Piscines de sang
Diversos testimonis relaten l'infern viscut al teatre Bataclan amb la presa d'ostatges
Van entrar cridant «Al·là és el més gran», mentre disparaven amb armes automàtiques. Hi havia piscines de sang per tot arreu. Així va explicar, entre sanglots, l’assalt i la presa d’ostatges al teatre Bataclan, al districte XI de París, un home que havia assistit a l’espectacle –d’un grup californià conegut pel seu humor lasciu– amb la seva mare. Tots dos van aconseguir escapar.
«Han entrat uns individus i han disparat contra la multitud, amb escopetes, em sembla. El concert s’ha aturat. Tothom s’ha tirat a terra però continuaven disparant. Ha sigut un infern. He agafat la meva mare, ens hem ajagut fins que algú ha dit: se n’han anat. Hem arrancat a córrer i hem escapat però encara se sentien trets. Al sortir he ensopegat amb diversos cossos. Ha sigut un malson», relatava aquest testimoni.
Un assalt
La policia va entrar finalment al teatre Bataclan, una de les grans sales d’espectacle parisenc situat al Boulevard Voltaire, on els terroristes mantenien ostatges, i va constatar que, almenys, hi havia una setantena de morts. Fonts periodístiques van informar de l’assalt policial i van dir que també hi havia tres terroristes morts. Durant aquest assalt de les forces de seguretat es van sentir més trets i explosions.
Els tràgics esdeveniments se succeïen a una velocitat vertiginosa en una nit d’autèntic terror i confusió, en la qual molts parisencs no van poder tornar a casa pel bloqueig de diversos barris i per la presència de l’Exèrcit desplegat pels carrers. Cinc línies del metro van quedar tancades. Amb el hashtag #portesouvertes, molts parisencs oferien acollida per passar la nit a casa seva. L’ajuntament va fer una crida als ciutadans a no sortir de casa.
Les escenes que se succeïen en la capital francesa eren apocalíptiques: sirenes udolant, carrers tallats i molta gent plorant. En el perímetre tancat de l’hospital de Sant Louis, al nord de la capital, un home explicava que la seva germana havia mort. La mare se li llançava als braços desesperada. «No ens deixen ni passar», cridava.
«Hem sentit el tiroteig, 30 segons de ràfegues, ha sigut interminable. Ens pensàvem que eren focs artificials», relatava Pierre Montfort, que viu a prop del carrer Bichat, on va tenir lloc un dels atacs. Un altre veí ho explicava així: «Quan hem sentit els trets, hem tingut por, ¿qui ens deia que no dispararien a les finestres?».
Florence va arribar en moto un minut després. «Era surrealista, tothom era a terra. Ningú es movia al restaurant Le Petit Cambodge. La gent no entenia què estava passant. Un home portava una nena en braços. Era morta».
Les mateixes escenes de guerra es repetien al carrer Charonne, més a l’est, amb la sirena constant dels cotxes de bombers. «Això és més greu que Charlie Hebdo», deia algú. Un home explicava haver sentit «ràfegues» durant «dos o tres minuts». «He vist diversos cossos a terra ensangonats. No sé si són morts». «Hi havia sang per tot arreu», confirmava un altre testimoni, parlant de trets simultanis molt forts.
Enmig de tota aquesta confusió la gent estava enganxada als seus telèfons. «La meva dona és a dins del Bataclan. Això és una catàstrofe», encertava a dir un home que havia vist com la seva carrera quedava interrompuda a l’arribar al teatre pel cordó de seguretat. «Hi ha hagut un tiroteig a l’interior del teatre. Tot el que us puc dir és que això és més greu que Charlie Hebdo», encertava a dir un policia. A l’Estadi de França, al nord de París, s’estava disputant el partit amistós França-Alemanya, quan en el minut 25 van retrunyir diverses explosions. El joc va prosseguir amb tothom confinat a dins de l’estadi, sobrevolat pels helicòpters.
