiment. Però aquesta vegada la decepció és diferent de les anteriors. Perquè ara els números són diferents. Perquè ara, per mi, els 450.000 refugiats que han arribat pels Balcans durant aquest 2015 no són solament una xifra, tenen cara.